Atrapats en el temps

La política, sobretot la política partidista, té una forta pulsió cíclica. Està en constant moviment, aparenta anar molt ràpid, però moltes voltes acaba pegant voltes sobre sí mateixa per acabar tornant al lloc de l’inici. Això pot ser normal, però no té per què ser bo. Al cap i a la fi, la societat evoluciona i els partits han de saber evolucionar en paral·lel o, idealment, mig passet per endavant. El cas contrari, la política com a element líquid i sense forma, és l’exemple perfecte de la política inútil: com es pot considerar “política” una cosa que no té objectius clars ni una idea del camí a recórrer per tal d’arribar-hi?

Com sol ser habitual, en l’equilibri resideix la virtut. Saber ser sòlid al mateix temps que poder innovar. Saber renovar-se i evolucionar sense perdre les arrels ni els objectius. Evitar ser un ens líquid i sense finalitats i a l’hora no caure en un etern retorn al passat.

Un exemple palmari de la liquiditat que amaga feblesa és Ciudadanos. Un partit que mai va ser un partit, una aliança d’interessos terrenals que giraven al voltant d’una finestra d’oportunitat. Sense fonaments i sense una mínima solidesa, el suflé es desinfla al mateix ritme de titulars que el va fer créixer.

Sobre la pulsió cíclica estem presenciant diversos casos últimament. Un d’ells, preocupant pels efectes secundaris que poguera tindre en el conjunt, són els rumors, més o menys soterrats o evidents, de congrés mogudet a ca PSPV-PSOE. A qualsevol observador extern li pot costar donar crèdit al fet que un partit que fa set anys estava moribund i hui ostenta la presidència de la Generalitat i de dos de les tres diputacions i desenes d’alcaldies rellevants puga tindre un congrés inquiet. Què pot estar passant? La temptació del passat s’apunta com una de les principals causes del possible despropòsit.

Però sense dubte el cas més fascinant de pulsió cíclica que estem vivint és el del principal partit de l’oposició. Amb l’afegit que, per més evident que siga que Carlos Mazón és un retorn al passat, et volen vendre la moto de la renovació i les noves formes. Les noves mateixes formes que fa vint anys, concretament. Estem vivint rèpliques de la pugna campsistes-zaplanistes de fa dos dècades, ara amb peons nous, alguns d’ells amb canvi de jaqueta inclosa, però les essències del PP valencià no s’han perdut. El zaplanisme que va donar lloc al ripollisme que ara és el mazonisme: donar voltes com una trompa per acabar al mateix lloc. Els mateixos principis (sic) polítics, les mateixes formes d’actuar, la mateixa suposada informalitat i amabilitat que amaga una realitat de liberalisme de butxaques d’amics. Bona cara, somriures i quan te n’adones t’han privatitzat el sistema sanitari i t’han asfaltat mig país convertint-lo en un erial. I ara ves i busca els diners a Andorra, saps.

El fabrisme (el bo, el de Carlos Fabra) ha decidit el congrés provincial del PP de Castelló. El zaplanisme posa el seu candidat des de la seua base de poder en la Diputació d’Alacant. I la pugna en la ciutat de València és entre un senyor pluriimputat que tenia molts amiguitos del alma i anava en companyia de Rita Barberà i Bernie Ecclestone en el Ferrari de la vergonya, contra la portaveu del govern d’Alberto Fabra, que regalava sòl públic a empreses perquè feren negoci educatiu mentre curiosament no sabia el que passava a CIEGSA i acomiadava a milers de docents de la pública. Ni el mateix Bill Murray en companyia de la marmota Phil de Punxsutawney ho faria millor.

Els propers mesos vorem i llegirem coses que mai creuríeu. Els intents de vendre una renovació que olora a naftalina seran per emmarcar. L’operació ja va a tota màquina. El problema és que si el neozaplanisme triomfa ja sabem el que ens espera. Escoltem a Gerard Fullana que no para d’advertir-nos-ho.

Ara bé, seria molt innocent pensar que el retorn al passat és un marc exclusiu del bipartidisme. Passa en totes les cases. En cada procés orgànic de qualsevol partit sempre hi ha qui s’aclama a la recuperació de les essències per amagar una forta pulsió conservadora, i el valencianisme no n’és una excepció. Les essències i la identitat poden ser un element molt sofert, tant que poden arribar a aguantar discursos incoherents que enyoren temps pitjors, discursos amb clara vocació minoritària que busquen tornar a un racó fosc de la política valenciana en nom de no se sap ben bé què. Debats estèrils i allunyats de la societat que complauen partits i mitjans que veuen com un malson el futur de l’esquerra valencianista com a opció de majories.

L’etern retorn al passat que ens volen vendre com a projecte de futur. La pulsió cíclica no s’acaba mai.