Baixem del burro

VALÈNCIA. Quants cops hem sentit això de: “quina burrada”, “no sigues burro”, “aquest és un burro”. Una sèrie d’improperis que denoten un to pejoratiu contra els rucs. A mi no em semblen insults massa bèsties si pense en aquest animalet que pareix un peluix gegant. Fins i tot el mot, burro, em produeix certa tendresa. Igual sóc jo que l’associe a unes altres connotacions més càlides. Records d’infantesa al subconscient que suren quan li pose cara a aquest mamífer de poca alçada. Em ve al cap un llibre amb una coberta de tela blava de quan la meua mare era una nena. M’encantava aquest blau estrany que no era ni com el mar ni com el cel. Una tonalitat que fent servir els codis Pantone vindria a ser el 3015. Gaudia molt quan arribaven amb el llibre a la mà a contar-me les històries d’aquest ase tan negre i tan tovet que es deia Platero. 

El meu avi Pep, amant dels llibres i de la Institución Libre de Enseñanza, havia comprat aquest exemplar a les seues filles menudes; passades les dècades, la meua mare me’l deixava mirar i me’l llegia. El ritual abans de la lectura també m’al·lucinava. Al preàmbul em contava coses de l’escriptor i m’ensenyava la foto d’aquest home amb una barbeta acurada que es deia Juan Ramon i m’explicava que Zenobia (em feia gràcia el nom) era escriptora i la seua dona. La mare em deia que Juan Ramon havia guanyat un premi ben gros de literatura perquè escrivia molt bé i que també feia versos. M’impressionava que hagués viatjat per mig món i que, com que era republicà,  abandonés el seu país per culpa de la guerra. La mare també explicava que molts escriptors, artistes, científics... també hagueren de marxar a correcuita. Jo veia guerres llunyanes a la televisió que em feien molta por; imaginava molts plors, molta tristesa i nens sense jugar. A casa, la guerra civil i la República, sempre han aflorat d’alguna manera o una altra. Una vegada vaig preguntar, abans d’encetar la lectura, si Juan Ramon estava bé, per quedar-me tranquil·la, però la mare em va dir que havia mort feia molts anys. 

Probablement la primera mort literària que em va impactar és la del burret que sortia al llibre. El primer final no feliç. En fer-me gran, a l’institut, me’l posaren de lectura obligada. El llibre amb la coberta blava de tela, el de Platero y yo, el de la meua mare, encara el conserve. Sensacions, records escampats en relats impresos a la retina i a la imaginació, i olor de llibre vell.

Us preguntareu què em passa avui? Com és que parle del  pobre ase? Per quins cinc sous? Darrerament escolte sovint tota mena d’improperis on els rucs, burros, someres, ases, pollins... protagonitzen els vocables d’afronts i despropòsits en la boca dels humans. Temps de molta brega, de competència a dojo, d’insults permanents. D’insolències i calumnies a tort i a dret. Veus que escridassen sense raó. Moments inesgotables de violència exagerada cap a les persones. Temps de retrets i escarnis instal·lats a la rutina. Burrades, un fotimer de bestieses, en la veu de les persones que menyspreen i ultratgen la raó i la intel·ligència. Miserables i detestables fets que ens allunyen d’una evolució civilitzada. 

Darwin, en cos i ànima, es repensaria el llibre que va escriure ara fa 160 anys? En aquests instants com escodrinyaria, amb una perspectiva ben moderna, la natura, els animals, els humans? L’origen de les espècies, sempre vigent, tan filosòfic i tan científic, també en aquesta “rucada” de món contemporani. Perquè evolucionat, el que es diu evolucionat, en aquest segle i mig, ho hem fet molt? Us recomane la traducció i adaptació de Juli Peretó, paga la pena. Caldrà rellegir Charles Darwin, sempre de moda. 

No som persones massa vàlides si se’ns oblida la història, la nostra i la de les altres espècies. La cronologia on els humans hem transitat carregats com mules, sense caure del burro  o caient-ne (ja han tornat a aparèixer els pobres rucs). I, tot d'una, els ases ben copejats pel nostre vocabulari de la burla, de l’ofensa, del desaire. Cap mirament amb unes criatures de dimensions petites però ben definides, que tant han aportat a la humanitat, que han bambat amb les seues llargues i ben plantades orelles per mig món, que han pencat de valent. Explotats, sense discriminar el seu pelatge, guaiten el món amb “los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro”, com Platero. 

Al lèxic de l’insult  viuen els polítics, els tuitaires, els torracollons, els egòlatres, els humans poca solta i tota mena de fauna. Molts atacs aprofitant-se d’aquest mamífer menut, de figureta de pessebre, que fa l’aparició estel·lar entre burles, escarnis, en el vilipendi dels humans. Animals, pobrissons, que subsisteixen i s’empassen, com si foren pastanagues, refranys i frases fetes, que s’adapten a les dites populars, que bramen entre un repertori ben variat. Els quadrúpedes (ase, burro, somera, ruc...) són uns actors principals. Ésser l'ase dels cops. Fer el ruc. Tossut com un ase, Més ruc que una sabata. No veure-hi tres dalt d’un ruc. Cansat com un ase. Caure del ruc. No dir ni ase ni bèstia. Escoltar amb orelles de ruc. Tros d’ase. És més burro que fet d’encàrrec. No dir ni ase ni bèstia. Cansat com un ase. No haver vist cap ase volant. Això no, jo no.

Els burros i els seus diversos noms són com un tot terreny,  capaços d’arrossegar faules d’“animalades” i tota mena d’escrits, formen part de l’imaginari del temps. A la nostra literatura tenim la Disputa de l’Ase (1417-18), on l’escriptor mallorquí Anselm Turmeda, satíric, antimonàstic i burlesc, argumenta dinou raons segons les quals es demostra la superioritat de l’home sobre els animals. Però quina bestiola les refuta? Efectivament, l’ase! Justa la fusta! La darrera raó no la pot rebatre perquè té a veure amb la humanitat de Jesús. No faré espòiler, no us diré qui surt vencedor en aquesta discussió. Tot i que va ser prohibit, la Profecia de l’ase es conserva gràcies a una traducció francesa. Sens dubte el burro, amb una bona brega, trota entre les obres més populars i divertides de la literatura catalana medieval. Recordem, també, la intel·lectualitat de Benjamí, el ruc que observa, amb cinisme, sense dir ni un bram, els excessos porcins en La rebel·lió dels animals; Orwell no es va veure especialment amenaçat per aquest peculiar èquid que fita les injustícies. Charles Perrault tampoc no es va acoquinar quan, al conte Pell d'ase, el seu ruc cagava monedes d’or. Com veieu, parlem d’un humil animalet que al llarg dels segles s’acomoda entre els llibres i va de boca en boca.

Darrerament llegia que els rucs, reals, no eufemístics, no passen pel seu millor moment: s’acaben, estan en perill d’extinció. Un expert del tema em deia que no són tan burros com pensem, que són més espavilats que el cavall. L’Equus asinus, l’ase conegut per guarà, que és com s’anomena la raça del ruc català, és tot un símbol nacional. Els americans demòcrates fugen de l’elefant republicà i afillen  també un ase com a mascota. El biòleg de capçalera, informat, em comenta que Burrolandia (una associació d’amics del burro) existeix a prop de Madrid. Li retruque dient que a cent quilòmetres de Barcelona, cap a la serralada dels Pirineus, està, fa més de 50 anys, Fuives, Centre Mundial de l'Ase Català. En aquesta gran reserva han lluitat per conservar la raça autòctona de rucs catalans considerada la millor del món. 

Justament ara que ens dominen, controlen i manen colles de necis, inhumans, temeraris, grollers, illetrats, sanguinaris, primitius, ignorants, incivilitzats... entre dosis d’honestedat, val més que canvien de bestiola a l’hora d’insultar. El burro és noble, treballador incondicional i juganer. Aquesta nissaga mamífera supera en categoria a alguns humans, els que no fan més que clavar morrades sense trellat. Els que demanen a crits que se’ls diga: “els brams d'ase no arriben al cel”. Deixem, doncs, l’animalada i assaltem amb arguments carregats de raó. Però posats a triar un vocable entre la família dels èquids, m’estime el de burrera. Tindre una bona burrera, aquella que ens fa petar de riure i perdre la xaveta. Un desfici insuperable, ben animal.