Boira als ulls

VALÈNCIA. La remor llunyana i persistent del camp de batalla trenca la pau del verger privat que Claude Monet ha creat a Giverny. Un jardí dissenyat fins a l’últim racó amb la voluntat de donar forma a la naturalesa abans de representar-la obsessivament. L’artista, que procura ignorar l’estrèpit provinent de les trinxeres excavades a uns 50 quilòmetres de distància del riu Epte, pinta les fulles llargues i estilitzades del salze ploraner davant de l’estany de nenúfars. “Ha esclatat el pànic per la guerra! Però si estos salvatges insistixen a matar-me, hauran de fer-ho entre els meus quadros, junt amb l’obra de la meua vida!”, remuga irat. Mulla amb ràbia el pinzell en l’oli turquesa i la cendra del cigarret li cau sobre la barba llarga i canosa. Mesos després que començara el conflicte, va encetar una sèrie de peces protagonitzades pels arbres que ploren a la vora del pont japonés. Una forma d’expressar a través de la pintura el dolor que sent davant d’una guerra cruel i absurda. L’avergonyix romandre reclòs en aquell paradís mentres milers de soldats francesos perden la vida al front dia rere dia. Una barreja d’indignació i penediment que només pal·lia l’art. 

Passada una estona, Monet deixa la paleta i els pinzells damunt de la tauleta de fusta plegable que té al costat del cavallet, llança la punta del cigarret a terra i la xafa amb el peu. Necessita descansar la vista uns minuts. “A la meua manera, jo també lluite!”, pensa entristit i contempla, amb les mans a les butxaques de la jaqueta, els espurnejos juganers del sol del capvespre sobre els pètals de les nimfees i de la làmina d’aigua estancada. “Des que va aparéixer la insuportable coentor als ulls, he hagut d’adaptar la faena a la meua vista. Els blancs, els verds i els blaus s’esvaïxen, es transformen en morats i grocs. Els vermells es diluïxen en roses tèrbols i opacs. M’hi veig poc d’un ull... L’altre està millor. De moment, se salva!”, cavil·la resignat acompanyat pel zumzeig de les abelles que volen entre els lliris.

Des que l’oftalmòleg li ha confirmat que té cataractes, passa de l’eufòria a la depressió amb facilitat. “L’operació em preocupa!”, reconeix i s’ajusta l’ala del barret de palla abans de mamprendre de nou el treball. L’espanta la gran diferència d’opinions que hi ha entre els especialistes que ha consultat. Uns li aconsellen que espere un temps i altres l’insten a sotmetre’s a la intervenció el més prompte possible. El pintor dubta. És conscient que en poc de temps la seua mirada ha canviat a causa de l’alteració en la refracció de la llum que genera l’afecció ocular i que els perfils del món es difuminen cada dia més. Tot pareix embolcallat en un tel de boira que esmortix els colors. “Les meues obres s’han enfosquit i, a vegades, tinc ganes d’esgarrar el llenç amb la navalla! Però…, per què em queixe?”, es pregunta alhora que s’encén un altre cigarret. “Jo ja havia iniciat este camí abans de perdre l’agudesa visual! Sempre he aspirat a captar la llum filtrada, la sensació atmosfèrica! No m’ha interessat mai reproduir el dibuix exacte de les coses!”.

Des de fa uns mesos, les molèsties s’han accentuat. Ha hagut de renunciar als formats xicotets i s’ha acostumat a utilitzar pinzells gruixuts i a llegir les etiquetes dels tubs abans d’ordenar els olis a la paleta. Una distribució metòdica i sistemàtica que ha memoritzat. Estratagemes d’artista avesat que compensen el dèficit ocular. “He de continuar treballant! És inútil lamentar-se! Cal que m’hi adapte! Ara les meues sensacions ho dominen tot! Què més vull?”, es pregunta amb l’esperança d’experimentar un cert alleujament. No ho aconseguix, però. 

Claude Monet detecta el vol ràpid d’un magnífic exemplar de Papilio Machaon al rogle de peònies que creixen als peus de l’arbre que està pintant. Quasi no percep la vivesa del groc de Nàpols, del roig cadmi i del blau ultramar que pigmenten les ales de la papallona; tanmateix, encara hi distingix les característiques franges negres i les delicades cues que les rematen. Compta mentalment els grumolls de la paleta d’esquerra a dreta fins que troba el verd veixiga i el mescla amb estoïcisme amb un pessic d’ocre clar per tal de trobar el matís desitjat. Aplica uns tocs a les plantes aquàtiques de la part dreta del quadro i es retira una miqueta per tal de contemplar el resultat. No està satisfet. Aleshores inspira profundament per tal de rebaixar l’enuig i apartar de la ment les misèries físiques. La suau brisa que belluga les branques del salze ploraner transporta el so dels trets a les trinxeres i li recorda que la guerra continua matant hòmens a pocs quilòmetres de Giverny.