VALÈNCIA. La resposta bàsica és: rectangular. Però més enllà de la forma, cal mirar la decoració, i és que cada personalitat tenia un gust, o un mal gust, diferent. L’habitació on dorms de xiquet sol estar plena de llaços, decoració infantil, pallassos, peluixos, estrelletes lluminoses en el cel, catifa de circuit de cotxes o de l’abecedari, i joguets. Molts joguets que solien anar escampant-se per tot arreu i que recollies en un bagul de vímet o en un pot redó de detergent Colon. Una làmpada amb la bola del món il·luminant ben fort Iugoslàvia i Txecoslovàquia no podia faltar, així com unes lletretes de fusta amb el teu nom a la porta, per si de cas t’oblidaves de com et deien. Està clar que la teua habitació infantil la decoraren els teus pares, més concretament i en el 95% dels casos segons el meu enteniment, ta mare. Segons vas fent-te un poc més gran, vas canviant algunes coses, vas fent-la teua, i no només per la pudor l’olor característica d’algunes cambres, que també, principalment per la decoració.
El primer pas en la transformació era la desaparició dels contes infantils i l’arribada de llibres d’aventures. Necessitaves també una taula on fer els deures, i calaixos on guardar cromos, tazos, boletes, fils per a fer polseres, roques i pedres fòssils o qualsevol cosa que col·leccionares i els teus pocs estalvis. Els llençols de dibuixets passaven a millor vida, i les parets deixaven d’estar verges o amb una decoració estàndard, per a omplir-se de les teues preferències, com s’omplia d’acne el teu rostre. La transformació era progressiva, i es completava quan desapareixien les lletres de la porta, i el seu lloc l’ocupava un senyal de prohibit, radioactiu o no molestar. Tot i això, si heu sigut adolescent als anys noranta, sabreu que hi havia diversos tipus d’habitació, alguns dels quals passe a detallar.
-Habitació del “pelut”. Si et pegava pel metall, musicalment parlant, la teua cova habitació anava enfosquint-se a cada nova incorporació. Equip musical ben potent, bona cosa de CDs ordenats alfabèticament, pòsters de tiarros melenuts hipermaquillats, guitarra elèctrica i unes botelles buides de Jack Daniel’s. Ser heavy és una manera de viure, un poc en blanc i negre pel que fa a la indumentària, però molt estrident en matèria musical.
-Habitació "alien". Recordeu eixes làmpades de lava? Il·luminaven poc, i les boletes que llançaven eren prou irregulars, tot i això es posaren molt de moda. En eixes habitacions hi havia molt de fosforescent que brillava quan era tot foscor, algun cartell de "The truth is out there", i unes cintes de vídeo TDK amb els capítols d’Expedient X.
-Habitació "Barbie Malibú". L'obsessió amb el color rosa és real, li passa a algunes persones, especialment durant l'adolescència. Una habitació plena de coixinets, conillets i ossets de peluix, decoració cuqui i cap detall fora de lloc. Tot un poc embafós que solia estar acompanyat per l'olor d'algun perfum dolç com Farala o Don Algodón amb el qual la propietària de l'habitació solia xuflar a tota hora l'ambient.
-Habitació "tiffosi". El que és aficionat a un equip de futbol de vegades porta la seua obsessió a un nivell preocupant. En el cas dels valencianistes, per exemple, a banda dels llençols, camisetes de Terra Mítica i pòsters descolorits del Superdeporte a la paret, no podia faltar el plat o la ceràmica amb l'escut del teu equip. Si tenies un gos, segurament li deien Aimar, i potser inclús et feres les metxes d'Albelda i Angulo tan de moda a principis de segle. També hi havia habitació del tiffosi de Rossi o del tiffosi de Ferrari, com la del meu cosí Xavi, que no sabies si estaves a Benifaió, o en el bòxer de Schumacher.
-Habitació del melòman. Esta era la meua, tenia pòsters dels Beatles per tot arreu, excepte darrere de la porta, on estava el de Jim Morrison amb el pit a l'aire mirant desafiant el de John Lennon amb la samarreta de New York City. Al suro de la paret, eixe que apareixia en quasi totes les habitacions, a banda de fotos familiars hi havia cantants o ídols als quals et volies paréixer, independentment que foren Los Ramones o les Spice Girls. Els pòsters podien ser de Madonna o de James Dean, depenent dels gustos, la qüestió era omplir la paret a poc a poc i sense descans. Amb xinxetes o amb una pasta blava "que no deixa forat" però que tacava la paret plena de gotejat.
-Habitació "Superpop". El suro d'esta habitació estava ple d'imatges dels Vigilantes de la Playa, els actors de Melrose Place i Berverly Hills 90210. Fotos d'amics que feres al campament d'estiu, el mocador dels júniors, carpetes folrades de retalls de revista, col·lecció de nines, ninos o trols simpàtics en la prestatgeria, i una càmera de fotos ben visible. Perquè retallar revistes sol estar vinculat amb ser amant de la fotografia.
-Habitació "friki". Si et pegava fort per Bola de Drac, la teua habitació semblava el Museu del Manga de Kyoto. Si de sobte volies ser poeta, les teues parets apareixien amb versos i quadres de Picasso. Si et pegava per la construcció, els Mecano, Tente o Lego ocupaven el teu espai vital. Si t'agradaven les maquetes, cotxes, avions i trens agafaven protagonisme. Si, en canvi, la teua passió eren els animalets, la teua habitació semblava la recepció de la protectora d'animals, tot ple de fotos de gossets i gatets. Com cantava Serrat, "Cada loco con su tema".
-Habitació "No Woman No Cry". Els hippies de la nostra època tenien marxeta al mercadet i, per tant, clients que compraven centenars de productes amb la bandera de Jamaica, la foto de Bob Marley o una fulla de marihuana. La majoria dels assistents al Rototom han tingut habitacions que necessitaven extra de ventilació, plenes de productes fets a la Xina que imitaven una pseudoestètica jamaicana.
Després estaven les habitacions compartides, que si els dos germans eren fans dels Backstreet Boys, no passava res, foto de Nick Carter a un costat i de Kevin Richardsson a l'altre. Si, en canvi, l'habitació compartida era entre germans de diferent sexe, era molt més complicat crear el teu espai, i mantindre un mínim d'intimitat. Que sense arribar al que passava en American Pie, també hi havia qui tenia amagades algunes Interviú baix del matalàs. També estava l'habitació cabina de iot, on la fusta fosca i les àncores eren les reines. O qui molt prompte tenia consola i tele a la seua cambra, la qual cosa convertia la seua habitació en punt de reunió de la colla d'amics.
Un poc més joves són els que tenien l'habitació "Fama a bailar", on no podia faltar el pòster d'UPA Dance. I als Estats Units vaig vore habitacions on les armes i el camuflatge eren els principals motius decoratius. Al Regne Unit també eren habituals les habitacions "punk" que jo ací no n’he arribat a vore, amb una col·lecció de sabates amb punta de ferro que ja volguera per a ell el Dr. Martens. I a Itàlia, Eros, Tizziano, Neck o Laura Pausini substituïren les fotos d'Alejandro Sanz, Mónica Naranjo o Eduardo Noriega. La qüestió era crear un espai propi i reivindicar la teua personalitat i el teu estil a casa amb la incorporació estètica, i perquè no, fugir figuradament del niu dels teus pares. Tot i que alguns encara mantenen la seua habitació juvenil intacta, i es fan la becadeta després de la paella del diumenge al costat d'un quimono amb cinturó groc, una col·lecció de CDs que mai obriràs, i llibre de firmes dels assistents a la teua primera comunió. La majoria d'eixes parets estan ara plenes d'altres motius, dels quals algun dia, d'ací 20 o 30 anys, altres parlaran amb la nostàlgia de saber que eixa adolescència avalotada, mai tornarà.