VALÈNCIA. A principis dels 90 començàrem a utilitzar eixos canals de la televisió on abans només hi havia boira. Com el malvat del club Super3, el Megazero, que era una boira que ocupava la pantalla fent interferències i interrompia l’emissió. Potser alguns recordeu la televisió en blanc i negre, quadrada, amb dos antenes que calia enfocar al satèl·lit Hispasat i encara sense comandament a distància. Tampoc és que fera massa falta, tenies La 1 i La 2 i, un poc més tard, TV3, que era més fàcil vore-la ací quan només hi havia tres canals que ara amb tota la tecnologia al nostre abast. Però, jo no vull parlar de la televisió antiga, volia aprofitar per a recordar com eren els moments de confinament en aquella època.
Perquè no sé vosaltres, però jo vaig patir la gota freda (encara no s’anomenava DANA) del 1987 a la Safor. En un dia, més de 800 litres per metre quadrat i tots els carrers anegats. Només podíem vore des del balcó el sostre dels cotxes aparcats i, fins i tot, un Simca 1200, que hi havia a la porta del Continental, va continuar anys allí amb aigua als fars. Estiguérem quatre o cinc dies sense eixir de casa, que per als xiquets eren una festa i per als pares un desafiament. Pintures amb aquarel·la o cera Manley els que tenien un poc d’art; Plastidecors o retoladors Carioca els que no teníem tanta gràcia pintant. Però, després d’unes hores pintant o jugant amb plastilina, els xiquets volen fer altres coses.
Si tenies sort podies muntar l’escalèxtric al menjador de casa, era tan entretingut el fet de competir, com el muntatge i desmuntatge del joc. Menys gràcia tenien els trenets, mon pare volia que m'hi aficionara i tenia una preciosa maqueta d'Ibertren que una volta muntada pegava unes voltetes i perdia tot l'interés. Crec que l'hem muntada només dos voltes. La Game Boy no va arribar fins al 89 i, per tant, els 80 els passàrem sense Tetris ni consoles casolanes amb les quals jugar en línia amb amics de l'altra banda del món. Ara tens més opcions d'oci gràcies a internet, però això no vol dir que siguen millors. De fet, quan se n'anava la llum, ni escalèxtric, ni televisió, ni consola, ni res paregut.
Perquè la llum se n'anava, no era estrany que passara. Farà un mes, en canvi, tinguérem un apagó d'uns 20 minuts al barri on visc a València, fet insòlit. La gent mirava per les finestres en el que semblava una prèvia del que passa actualment. Perquè apagons hi ha pocs, és possible que bote el diferencial quan encens rentadora, rentaplats, vitroceràmica, dos estufes, nevera i assecador del monyo, en un intent d'Iberdrola de dir-te: "Ei, que a banda de caríssima, l'electricitat no és infinita". El cas és que abans hi havia més apagons i, clar, teníem la casa preparada amb llanternes i ciris. Bàsicament dos models de ciris, el roig amplot i el blanc allargat. Res de ciris perfumats ni redonets menudets dels que s’utilitzen ara per a ambientar un soparet romàntic. També era possible que a casa tingueres un càmping gas amb farolet o, el més antic de tot, una làmpada d'oli a la que se li ficava una metxa al damunt i donava llum. Encara recorde la meua iaia gastar el quinqué, res a vore amb les llanternes autorrecargables de plàstic que s’estilaren fa uns anys i que segur encara en trobareu en algun calaix.
Com vos estava dient, a la llum dels ciris es pot jugar a moltes coses entre família o amics. El més clàssic dels jocs de taula dels 80-90 era el Parxís, que acostumava a portar pel darrere el Juego de la Oca, però sense Emilio Aragón. També era habitual jugar al Trivial, Monopoli, Qui és qui? o Hundir la Flota. Però no sé si recordeu un joc molt antic, les normes del qual es varen polir a València, i que era un must entre els intel·lectuals de finals del segle passat, sí, parle dels escacs. Sembla que ara ningú ja hi juga, però quan jo era menut els duels Karpov contra Kaspàrov eren tan seguits com els Federer contra Nadal. A moltes llars hi havia una taula d'escacs muntada amb les figuretes sempre a punt al costat de la llibreria, era qüestió d'estatus social. Com els que fan videoconferències davant de llibreries estos dies per a semblar sabuts, encara que mai tenen temps per llegir. L'equivalent a eixes llibreries en aquella època eren els escacs, el símbol de la intel·ligència superior. De fet, qui més no sabia com fer un parell d’obertures, com moure el cavall, fer enroc i quatre coses més...
Ni els escacs, ni les dames, ni Juegos Reunidos Geyper, ni el Cluedo, ni el Conecta 4, ni Hotel, ni tan sols l’Scrabble estan de moda. Jo crec que ara es juga a Catan, Dixit i per ací a La Fallera Calavera... Però, on estiga un Dicciopinta o un Pictionari, que es lleven tots els jocs modernets. Els meus pares fan partides de Rummikub estos dies a casa, en aquells moments també compraren un Mahjong per a jugar amb uns veïns que n’eren fans, però el que més els agradava era organitzar timbes per jugar a la Canasta. Un joc de cartes prou elaborat a l'estil del Bridge al qual podien passar hores jugant. Jo mateix he passat hores i hores jugant al truc, al subhastat o al cinquet, i no estic segur de si ara es juga tant com abans o si les noves tecnologies han deixat un poc abandonats els jocs de cartes que no siguen el pòquer en línia. Ara bé, sense voler que açò siga un monogràfic de jocs antics, el Quimicefa i el Cheminova II tenien material químic suficient per a fer esclatar un edifici: els prohibiren.
Uns jocs als quals podies jugar també amb els veïns de la finca o del carrer. Segons un estudi recent, els xiquets que ara viuen a les ciutats tenen un radi d'acció independent d'uns 50 metres al voltant de sa casa, fa no molt n’eren 500. El cas és que una cosa que estos dies a les ciutats sembla excepcional i que estem fent pel fet d'estar confinats, com saludar el veïnat, ajudar la senyora del quart a pujar el butà o el pa i haver començat a conéixer els veïns gràcies als aplaudiments col·lectius, abans era una cosa més natural. Als pobles continua sent normal, però a les ciutats sembla que molts estan descobrint que tenen veïns. En aquell confinament del 87 jo baixava al primer pis a jugar amb Javier, o pujava al sext perquè Rubén tenia un fum de G.I.Joes, que li’ls trencava el seu germà
Omar. I encara recorde aquells dies, tot i ser molt menut, com els veïns més antics de València recorden la gran riuà o els de la Ribera la pantanà. Estos dies els recordarem tota la vida, intentem que siga amb orgull i de la tragèdia fer virtut.
