De pinyes i pinyons

La por guarda la vinya, i la closca, la pinya

L’any passat per Tots Sants vaig aprofitar el camí del cementeri per recollir un munt de pinyes que a posteri van seguir dos camins. Les més boniques per redecorar la casa dels meus pares de cara a Nadal i la resta per petar-les dins del foc. Les primeres ben pintades encara serviran per enguany. 

És una bona manera de jugar amb les tradicions. Fer pinya i arreplegar pinyes, sobretot en una setmana on es recomana anar al bosc. És moment de rutes a peu i més si fa sol. I és que el dia 11 és el Dia Internacional de les Muntanyes i aquí a la nostra zona estem rodejats. El Montgó, la serra de Bèrnia, el Puig de la Llorença, el gegant de pedra de Segària -on es celebra enguany l’efemèride- i tot un compendi de serralades a l’interior. Són el nostre tresor, el nostres racons que actualment perviuen en situació d’emergència climàtica i en perill de deforestació per la manca d’aigua i pels focs. La natura però, fins i tot amb això ens dóna lliçons. La darrera al Montgó on espècies autòctones com la carrasca, més resistents, revifen poc a poc, en aquest cas gràcies en part als voluntaris d’ACIF (associació contra incendis forestals). De fet, fa uns dies tornaren a la muntanya a sembrar més llavors, aquest cop de freixe, roure, lledoner i garrofer. Les de carrasca que van posar al 2006 han fructificat en una desena d’arbrets joves o plançons.

Però tornem a les pinyes i pinyons. Les d’escames llenyoses de pins (invasors o no), d’avets (de fira o mercat amb data de caducitat o millor, el mediterrani) i d’altres coníferes que de ben segur podem trobar al nostre bosc. Agafem el cabasset i anem amb compte, no ens fotem una bona pinya en entropessar pel camí.  

I si volem un dia més dolç tenim el pi pinyoner i la seua llavor. Amb cura que diuen que és afrodisíaca. Pinyonets tan bons en rebosteria, sobretot ara que ve Nadal. O si ens ve de gust salat, coques del forat. Sense deixar de banda plats tradicionals. D’espinacs amb panses i pinyons a la pilota de putxero, la mandonguilla o la salseta per a la carn. 

Tingueu en compte, això sí, que els pinyons costen d’obrir. De fet, les pinyes s’han d’escalfar abans. A la Marina no recorde que siga habitual però a Eivissa per Tots Sants encara hi ha famílies que es reuneixen per fer la tradicional trencada de pinyons, on també hi cap la presència d’altres fruits secs com les ametles i les anous. De torrar moniatos això sí que ho fem tots. 

Espanya és el primer productor mundial de pinyons (pinus pinea),  una espècie d’origen mediterrani molt valorada gastronòmicament i pel seu valor nutricional. Allò curiós però és que es produeix sobretot a Castella i Lleó. Com és això? Se m’ha quedat boqueta de pinyó i no per posar cara bonica. Amb tots els pins que tenim ací. De la pinya, si en sabérem, ho podriem aprofitar tot.  

Nous i pinyons, postre de minyons