VALÊNCIA. Les relacions entre el rock i la literatura són una carretera de doble sentit. Per una banda tenim la influència que les lletres han provocat en els músics i en les seues composicions. Quan un adolescent jueu anomenat Robert Zimmermann decidix triar com a nom artístic Bob Dylan retia homenatge i devoció literària al poeta Dylan Thomas. O quan un jove Jim Morrison escull The Doors com a nom per al seu grup s’està remetent a The doors of perception, un assaig d’Aldous Huxley inspirat en un vers del poeta William Blake. El caòtic però sovint lluminós Charles Bukowski és pare espiritual d’algunes composicions de Red Hot Chili Peppers i d’U2. Els psicodèlics Jefferson Airplane rememoren en el seu White Rabbit les fantasies oníriques de Lewis Carroll. L’obra de George Orwell Animal Farm va provocar les cançons We Are The Pigs del grup Suede i l’àlbum Animals dels Pink Floyd. L’Odissea d’Homer va ser l’estructura damunt la qual Eric Clapton va construir el seu Tales of the Brave Ulysses. El Romeo and Juliet de Dire Straits és fill directe de Shakespeare. The Ghost of Tom Joad de Bruce Springsteen no existiria sense la presència i l’obra de John Steinbeck. El Ramble On de Led Zeppelin només s’explica des l’obsessió per Lord of the Rings, de Tolkien. El sempre inquietant i hermètic J.D. Salinger va suggerir unes quantes cançons: Bananafishbones dels The Cure, Who Wrote Holden Caulfield? de Green Day, I Fought In A War de Belle & Sebastian o Catcher In The Rye dels Guns N’Roses. El turmentat i genial Edgar Allan Poe és també un dels més prolífics inspiradors de músiques: des dels Tales of Mistery and Imagination d’Alan Parsons Project al The Raven de Lou Reed, passant per Annabel Lee de Radio Futura, I’m the Walrus de The Beatles o Murders In The Rue Morgue d’Iron Maiden, entre moltes altres. El terme heavy metal va eixir d’un text de William S. Burroughs, i autors com ell o Jack Kerouac no només inspirarien múltiples àlbums i cançons, sinó que participaren en concerts, recitats i gravacions de moltes estreles del rock: Patti Smith, Iggy Pop, Kurt Cobain, Tom Waits o Nick Cave.
Per una altra banda, o des de l’altre sentit d’aquella carretera, tenim les reaccions literàries que la música ha provocat. Partint d’un punt de vista ample i generós de la paraula literatura, la gran majoria de la producció llibresca que el rock ha propiciat està composta per cròniques, memòries i relats rememoratius de la pròpia experiència musical, dels fets i fenòmens –des dels més íntims als més generacionals– que conformaren el naixement, glòria i decadència de tot un univers que va fascinar a mig món i que ja és part –crepuscular, tot s’ha de dir– de la banda sonora de les nostres vides.
Però des del punt de vista estrictament literari, i de les novel·les en concret, no són moltes les obres que tinguen el rock com a escenari de fons, argument principal o raó essencial de la seua construcció. Potser siga High Fidelity, de Nick Hornby, la més popular i reeixida de les novel·les que tenen el rock com a excusa i passió que sobrevola les peripècies dels seus personatges, com una presència permanent i ineludible, determinant. I, en l’àmbit valencià, les Vides desafinades de Xavier Aliaga són una molt bona mostra de la capacitat d’impregnar amb la música –com a salvació i necessitat– el món que envolta les vides creuades dels protagonistes de la novel·la.
Miquel Torres (Castelló de la Plana, 1977) havia publicat fins ara tres llibres de relats (Històries de l’illa sense costes, Els diumenges i Low cost), i amb Temps de rock’n’roll (Llibres de la Drassana, 2019) inicia la seua incursió en la novel·la. El llibre relata una existència contemporània, des dels records més pregons de la infància fins als moments inquietants del final de la joventut, quan s’albira en l’horitzó l’inici de la maduresa i els seus canvis. Una existència marcada per la música, pel rock’n’roll, i que associa cada tempo vital a un grup, una concreta cançó o a un àlbum.
Però el que fa realment Torres és narrar de manera excel·lent l’aprenentatge de la maduresa, l’ascensió constant que és consubstancial a la vida. Estan els peatges, els records més tendres, la pulsió del sexe amb la seua potència desbocada i les baixades als inferns que permeten contemplar els miratges dels paradisos artificials. I la música que ho condiciona tot, que ho sobrevola tot, que marca els instants i els etiqueta de manera inesborrable, com una classificació inevitable, quasi com un destí, i que permetrà ancorar eixes imatges fixades en el temps quan només siguen records.
El protagonista viu els abismes de la soledat i el goig de l’amor que sembla indestructible i que no ho és, el món convuls i inacabable de la primera joventut, els camins divergents d’aquells que es creien units per lligams que mai no es trencarien però que acabarien fent-ho, tota eixa mítica enyorada de les primeres amistats o dels primers amors, o del sexe mercenari que demana algun gest de tendresa, un descans per a humanitzar-ho tot. Excessos, molta nit, substàncies variades, i un desassossec que portem apegat a l’ànima i que només la música pal·lia com a redempció i com a càlid espai de salvació. I molts capítols memorables, com eixe Hey Joe que compendia tantes coses, l’aspre present i l’ombra del passat com fantasmes que retornen durant un solitari cap de setmana a Amsterdam, entre una atmosfera d’irrealitat sublim (“La boira porpra per tot arreu”).
Una mirada excessivament lleugera podia concloure que Temps de rock’n’roll no complix totes les característiques que el gènere de la novel·la reclama. Abundarien en eixa idea la primera persona narrativa i rememorativa, l’estructura del llibre, compartimentat per capítols que sembla que permetrien una lectura fragmentària, o els pareguts cronològics i ambientals amb la vida de l’autor.
Tots eixes apreciacions decauen amb tanta facilitat com solemnitat: la primera persona, a més de ser la forma consubstancial a les memòries o a l’assaig especulatiu, està més que consagrada com una manera (cada vegada més present) de narrar la ficció, i que aporta més intensitat i versemblança (quan es fa bé) que la figura del narrador omniscient, que va perdent terreny i continuarà fent-ho molt probablement. La relativa o aparent independència dels capítols no és tal, i la linealitat del relat que Torres desgrana està farcida de pistes deixades ací i allà, de circularitats que retornen amb la cadència adequada, d’una continuïtat que reclama la lectura progressiva i que no permet fer marxa arrere. I respecte a les moltes o poques coincidències amb la vida o les experiències de l’autor, i sense arribar als maximalismes d’Oscar Wilde (“Tot allò que no és autobiografia és plagi”), en narrativa és ficció tot allò que es presenta com a tal, que té eixa voluntat de vida pròpia més enllà dels avatars de l’estricta biografia, amb independència de la major o menor habilitat o intensitat de l’autor per a poar libèrrimament de qualsevol font. Allò que importa, al remat, és el resultat, i en el cas de Temps de rock’n’roll, esta primera novel·la amb majúscules de Miquel Torres, i que està construïda de dalt a baix de música i de vida, és esplèndid.