‘Els nus i els morts’: Norman Mailer o la guerra com a escenari de l’ànima

VALÈNCIA. Potser el gran somni de bona part dels aprenents d’escriptors siga aconseguir el triomf i el reconeixement en plena joventut, com més prompte i sorollosament millor. Però en qualsevol cas, històricament eixa circumstància no sempre ha sigut sinònima d’una carrera plena i encara més ascendent des d’aquell primer esclat. A vegades l’èxit prematur genera una sèrie de dinàmiques perverses (tant endògenes com exògenes) que acaben per confondre i alterar un camí que se suposava brillant i que, contràriament, es convertix en una trista i lenta davallada que, sense menystindre aquella esplendor inicial i els mèrits de l’autor en qüestió, mai tornen a assolir l’enlluernament que va provocar aquella primera i triomfant obra.

No va ser eixe, ni remotament, el cas de Norman Mailer (Long Branch, 1923 – Nova York, 2007). Nascut al si d’una família jueva de Brooklyn d’arrels sud-africanes, les seues primeres inclinacions aparents no feien pensar que la literatura fora una opció. Estudiant d’enginyeria aeronàutica en la Universitat de Harvard, seria allí on, gràcies a la influència de certs companys, es despertaria el seu interés per les lletres d’una manera apassionada. I on ja als díhuit anys voria publicat el seu relat The Greatest Thing in the World, i que havia guanyat el concurs convocat per la mateixa Universitat. Graduat en 1943, immediatament després es casaria per primera volta (d’un total de sis), i intentaria per tots els mitjans fintar l’amarg destí de tots els jóvens en temps de conflagracions bèl·liques. No ho va aconseguir.

En 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, Mailer seria reclutat per l’exèrcit i destinat al Pacífic. Eixe destí que tant havia intentat evitar suposaria, en realitat, l’esperó definitiu per a la seua vocació i sense el qual res hauria sigut igual en la seua vida. Combatent en diversos fronts i sempre en primera línia contra els japonesos, la brutalitat de les situacions viscudes li faria dir, anys després, que el seu pas per l’exèrcit va ser “the worst experience of my life, and also the most important”. La pitjor i la més important, i no només pels traumes emocionals que li va comportar, sinó, sobretot, per donar-li el material i el relat de la seua primera novel·la, The Naked and The Dead. 

Publicada en 1948, quan Norman Mailer comptava vint-i-cinc anys, el llibre seria un èxit fulgurant, immens, un autèntic terratrèmol en les lletres mundials que coneixeria centenars d’edicions i traduccions (i les coneix encara, perquè el llibre mai ha deixat de reeditar-se). A partir d’ahí, el joveníssim autor s’incardinaria per dret propi en la brillant nòmina d’escriptors nord-americans de la mitat del segle XX, i el seu nom es convertiria en habitual al costat del d’autors com Philip Roth, John Updike, Saul Bellow o Truman Capote. Amb la probable excepció i coincidència amb este darrer, el nom de Mailer tindria, a més de la vessant literària, una presència permanent en la premsa i televisió nord-americanes que s’allargaria fins a la seua mort. Un polemista i opinador constant, popularíssim, tremendament polititzat, bocamoll sense restriccions i enredrat de manera continuada en totes i cadascuna de les polèmiques que sacsejarien la societat nord-americana de la segona mitat de la passada centúria.

Excessiu en tot, va ser guionista de Hollywood, realitzador d’alguna pel·lícula d’escàs èxit, bevedor sense mesura, periodista polític de primeríssim nivell, casat sis voltes, pare de nou fills, entusiasta del boxeig, ufanós proclamador permanent de la seua masculinitat, candidat fracassat a l’alcaldia de Nova York, comunista críptic o violent versàtil i contradictori, tan capaç de desafiar a bregues a l’escriptor William Styron o colpejar a Gore Vidal (després que este darrer l’haguera comparat a Charles Manson), com de ser detingut per la seua molt activa participació en manifestacions contra la guerra del Vietnam.

Tota eixa intensitat vital tan poc apta per als amants de la correcció més convencional no seria obstacle per a poder alçar tres o quatre títols d’una altura literària més que envejable. A més de l’esmentada The Naked and The Dead, el geni de Norman Mailer es condensaria també en títols com The Armies of the Night (1968), el relat de la marxa multitudinària al Pentàgon de 1967 i de tot un moviment que destil·laria les essències més subversives d’allò que s’anomenà contracultura, o The Executioner’s Song (1979), un al·legat contra la pena de mort, potser massa influenciat pel In Cold Blood de Capote, però en tot cas d’una sublimitat i excel·lència literària que compensen amb escreix qualsevol inspiració, o Tough Guys Don’t Dance (1984), probablement una de les novel·les de gènere negre de més interés i densitat literària que poden llegir-se.

Els nus i els morts (Edicions 62, 1991) és, com ja s’ha dit, la primera de les obres de Norman Mailer, publicada als seus vint-i-cinc anys i un dels títols fonamentals de la narrativa nord-americana del segle XX. S’ha arribat a dir que es tracta de la millor novel·la de guerra de tots els temps, fins i tot per damunt de l’obra magna de Tolstoi. Sense arribar a tant, la diferència principal entre l’obra de Mailer i la de Tolstoi rau més en l’amplària de la mirada del segon (d’escenaris, de transcendència col·lectiva dels fets narrats) que en la qualitat intrínseca de les dos obres, que són igualment immenses. 

Perquè l’univers d’Els nus i els morts és relativament reduït. Tot i la llargària del llibre (per damunt de les 700 pàgines en qualsevol edició), el microscopi que Mailer aplica se centra en les tràgiques vicissituds de poc més de mitja dotzena de personatges entre soldats i oficials. Desembarcats en una illa del Pacífic ocupada pels japonesos com a part del contingent de conquista i ocupació, eixe grapat de protagonistes (perquè es tracta d’una novel·la coral) interaccionen constantment en les diferents patrulles i missions que els són encomanades (alguna darrere de les línies enemigues).

Bona part de la narració és estrictament bèl·lica, però fins i tot en eixos passatges, des del l’inici, les diferents personalitats es definixen pels trets psicològics que l’autor va deixant caure ací i allà, que van conformant-los, i l’alteració profunda que la guerra va deixant en les seues ments. Molt encertadament, Mailer intercala entre la narració estricta referències retrospectives, fragments més o menys complets de les vides anteriors dels protagonistes i que, a més de permetre al lector alenar del relat principal, constituïxen tot un mostrari de les vides, les obsessions, els prejuís o els hàbits dels nord-americans de la primera mitat del segle XX, un museu obert i viu d’anhels, frustracions i esperances.

Anticipant-se o amb una notable sincronització amb l’existencialisme que ja tronava a l’altra banda de l’Atlàntic, la novel·la és també, per a Mailer, una forma d’evidenciar no només l’absurditat de la guerra sinó també la de la mateixa vida, un desencís que acaça internament (perquè la soledat real és extrema) a molts dels personatges en les situacions més dures. La por, l’obsessió pel sexe, les misèries o les heroïcitats obligades per a pujar en l’escalafó estan igualment presents, així com el tedi relatiu dels treballs rutinaris, sempre en espera de la violència del combat, imminent i certa.

La camaraderia interessada però també sincera que es dona en eixes circumstàncies permet a Mailer, amb la seua prosa nua però incombustible, oferir el panorama descarnat que mostren un grup de persones portades a una situació límit, cadascun d’ells carregat amb el bagatge que els ha fet acabar en una illa del Pacífic, a milers de quilòmetres de casa, i eixe contrast entre la realitat i el desig de fugir està perfectament transmés, i commou. Igual que commou, per part dels soldats i suboficials, l’acceptació tan resignada com disciplinada de la inutilitat suïcida d’algunes missions, i la percepció absoluta que senten de ser titelles mogudes per uns comandaments que juguen amb les seues vides, com simples i submisos peons d’una partida d’escacs.

Totes eixes i moltes altres emocions d’una fonda humanitat ameren tot el text, com una pluja mansa, i són el reflex literaturitzat de la pròpia i brutal experiència de l’autor en la guerra, en eixos mateixos escenaris, i de la seua excepcional capacitat –i precocitat– per a exorcitzar tots els records i traumes tan pròxims a ell, vessant-los magistralment en Els nus i els morts, deixant-nos per a sempre, com un bell regal enverinat, esta inoblidable i meritòria mostra del talent i l’atractiva heterodòxia de Norman Mailer.