La setmana passada vaig escoltar per primer cop -disculpeu la meua ignorància- la cançó El Vell Montgó que el cantautor Paco Muñoz va interpretar durant la presentació del disc Així’ d’Ina Martí a l’Auditori de Dénia. Em va agafar desprevinguda ho reconec i em vaig emocionar. Escoltar aquest homenot descriure amb estima aquesta la nostra terra valenciana és una de les coses que ens haurien d’ensenyar.
Perquè reconeguem-ho, molts som uns grans desconeixedors de la nostra cultura popular (ja siga cançó, ja siga tradició, ja siga llegenda o superstició…) Els xiquets haurien de créixer aprenent aquestes petites coses que quan recordes de gran t’eriçonen els cabells. Et connecten amb la memòria col·lectiva d’un poble i fan brollar les emocions des del cor. Des de l’estima cap allò tan nostre, tan íntim com és el paisatge vivencial de la infància. Allà d’on venen els records (d’olors, de sabors…). Material intangible que queda aparcat en l’inconscient fins que un dia d’una tacada es desperta i et fa vibrar.
El vell Montgó es desperta
el sol badalla per dalt La Plana
com un peix d’argent
va penetrant Segària endins…
El Montgó, muntanya més que mil·lenària, de mil i una llegendes i encanteris. D’energies tel·lúriques i bruixes en coves, de romans i d’ibers… Gegant de pedra que es fon al Mediterrani i que guarda trossets del nostre passat, històries de pirates que escalen penya-segats, de monjos segrestats, d’ermites en procés de beatificació (Pare Pere)…
Massís del Montgó, Parc Natural, meravella etnobotànica i reserva marina -del Cap de Sant Antoni-. Sempre enmig dels conflictes entre els de Xàbia i Dénia, Jesús Pobre apart. Lloc on trobar tresors, on perdre’s a caminar. Llegat cultural, cuna de la producció del vi a la Península tal i com ho demostra el jaciment arqueològic de l’Alt de Benimaquia del S.VII-VI a C.
I tot just al seus peus, a Jesús Pobre, trobem el celler Les Freses de Mara Bañó, que ahir va retre homenatge al primer arquèoleg que a principis dels 60’ va excavar les fortificacions del Montgó, el Dr. Schubart. Mara està recuperant la tradició de fer vi en àmfores tal i com ho feien els íbers de Benimaquia. Això sí en un recipient deu vegades més gran.
El vi a la Marina Alta, el moscatell i la felicitat. El pas del temps i la tradició. També va participar en l’acte Paco Calatayud del Celler del Roure, a Moixent, on també elaboren el vi amb gerres de fang, recuperant les formes del poblat iber de ‘La Bastida de les Alcusses’.
Així doncs, a l’ombra del Montgó que deia l’escriptora Maria Ibars, hem après que el vi en gerres de fang quan hi ha lluna roda i roda i es frota amb les lies fins que espera ser degustat. Montgó amb vistes a Eivissa. Íbers, fenicis, interacció econòmica i cultural. Vessant agrícola i tradicional versus cosmopolita mirant al mar. Les cares diverses del que alguns diuen Hemeroskopeion.
La Cova Ampla amb evidències d’ocupació humana des de fa més de10.000 anys. Mes coves, pintures rupestres i molins de vent. Bancals de vinya i fortificacions.
Jo haig de dir-ho. Ho reconec, sóc filla d’acollida del Montgó. El vaig conèixer més tard. Sempre m’havia quedat més aprop la serra de Bèrnia i sobret el Penyal d’Ifac. D’ahí ja em venen més records. Del Penyal i les gavines, del túnel que havies de passar, de les vistes inmenses del litoral. Les primeres excursions i com sempre la roca i la mar, quan encara es podien agafar pitxilines i eriçons.
