En l'adéu a Joan Genovés, un record familiar

VALÈNCIA. Tot i ser cosí-germà de mon pare -i per tant tio meu- només vaig coincidir amb ell un volta que recorde perfectament.

Tindria jo deu o dotze anys, eren Falles i jo passejava amb mon pare per la plaça de l'Ajuntament. De sobte van trobar-se allí, en mig de la plaça, i es van fondre en un abraç. Ja feia molts anys que ell vivia a Madrid, i també molts que no es veien. "Ací, xafant el país", recorde que va dir. Eren els anys més durs de la Batalla de València, i em va cridar l'atenció vore que duia, en la solapa de l'americana, una xicoteta insígnia del Penó de la Conquesta. Jo era molt jove però ja estava adequadament intoxicat de tot aquell fragor medieval que ens va entretindre tant, que monopolitzava converses i actituds.

Després d'uns minuts i una nova abraçada, s'acomiadaren mentres ell es dirigia a mi: "Tu eres el major, no? Toni, com ton pare, no?" Vaig contestar que sí molt tímidament a aquell senyor barbut, al "pintor", com el nomenava sempre mon pare quan parlava amb orgull del seu cosí.

En la tornada a casa va contar-me que era molt famós, i que ja de ben menut omplia de dibuixos les voreres que envoltaven la carboneria de Russafa que era el negoci familiar, en el número 44 del carrer de Sueca. Dibuixos fets amb inacabables trossos de carbó, i que tenien fascinat a mig barri. Molts anys després, en una semblança que va fer-li l'escriptor Antonio Muñoz Molina, el mateix Juan recordava aquells episodis de la carboneria.

Fa poc, quan Guillermo Colomer Lloret va guanyar el Premi Lletraferit de novel·la i des de Llibres de la Drassana encetàvem els treballs d'edició, l'autor ens va traslladar la seua il·lusió per tindre com a portada del llibre el més icònic dels seus quadros. Jo vaig oferir-me a fer les gestions per a obtindre l'autorització necessària, però després vaig estimar-me més fer un pas arrere i no invocar drets familiars d'accés. No volia que interpretara el meu interés com a voluntat d'estalviar determinats pagaments, o com una certa obligació de generositat, quan en realitat ell no havia tingut cap contacte amb mi des d'aquell encontre de la meua infància, i que segur ell havia oblidat.

Férem per tant aquella gestió des del més absolut anonimat i obtinguérem els drets de reproducció pel conducte habitual, i ahí està el llibre, que no sé a hores d'ara si va arribar a llegir-lo, però que intuïsc que li hauria agradat.

El recordaré sempre i per tant amb eixes dos imatges que conserve fixes: la viscuda en aquella vesprada de Falles, i la no viscuda però imaginada per mi tantes voltes, la d'eixe xiquet que omplia de dibuixos fets amb carbó les voreres de Russafa, i el del món urbà i familiar que l'envoltava, tan perdut.

I també, clar, amb l'orgull d'haver tingut en la família al pintor valencià més important de les darreres dècades.