Està el nostre star-system antiquat?

VALÈNCIA. Si fem una llista de les persones més famoses del món, una d'elles segurament seria Sir Paul McCartney. Doncs és famosa l'anècdota de 2016, quan es va quedar a les portes de la festa posterior als Grammy del raper Tyga, perquè els porters no el reconegueren. Ni a ell que anava amb la seua esposa Nancy Shevell, ni a la superestrella de Hollywood Woody Harrelson, ni als músics Beck i Taylor Hawkins (bateria de la banda Foo Fighters) que anaven tots junts. No va entrar perquè no era a la llista VIP. McCartney va dir en to irònic abans d'anar-se'n cap a una altra festa "Com es pot ser més VIP?". Algú li va recriminar als porters aquell malentés amb la frase: "No el coneixes? És un maleït Beatle!!!", li va faltar dir: "I dels dos que queden, el més famós". El cas és que el referent dels rapers de vint anys americans no són els Beatles. Però més enllà de l'anècdota, difícilment trobaràs algú major d'edat que no sàpiga quin va ser el quartet de Liverpool, especialment als països de parla anglesa, i més tenint en compte que segons Phanteon, McCartney és el músic viu més famós del món. Com ací és difícil que algú no sàpiga qui és Julio Iglesias, Penélope Cruz o Leo Messi, independentment de l'edat i encara que no els agrade la seua música o no siguen aficionats al cinema o al futbol.

Perquè hi havia una època no tan llunyana, on vivíem amb només una desena de canals de televisió al nostre abast, i un d’estos estava codificat. Època anterior a YouTube i als telèfons mòbils, i on Vídeos de primera, d'un Alfonso Arús encara amb monyo, era el generador de mems en format VHS: "Se va el chaval, se va por el barranquillo". Època on encara hi havia cultura de bous i folklòriques i era possible mirar partits de futbol a la televisió quasi tots els dies de la setmana, i sense pagar. Anys on els polítics feien política i no un vodevil rodejat de tifosi que aplaudixen gargalls plens d'indecència. I entre les revistes del cor, la televisió i els diaris, s'anava formant el que es coneix com a l’star-system. Que ve a ser un llistat de personatges coneguts pel gran públic, i que a més ha de complir una altra màxima: han de ser personatges susceptibles de ser convidats a programes de televisió com ara Pasapalabra. No li fas paper a l’star-system per molt famós que sigues, com Antonio López o Marisol, si no vas a cap sarau o plató.

Canal 9 va fer créixer a poc a poc eixe star-system valencià, amb noms ja coneguts als quals va catapultar com Joan Monleón, el Titi o Rosita Amores, i altres de nous com el Padre Apeles, Núria Roca, Ximo Rovira, Paco Nadal, Maria Abradelo o Jesús Mariñas. Personatges televisius que en un moment on les audiències arribaven a superar en molts programes el 30%, ràpidament els seus protagonistes passaven a l'imaginari col·lectiu. Òbviament el talent no és una cosa es puga comprar a la botiga, per això molts talents valencians feien el bot nacional després de passar per la nostra escola radiotelevisiva. Així Arturo Valls, Carolina Ferre o Pablo Motos anaren a poc a poc fent-se un lloc també en l'imaginari de tots els espanyols. Però va arribar el senyor Fabra per tancar RTVV via Paco Telefunken, es multiplicaren els canals de televisió, YouTube es va convertir en la manera de consumir vídeos dels joves, les xarxes socials substituiren els diaris més clàssics en la tasca de donar veu a personatges diversos i la comunicació es va democratitzar, desvirtualitzar i dissipar.

Ara qualsevol pot arribar a ser famós sense eixir en televisió o als diaris, però hi ha una part del públic que encara llig les notícies del diari de paper i mira la televisió convencional. Per tant es crea una bretxa generacional, i els referents que influïxen en les noves generacions res tenen a vore amb els que gasten les antigues. Una bretxa que fa 30 anys no era ni de lluny tan pronunciada com ara. Els primers anys d'Operación Triunfo foren, tal volta, l'última gran fàbrica d'estrelles nacionals. I, per això, és fàcil vore Rosa d'Espanya, Manu Carrasco o Soraya com als personatges més joves entre els famosos que fan coses que res tenen a vore amb la seua professió. Perquè dins de l'obsessió que hi ha entre tots els directius televisius "perquè vinguen molts famosos al programa, que això dona audiència", costa trobar referents joves que puguen ser coneguts també pel públic més major, el qual habitua a ser qui més consumix en directe eixos programes. I la falta de joves a la tele, a banda de provocar-los cert rebuig a l'hora de consumir-la, és el peix que es mossega la cua si parlem de generar nous referents intergeneracionals. I no, vore a Fernando Romay o Carmen Lomana en un programa de televisió no és garantia d'èxit, més aviat al contrari, poc han de sorprendre o aportar més enllà de la seua telegènia.

A Raphael podria passar-li el que li va passar al creador de Yesterday o Ob-la-di Ob-la-da (cançó que avorria John Lennon), i seria una anècdota també, perquè és una estrella nacional, i cada volta hi ha menys del seu perfil. Gent que està tants anys en primera línia mediàtica, que amb el temps s'ha convertit en un més de la família, i que a més fa aparicions regulars als mitjans de comunicació. Perquè en general la gent que té molt de treball no té massa temps per a anar de mitjà en mitjà, els qui hi van normalment estan de promoció o es dediquen a anar i cobrar com passa a Pasapalabra i altres programes. A això es dediquen, per tant, molts famosos, que ja sense ser referents de res són cares conegudes, com per exemple els esmentats membres d'OT. Beneficis de ser part de l’star-system, que vius de la teua fama, no del talent que t'ha donat la fama.

En el costat contrari estan aquells que s'han creat el canal alternatiu per donar-se a conéixer a les xarxes socials. Molts amb molt de talent, altres simplement amb molt bona presència. Ells són en molts casos els referents per als joves, i per això les editorials publiquen llibres de youtubers, streamers, tiktokers i instagramers; de vegades no perquè tinguen moltes coses rellevants a dir, simplement perquè tenen molts seguidors. I ara per a eixir en televisió, per a publicar un llibre comercial o per a ser membre de Masterchef Celebrity, conten més els seguidors, que el talent. El cas és que molts d'eixos joves "passen mil" dels mitjans tradicionals, altres ixen molt bé a les fotos, però no aporten gens en un debat, i com passa amb tot el que no siga madrileny, els joves només els interessen si hi ha polèmica o sang. I en la recerca de gent amb molts likes, molts joves i no tan joves que fan coses meravelloses no tenen veu, i acaba dibuixant-se una joventut banal i preocupada només per l'aparença. Ja que els mateixos directius pensen “cal que tinga’m joves a la televisió” i creen La isla de las tentaciones, Mujeres y hombres y viceversa i conviden Paquirrin i Tamara Falcó a opinar sobre coses de les quals no saben gens. 

"Cria fama i gita't a dormir". Una fama que en el cas de les xarxes tal volta siga efímera, ja que els referents juvenils canvien constantment, i la majoria no acaba transcendint ni integrant-se a l’star-system general per desinterés d'uns o d'altres. O cosa que és el mateix, ma mare potser acabe sabent qui és Ibai o C. Tangana, però difícilment sabrà mai qui és Dulceida o Auronplay. Per això davant dels ídols caducs o les cares de sempre, i també enfront de la moda d'enaltir qualsevol personatge simplement pel fet de tindre molts followers, cal reivindicar el talent. Sense mirar el carnet, sense tancar portes als joves, ni als que no són tan joves però no han tingut mai l'oportunitat i, per descomptat, ampliar eixe star-system amb estrelles de veritat encara que no siguen "cares conegudes". Gent rellevant que viu a prop de nosaltres, no cal anar a Madrid a buscar creadors (en el sentit ampli de la paraula) que en molts casos tenen més contactes que discurs, més amics que coses a contar. Ja que així, tal volta, descobrim que la gent que crea, les estrelles en el seu camp, tot i no ser tan televisives, són molt més transcendents, rellevants i interessants que sentir Mario Vaquerizo donant lliçons d'història d'Espanya.