El xativí pensa i conversa amb Culturplaza del seu nou disc que reuneix, no només les seues idees com a autor, sinò la seua manera d’entrendre la vida
VALÈNCIA. Feliu Ventura ha llançat un disc que és, en realitat, una convocatòria. Així es titula, i aquesta idea contamina cada un dels racons de les cançons que hi fa. La col·lectivitat, l’assemblearisme, les petites i les grans revolucions són l’objecte de reflexió d’aquest nou treball, el qual ha guanyat fa uns dies el premi a Millor Disc de Cançò als Premis Ovidi Montllor.
Dies abans, Feliu Ventura respon a la convocatòria de Culturplaza per a conversar extensament sobre el disc. Ho fem a una terrassa de Xàtiva, el lloc on viu i el lloc on s’ha parit la pràctica totalitat del disc.
- La primera pregunta és pel mateix concepte del disc, el qual parla de Convocatòria, i en el que —en efecte— tu convoques un bon grapat de gent per a parlar de col·lectivitats, assemblearisme... Com comença aquesta idea que has anat desenvolupant en tot el procés creatiu?
- La primera idea que he interioritzat és que les cançons no canvien el món, però sí convoquen les persones adequades perquè el canvie. Primer, és una convocatòria a mi mateix com a treballador de la música i, a partir d'aleshores, s'estén la convocatòria a més gent. Què passa? Un cantautor, en teoria, només parla amb les seues cançons i les seues lletres, encara que tots els discos són col·lectius perquè hi ha molta gent darrere. Vaig decidir que en aquest disc açò havia de canviar i per a mi era difícil, perquè havia d’obrir la meua intimitat amb gent coneguda, però amb la que no has d'estar del tot d'acord.
A cegues, vaig enviar les lletres als autors per tal que em contestaren amb un altre text, sense haver escoltat les cançons. Amb això, jo vaig gravar les cançons després de llegir els seus textos. D’alguna manera, ha sigut la seua convocatòria la que m'ha inspirat a mi a cantar amb un determinat sentit.
Ha sigut un procés de creació, després de molt anys de no publicar cançons, on he tardat en fer un nou disc perquè, encara que parega mentida, les meues cançons no són el més important per a mi, sinó la vida. Les cançons m’arriben quan m’arriben, així que supose que el mercat ho té difícil, però jo tinc una manera concreta d'entendre la comunicació que faig amb les meues cançons.
- Repetiries l'experiència de fer el disc d’una manera tan mancomunada, o ha sigut massa lent o massa treball?
- Crec que açò forma part de la mateixa manera que entenc les cançons. Jo treballe amb el dubte metòdic, i aquesta metodologia de fer quasi una assemblea per prendre les decisions del disc fa que passe temps en parlar i en tornar a parlar. És la meua manera d'entendre la música.
El que tinc clar és que no vaig a fer un disc a l'any perquè el mercat ho necessite o perquè jo necessite tocar al mateix lloc, el mateix any, amb dos discos diferents. O perquè tinga una discogràfica que em pressione. La meua intenció és que quan ja no puga fer discos estiga convençut i orgullós de cada un dels que he fet.
- Això no només va en contra de la lògica del mercat, sinó també contra les dinàmiques del gènere de la cançó d'autor el qual és molt introspectiu i personal. Tu prefereixes obrir les portes de la teua intimitat a nous temps i noves narratives.
- He aprés que puc transmetre emocions i informació mitjançant altres llocs que no siguen únicament les meues cançons. Potser quan jo vaig començar a fer música l'any 93, quan no tenia ni correu electrònic, era molt més difícil comunicar certs sentiments o idees artístiques. Ara hi ha molts altres formats i altres maneres d’explicar-me.
- En quines et sents més còmode?
- Segurament amb les cançons. (Rialles) Perquè em permeten reflexionar les coses millor i no dir les coses en calent. Però hi ha altres maneres de ser més fresc i visceral, com al principi de la meua carrera. Supose que és un fet que trobem a faltar tots els que portem anys fent música. Abans componia una cançó en dos minuts i explicava molt un sentiment i ara “soy demasiado, me convierto en mi saber” que diria Silvio Rodríguez. Vas aturant-te perquè t’adones que ja has parlat del que estàs composant i això fa que, cada vegada, fer una cançó siga més difícil.
- Amb aquests processos creatius, entenc que has renunciat a viure de la música...
- Com que en cap moment havia pogut viure de la música (encara que sempre he viscut amb la música), jo vaig decidir viure amb menys: me’n vaig tornar a Xàtiva, vaig reduir totes les meues despeses possibles... I ara sí que puc viure de la música. I ja està. Puc fer les cançons que jo vulga, explicar el que vulga sense que ningú em diga res i jo haja d'autocensurar-me. Puc funcionar amb això i fer altres coses al món de la cultura. Ara mateix tinc una (petita) estabilitat com mai havia tingut en la vida.
- Es pressuposa, pel canvi polític dels partits que governen a la Generalitat, que la situació de la música i la cançó valenciana gaudeix d'una bona salut. No sé si és només un miratge i encara queda molt camí per fer...
- Dius bé quan et refereixes a la música valenciana, perquè en el moment en el que les coses estaven pitjor per a la música en valencià, la música valenciana que s'expressava en altres llengües estava en les mateixes pitjors condicions. Nosaltres érem els visibles dels invisibles. Resulta molt útil mirar cap a ells per a conéixer els símptomes de la música en general, valenciana i en valencià.
Pel que fa a la música en valencià, nosaltres com a generació la vàrem tornar a fer visible. Ja ho havia sigut: la Nova Cançó va ser un fenomen de masses a nivell internacional, i alguns dels màxims exponents eren músics valencians. Passen els anys 80, i la tendència va cap a unes mogudes d'altres latituds. Aleshores, la cultura fresca que hi havia al País Valencià va començar a tindre molt difícil expressar-se. Entre altres coses, perquè els nous ajuntaments democràtics van programar amb criteris electorals i no culturals, fet que la clandestinitat sí que en tenia. Ara passa una miqueta això, no hem eixit d'eixe cicle electoralista i no abordem la música des de criteris culturals. La nostra generació va fer visible la música en valencià i li va dir als ajuntaments que podien portar Pau Alabajos a fer un concert i podies portar a qualsevol estrella internacional al mateix nivell.
Ara hem de passar a la fase dels drets: hem de tindre els mateixos drets com a treballadors igual com fan quan contracten gent per molts més diners, que les condicions siguen dignes i que la gent puga viure de la música. I també fa falta estar més atents a la música del carrer: si la música en valencià ha aconseguit i ha arribat fins on ha arribat no ha sigut per les institucions, fins i tot, han estat en contra. Les muixerangues, la fotografia, la pintura... Tot s'ha sostingut durant molt de temps fora de les institucions, i aquestes no aprenen que el carrer sempre acaba prenent la paraula sobre la cultura i assenyalant el camí. Mai desapareixem per açò: sempre hi haurà programació. Però, si els organismes públics no es fan càrrec de la cultura que es crea en el nostre idioma i es premia només allò que es veu en televisió, tindrem un problema. Hi ha altres països que protegeixen molt més la creació, i obliguen a programar un artista local sempre que en programen un altre internacional... Hi ha moltes mesures per prendre i que es poden aprendre si les institucions escoltaren.
- Parlant més de la música en valencià: és difícil significar-se amb l'allargada ombra de la música que es fa a Catalunya, on la industria és molt més potent?
- Durant molt de temps, sempre que anava a fer concerts fora de València, el meu cognom era “País Valencià”, sempre deien: "Feliu Ventura, del País Valencià". Però als catalans no els hi passava el mateix. Ara ja no ocorre perquè s'ha normalitzat, i un grup que canta en valencià, més enllà d'on vaja, el nostre territori d'expressió és el món. Puc fer concerts a Xàtiva, a Berlín i a Montevideo, i no passa res, no hi cap problema. Pots explicar d'on vens i s’entén: eres un cantant mediterrani pel món.
És veritat que si et compares amb una persona que faça música a Catalunya, allí tenen molta més ajuda i, per tant, tenen accés a unes ferramentes que com a valencià no tens i que tampoc podries trobar a València. Ara comencen a sorgir aquestes iniciatives, encara queda molt per fer i el repte va més enllà de donar suport a la indústria, que és el que s'està fent. El concepte d’indústries culturals va ser un invent de Tony Blair a Anglaterra, el qual va ser un fracàs, i, de sobte, hem decidit importar ací. Escoltar els consellers d'economia i de cultura parlar junts és un error: sobretot pel nivell de precarietat que hi ha baix d'aquesta indústria, que no es resol. El que fa forta la cultura d'un país no és la industria, és la gent que la fa. No dic que la indústria no faça cultura.
En fi, sí hi ha una diferència de condicions, encara que et pots significar fora del País Valencià. El suport institucional fa més visibles els altres enlloc de nosaltres. El que ocorre és que com ací hem sigut uns punks tota la vida, hem entés el que ocorre al carrer i hem sabut arribar a la gent amb altres mètodes que no era la televisió, aquesta conquesta horitzontal l'hem poguda portar endavant. Tot i que, sens dubte, amb suport seria molt més còmode fer música, sobretot en la exportació i la internacionalització. Els músics valencians hauríem de pensar la possibilitat de tindre un cicle en la Fira de Frankfurt o en un festival a Santiago de Xile.
- S'ha muntat un sindicat de la música i una de les seues impulsores, Marga Landete, és la responsable d'aquesta àrea a l'Institut Valencià de Cultura. Estan anant més lent del que deurien aquests avanços que reivindiqueu els músics?
- Falta diàleg, però és difícil perquè les institucions estan acostumades a tindre un interlocutor, i la cultura en té molts. Això s'ha d'aprendre, perquè no tots els músics som iguals i no estem dins del mateix paraigües. Crec que el que fa falta és preguntar. I conéixer el territori: no construir una cultura transgènica que ignore com es fa música a cada lloc on se situa un festival o qualsevol altra manifestació cultural. No s'ha d'imposar un model, sinó vindre a Xàtiva —per exemple— i conéixer com fem música ací, com l'escoltem, quins grups són populars i quins necessiten més suport... Escoltar pluralment i llegir el territori. La cultura no pot tindre un únic interlocutor, ni un sindicat.
- Tornem a Convocatòria. El disc es publica el dia 11 d'octubre i el 14 es fa pública la sentència del procés. El que aquesta sentència fa esclatar, i aquest moviment pacífic, està present en el teu disc. De quina manera s'han resignificat aquestes cançons amb els esdeveniments d'aquesta setmana?
- Les meues cançons han caigut ara, sense que jo sapiguera el que anava a ocórrer. Igual ha ocorregut amb “Cançó de bressol enmig del col·lapse”, que parla del poble kurd i just Turquia ha iniciat una ofensiva que l'està massacrant.
Pense dos coses amb el que ha passat: primer, en aquest procés hi ha molts valencians que han vist perseguides les seues idees, i això s'hauria d'entendre; i segon, el que ha passat és un atac als drets fonamentals en tot l'Estat espanyol, no només dels que som independentistes. O sobiranistes. Jo em considere sobiranista perquè estic per totes les sobiranies, la del meu territori, l’alimentària... Per a mi, no mantindre el Forn de Barraca fa que siguem menys sobirans, perquè l'horta ens fa més autònoms de la nostra alimentació. Així entenc la meua sobirania: totes les sobiranies juntes. I crec que tota la gent que ha participat en aquest disc tenen un punt de sobiranistes.
La sentència és una persecució dels drets civils. I si Estrasburg no fa alguna cosa, s'està dient que no tens dret a oposar-te a una situació injusta pacíficament. I més encara si hi ha més d’un que ho fa... I, això, és un perill per a tots. Estem vivint una època negra que no depén tant del partit que governa, sinó d'un Estat feudal que persegueix la democràcia. I de la mateixa manera, un raper s'ha exiliat, un músic ja no pot tocar on vulga i s'estan fent condemnes per un tuit. I això passa perquè els polític saben que els canvis polítics venen precedits per canvis culturals. I es persegueix la cultura perquè és un moviment de canvi.
Tampoc entenc com es pot celebrar els 40 anys d'una Constitució que no s'ha tocat. Quan fa 40 anys ni tan sols existia internet. Les lleis s'han de canviar per fer més feliç la gent, i d'això parla el disc: d'una reivindicació de la felicitat i del somriure. I crec que els defensors de l'Espanya unitària estan provocant, mitjançant els seus discursos provocadors, la pròpia dissolució de l'Estat.
- El disc parla d’il·lusió, dels somriures... D'alguna manera convoca eixa il·lusió que es va viure durant uns anys fa temps i en el 15M, però que s'ha tornat a perdre...
- Jo faig una reivindicació d'un somriure militant, no d'un somriure imbècil. El que vull dir amb aquestes cançons és que donem valor a les coses impossibles que hem aconseguit. Per exemple, la insubmissió de molts valencians va fer possible que la mili ja no siga obligatòria. I jo vull que celebrem aquest canvi, per dir a les properes generacions que quan els diguen que una cosa és impossible, siguen conscients d'allò que s'ha aconseguit. Eixe és el meu somriure militant.
No estic dient que davant de la repressió es pose l'altra galta, encara que jo faig una defensa ferma de la desobediència des de la no-violència. Perquè som un país mediterrani, de llum, amable i feliç.
- Però s'ha estés la idea que certs discursos il·lusionadors s'obliden mediàticament perquè s'ha de pensar amb el cap. Tu reivindiques que no, que també fa falta cor i militància...
- No és que s'haja perdut el somriure, s'ha perdut la innocència. Durant la Transició, al País Valencià es pensava que canviaria tot i, aleshores, va haver una generació, la dels nostres pares, que estava molt decebuda i deia: "Jo no anava a les manifestacions i em pegaven perquè no canviara res". I el risc era eixe: tornar a la decepció i que la gent tornara a casa. Afortunadament, el que Catalunya està demostrant ara, i s'ha vist anteriorment a Gamonal i molts altres llocs, és que no pesa el desànim, que això durarà temps i que si persistim les coses canviaran.
- Parlem ara de la musicalitat del disc. Introdueixes elements del pop anglosaxó, que no sol tindre eixe element combatiu...
- Si grates, en tots els gèneres hi ha grups que parlen de coses importants, i d'altres que no. El disc I si canto trist de Lluís Llach és un gran disc de pop. El que ocorre és que si un disc l’ha fet un cantautor, s'etiqueta automàticament com a cançó d'autor. Em sent molt còmode treballant amb el pop perquè pense que al final, quan una cançó arriba per la música, la gent es queda amb el significat de la lletra. Mai oblide que el que faig és cançó d'autor mediterrània, amb una important influència del folk. Però, el disc és molt diferent i cada cançó té unes referències diferents, perquè crec que com a músic he de vestir les cançons amb el que demanen, no intentar adaptar-les a unes sabates que potser no els va bé. No faig discos conceptuals, perquè responen a molts anys de treball. El que uneixen les cançons és la meua firma.
- Com traslladaràs aquesta pluralitat sonora al directe?
- He fet una banda amb Pau Chàfer al teclat, Tere Nuñez al baix i a la percussió i Óscar Ureña a les guitarres. Això em permet apropar-me en el directe a com sona el disc i, de fet, també a les cançons anteriors que encara formen part del repertori. Estan bé pel que fa al so però també des del punt de vista de la paraula: intente que els concerts siguen una espècie de bàlsam enmig d'un món que pareix que està en col·lapse. Em trobe molt còmode tenint temps per a explicar les meues cançons i reflexionar-les.
- Bon lloc per a convocar la gent...
- Sí. A més, la cançó que dona títol al disc vol parlar precisament d'això. Vull dirigir-me als meus companys de professió per dir-los que el que fem no només serveix per guanyar diners, i que la cultura va més enllà del propi fet cultural. No hem de quedar-nos amb l'autoreflexió, sinó buscar aquesta escletxa de la que parle en la cançó. Abans deia que els canvis polítics anaven precedits pels canvis culturals, però també succeeix a l'inrevés. És un cercle que hauríem d'alimentar. No només amb cançons que tinguen un missatge o estiguen expressades en una única llengua. La música sempre és transformadora, i si no ho és en un sentit, ho és en l'altre.
- Li dones una importància capital a la paraula, i de fet edites aquest treball en un llibre-disc. Per què li atorgues aquesta importància a la paraula?
- Perquè la necessitem. Necessitem parlar i no construir les coses a soles. I per això no és tant un llibre-disc sinó una llibreta-disc: per això he deixat un espai en blanc, perquè l’última persona que resignifique les cançons siga qui les ha escoltades.
- Com t'agradaria que la gent omplira aquest espai en blanc que els deixes?
- Amb opinions a favor i encontra, amb reflexions, amb la primera cançó d'algú que vullga començar una carrera musical. Espere ser convocador i inspirador.
Naufragios, obsesiones infantiles y criaturas marinas se dan cita en Ballenas invisibles (Barlin), el ensayo en el que Paula Díaz Altozano aborda la fascinación por los grandes cetáceos a lo largo de los siglos