Fugir de la llotja del Bernabéu

La virulència de la tercera onada de la pandèmia ha portat la situació sanitària al límit. No es podia saber que la manca de restriccions més estrictes i la relaxació social a causa de les festes nadalenques i una mala interpretació de l’optimisme per la vacuna ens portaria a les portes del col·lapse. Que cadascú faça l’autocrítica que considere, en públic o en privat. 

Un dels efectes secundaris de la gran tensió sanitària i social que vivim aquests dies és que altres temes, que són d’importància cabdal a curt, mig i llarg termini, estan passant desapercebuts per a gran part de l’opinió pública. És el cas del Pla de Recuperació per a Europa o Next Generation EU, impulsat per la Comissió Europea i presentat com la solució a les amenaces econòmiques i socials generades per la Covid.

Les xifres publicades són voluminoses: 140.000 milions d’euros han d’arribar a l’estat espanyol els propers anys, en part a fons perdut i en part en préstecs a retornar en bones condicions però amb contrapartides difuses i poc explicitades. Són volums de diners molt grans. Molt. I s’han de gestionar: escollir en què es gasten, escollir com es gasten i escollir qui els gasta. I mentre tots mirem amb angoixa les xifres de la pandèmia i patim per la nostra salut i la dels nostres, el procés de gestió d’aquests milers de milions va fent passes sense provocar massa debat públic. I aquest és un fet que no ens hauria de fer cap gràcia. Més encara atenent al costum tan espanyol de decidir la destinació dels diners públics en una figura econòmica i administrativa que podríem anomenar «la política de la llotja del Bernabéu», que és decidir milers de milions entre canapés, brandy, puros, alts funcionaris de l’Estat, ministres (del PP i del PSOE), comissionistes (entre els quals exministres del PP i del PSOE) i directius de les empreses de l’IBEX35 (entre els quals exministres del PP i del PSOE). No estem massa en situació de confiar, la veritat.

Les passes que s’han fet fins ara en el costat espanyol del procés (falta encara la reglamentació europea del Next Generation EU) no dissipen el temor que els fons es gestionen en despatxos opacs situats de l’M30 cap a dins. El RDL 36/2020, publicat la vespra de cap d’any, dibuixa un panorama que ens ha de mantindre alerta: relaxació de procediments administratius (més velocitat a canvi de menys controls), centralització monclovita de les decisions, paper absolutament subsidiari de les autonomies i residual del món local, i figures encara difuses de la mítica «col·laboració público-privada» que podrien acabar només a l’abast de les grans corporacions i comissionistes.

Tenint en compte la seua importància, necessitem molt més debat públic sobre el Pla de Recuperació per a Europa. I sobretot necessitem tindre aquest debat com a valencianes i valencians. Quin paper juga el nostre autogovern en aquest procés? La Generalitat i els municipis, que són qui ha de defensar els nostres interessos com a ciutadans i també els del nostre teixit productiu, tenen suficient capacitat de decisió? Qui coneix millor les nostres necessitats, el nostre govern i ajuntament o un ministeri de Madrid? La proximitat en la presa de decisions és absolutament fonamental per a aconseguir una capil·laritat que arribe fins a la base del sistema productiu i el benefici col·lectiu. No crec que ens convinga que, de nou, Madrid ho decidisca tot en els mateixos despatxos de sempre. Valencianes i valencians necessitem ser protagonistes en aquest procés, perquè quan altres decideixen per nosaltres sempre acabem passant la mà per la paret.

Però no només ens ha de preocupar l’excessiu centralisme. Per un mínim de qualitat democràtica hauria de desenvolupar-se un mecanisme real de rendiment de comptes concret respecte als fons de Next Generation EU. Més encara si s’ha fet una legislació específica que suprimeix controls adminsitratius i financers per a la seua gestió. En què es gastaran? Qui se’ls gastarà? Com es gastaran? Quin impacte tindran les inversions? Qui se’n benficiarà? Quines contrapartides demana Brussel·les? Necessitem saber-ho per a poder passar comptes. Cal exigir la màxima transparència en aquest procés. Si Next Generation EU ha de fer honor al seu nom i ha de determinar el futur de la propera generació, el rendiment de comptes es torna una obligació ètica i política per als nostres governants. 

Sabeu on és més fàcil el rendiment de comptes? En administracions i espais de decisió propers. Més proximitat en la presa de decisions no és només més eficàcia en les inversions, és també més transparència i més democràcia. 

No deixem passar aquesta oportunitat. Com a ciutadans i com a valencianes i valencians debatem, decidim i exigim que ens tinguen en compte i que ens expliquen tota la lletra menuda sobre la gestió dels milers de milions que han de marcar els propers anys. Proximitat i transparència. És això o que alts funcionaris de l’Estat, ministres, comissionistes i directius de l’IBEX35 (papers intercanviables per molta gent) decidisquen contra els nostres interessos. Hem de fugir de la llotja del Bernabéu, encara que els canapés se’ls mengen ara per Zoom.