Gener, dies del futur present

VALÈNCIA. La pluja és convenient per a les distopies, així que direm que plovia durant l’entrevista. El que sorprén és que, sent un gallet tan obvi per imaginar el futur, al nou disc de Gener no ploga gens ni mica. Cante el cos elèctric (Riu Sec) és un viatge a un demà on les màquines són tan humanes com els humans, on hi ha arques surant a l’espai i eixe fil invisible que connecta tota l’espècie humana com si fóra un únic organisme. Hi ha fins i tot núvols i visions postapocalíptiques, subratllades per les il·lustracions de Víctor Puchalski per a l’àlbum, però no plou més que un mes de juny a València.

Potser no estan parlant del futur.

–Em vaig proposar compondre un disc sobre açò que estem vivint, sobre els whatsapps, sobre voler guanyar contínuament, sobre voler tindre més likes que l’altre, sobre estar pendent tot el dia de com et veuen els altres –diserta Carles Chiner, nucli radiant del conjunt.

La fixació amb el tema sí que estava alimentada per lectures dels relats prospectius de Ray Bradbury i el poema de Walt Whitman, a qui va prendre prestat directament el títol del disc; però també sobre les converses amb amics. “Quan sorgeix la idea d’un nou treball, no deixa de tindre un regust de temes que parlem entre nosaltres”, comenta Pasqual Rodrigo, baixista del conjunt.  “I sabíem que este tema li obsessionava”, corrobora Enric Alepuz, bateria del grup. Les primeres notes d’àudio que va enviar Chiner als seus companys sobre un esborrany d’àlbum van començar a dibuixar este futur que ja habitem. 

–Havíem fet Oh, germanes! (Mésdemil, 2016), amb un concepte redó i molt tancat, i jo pensava: “I ara sobre què parlarem?”. Quan em va arribar el tema em va agradar molt –recorda Vicent Todolí Sanguinelli (teclats).

Havien passat dos discos des que Chiner realitzara la primera i solitària expedició de Gener amb El temps del llop (Mésdemil, 2014). Va ser després d’aquella gravació quan va trobar als companys que formaren la banda. Als ja esmentats queda sumar César Castillo, guitarrista de la formació. Junts van compondre el celebrat Oh, germanes! amb el qual exploraren territoris fronterers: “Vam tindre molta sort que sonara bé, hi ha cançons al límit”, reconeix ara Todolí. El procés d’eixe segon àlbum, diuen, els va deixar esgotats.

Pero poc després Chiner tornaria a encendre la llumeneta. Volia explorar el futur i fer-lo amb “l’aparent lleugeresa” de Bradbury per arribar a reflexions més profundes, “llevant eixe pes de solemnitat que moltes vegades acaba semblant afectació en la música”, apunta l’autor de les lletres. El disc, per tant, resulta un mosaic postmodern, o millor un “mur de Facebook, on veus imatges de com maltracten uns gossos i després un meme de Julio Iglesias; el disc també té cançons que et fan plorar i altres amb un sentit més lúdic”, apunta Alepuz.

L’espai guanyat per la trivialitat no és l’única evolució que ha experimentat la banda respecte als seus anteriors treballs. Chiner reconeix també “una lluita al llarg dels àlbums per lliurar-te de l’autolament, de mirar-te el melic i plorar”. En Cante el cos elèctric creu haver guanyat eixa batalla: “És un disc més connectat a l’ona del que està passant fora, per tant ho fas més accessible a qui no està dins del teu cap”. 

Els dubtes, per altra banda, sorgiren amb l’ús d’un llenguatge tan actual que encara no està clar si té força evocadora. Es pot dir Whatsapp, Instagram o slowmo sense fer malbé un vers? “Ho fa Rosalía i t’ho menges amb creïlles, pero quan ho dius tu et fa més por…”, reflexiona mig en broma Alepuz. “Sóc un poc desconfiat respecte que sorgisca una gran poètica amb el llenguatge postmodern, perquè pense que està avocat a banalitzar”, opina Chiner, qui tanmateix no va renunciar a emprar alguns d’estos termes: “L’ús que fan els creadors del llenguatge és el que va inserint poesia o no. Frank Ocean, per exemple, fa poesia sobre la hiperconnexió”.

–Tots estàvem convençuts que el material era bo –resumeix Rodrigo, un dels que més temps ha compartit amb Chiner.

Amb eixa sensació i centenars de notes de veu creuades sobre les maquetes, la banda es va tancar durant deu dies en una casa perduda a la muntanya i, amb disciplina estakhanovista, començaren a produir des de primera hora del matí. “En Gener hem aplicat el que no ens ha funcionat d’altres bandes: hem passat molts anys assajant sis hores durant quatre dies a la setmana i no volem això perquè desgastes les cançons, la creativitat…”, explica la veu cantant del grup. “Compondre en un polígon industrial, tancat, escoltant als grups del costat… Així no es pot”, remata Alepuz.

Gener va baixar de la muntanya amb un relat, rumb al territori utòpic de Kadifornia, estudis de Paco Loco, el mateix productor amb qui van assemblar les peces d’Oh, germanes! “A tots ens agraden les gravacions dels seixanta i setanta, el procés de les gravacions en sí, i per a nosaltres treballar amb Paco Loco significa això”, argumenta Rodrigo. “Volem que la producció no s’apodere del procés”, concreta Chiner, “que no hages de passar més hores a l’estudi arreglant el que no has fet bé. De Paco ens agrada que tota eixa feina es fa abans”. 

El resultat és un disc gravat en directe i, paradoxalment, en format analògic: “És una cosa curiosa parlar en un disc de temes hipertecnològics, gravar-lo en analògic amb un tio que no gasta l’ordinador per a res”, riu Alepuz. És a més en eixe periple quan l’experiència de Gener cobra un sentit ple per a tots els membres del grup. “Són dies amb molta energia: treballes, dines i sopes amb la mateixa gent”, recorda Todolí. “També ens vam adonar que gravar i mesclar al mateix temps potser no és bona idea, que és millor deixar passar un temps perquè sorgeixen noves idees”, reflexiona Castillo.

Però a la fi, raona Chiner, “els límits fan que prengues decisions”, així que Cante el cos elèctric va nàixer com a resultat de les setmanes que la banda va compartir aïllada del món, “i no de les expectatives de cada membre del grup”.

Han necessitat quatre anys i tres discos per trobar una dinàmica interna que encara creuen que poden perfeccionar, “fins arribar al moment en què ens mirem als ulls en el primer assaig i siguem conscients que ja ho tenim tot”, com anhela el frontman de la formació. Però que són una banda ja ho van endevinar a les primeres reunions fa ara quatre anys, quan algun membre encara no havia superat els trenta: “Carles (Chiner) va entendre que el material que compon ho passa a quatre persones més i aleshores ocorren coses, i canvia el resultat; això funciona des d’El temps del llop”, comenta Todolí.

Serà el pròxim 19 de gener, a la sala Moon, el moment de comprovar com funciona la fórmula en directe. 

I en el futur què hi fa Gener?

–Fem funambulisme; tenim clar que estem en un negoci on el model que hi havia està obsolet i el nou model no acaba de nàixer. Possiblement passe molt de temps abans que tornem a fer un disc llarg; possiblement explorarem altres camins. Però volíem donar-nos el gust de fer este disc –tanca Chiner.