CASTELLÓ. A l'estesa resposta "espera't, que estic mirant l'Instagram", li segueix el "calla, que no puc llegir el Whatsapp". Una perpètua dependència pel que ocorre dintre de la pantalla del nostre telèfon mòbil que no entén de generacions i que està molt normalitzada. Fa temps que les xarxes socials han passat a ocupar un paper tan actiu en el nostre dia a dia que, com diu la dramaturga Conchi Almeda, "visquem en una pantalla, mentre la vida segueix ahí fora". Una situació que, a més, la pandèmia inevitablement ha agreujat. I és que assenyalen els experts que un ús de més de cinc hores de les pantalles ja es considera d'addició. Ho som, doncs, tots?
"Com més temps estàs a dins més necessites el telèfon mòbil, perquè el de fora et sembla tan poc atractiu o et fa tant de mal que t'atrapa", apunta la també actriu Almeda com a un dels principals motius sobre aquest problema. "Moltes persones es formen un imaginari paral·lel al seu cap que al cap i a la fi no és reial, però el necessiten", agrega l'intèrpret que sobre aquesta qüestió ens farà reflexionar en l'obra Nomophobia. Amb text i direcció de Miquel Àngel Raió, i interpretada per Carles Garcia Llidó i Camí Moya, l'obra recalarà en Betxí aquest diumenge vinent, a les 19:00 hores.
El punt de partida és la història de dos jóvens lligats al seu telèfon mòbil com a únic llaç amb el món. Tan addictes són que se'ls ingressa a una clínica "d'addicions a la ciència'. Allí, una doctora tractarà de fer-los sortir del seu món de megabytes, però les coses -com quasi sempre- es compliquen i començaran els robatoris i les transgressions. Un fet que desencadenarà en un final inesperat.
La companyia catalana Cia l'Aviador està molt acostumada a tractar problemàtiques d'adolescents als seus muntatges teatrals. Tant de bo, no són aquestes unes obres per jutjar als més jóvens. Així ho deixa clar el seu director Miquel Àngel Raió, qui incideix en el fet que Nomophobia "no és un obra per a valorar a qui és addicte", sinó a la situació que l'espenta cap a aquesta dependència. "L'espectacle se centra en dos jóvens que comparteixen el desig de viure dins d'un món imaginari, però tothom, jóvens i adults, ens refugiem a les pantalles. I açò no succeeix perquè sí, sinó perquè la vida virtual ens ajuda a definir la nostra identitat. Una identitat escollida que ens fa acabar sent qui som virtualment. Per això, els adolescents emeten constantment missatges a través de les xarxes socials", apunta.
També creu Conchi Almeda que "criticar l'addicció seria com quedar-se en la superfície". I és que, el significat del nom d'aquesta obra ja ho diu. Nomophobia és la por a estar sense cap contacte amb el telèfon mòbil. Una por que no sorgeix de manera inexplicable, tal com succeeix normalment amb qualsevol addicció. "D'alguna manera a l'obra parlem d'eixa mancança que ens fa addictes a alguna cosa, eixe buit que tenim dins. Però no volíem posar el dit dins, no podem culpabilitzar als jóvens d'això i és el que tractem de fer a l'obra", incideix la catalana.
D'alguna manera aquesta comoditat respecte a l'espectador es busca amb un muntatge que no resulta irritant ni tampoc peca de seriós. El que es busca és "entretenir i divertir". Un modus operandi bàsic en el teatre que des de la cia l'Aviador tracten de resoldre amb molta música, coreografia i fins i tot projeccions. "L'espai escènic és distòpic perquè es barregen objectes dels anys 50 amb unes parets que projecten audiovisuals", explica Raió, qui assegura que el text no està inspirat en la sèrie britànica Black Mirror, però comparteix eixe interés per analitzar com afecten les tecnologies a l'ésser humà.
"Els personatges no dialogaran amb les projeccions, però les veuen com una cosa natural. Sempre estan pendents de les imatges, encara que no dialoguen amb elles. El que volem transmetre és que sempre hem tingut a mà imatges i més imatges", conclou Almeda. L'obra que tancarà temporada a Betxí es representarà un dia abans per als escolars amb aquesta idea de servir com a punt d'inflexió. No són pocs els xiquets i xiquetes que cada cop més escollissen el seu mòbil per a aïllar-se d'una realitat on no troben el seu lloc.
