VALÈNCIA. Eixir al carrer i plantar una cadira, fer una migdiada al ras, passar el dia fora de casa sense gastar... La ciutat està dissenyada només per a consumir i no per a viure. Una realitat que es viu d’una manera tan naturalitzada que sembla que no hi ha alternatives. Un territori hostil per a persones majors, menudes, i sovint fins i tot per a les adultes.
L’arquitecta Izaskun Chinchilla, professora també a la Bartlett School of Architecture de Londres, publica ara La ciudad de los cuidados, un llibre on denuncia estes situacions per a després dibuixar alternatives ràpides i senzilles. L’objectiu: recuperar espais amables per a totes les persones. I a més, ho fa mirant més enllà del paper dels arquitectes. Com la ciutadania pot subvertir aquest paradigma encriptat en el disseny de les nostres ciutats?
“Primer ens hem de conscienciar: decidim que la ciutat és fonamentalment nostra. Per exemple, quan una entitat privada com un bar té dret sobre l’espai de totes per a traure una terrassa, està privatitzant l’espai comú. Per això, es poden reclamar contraprestacions: proveir espais de descans, accés a wifi o un lavabo”, conta Chinchilla. “Contraprestacions mínimes per a quan una entitat privada envaeix un espai públic. Evidentment hi ha altres contraprestacions com els impostos, però els ciutadans han de decidir fins on s’envaeix l’espai privat i quina és la forma més equitativa de compensar-ho”.
“I a més de l’activisme veïnal, també parle d’adquirir competència i actuació. Per exemple, si tinguérem al carrer cadires lliures, aprendríem sobre orientació solar, climatologia o compatibilitats legals amb guals permanents o terrasses. Uns guanys d’informació que augmenten la competència que té el ciutadà per ser dissenyador actiu de la ciutat”.
“Per això és urgent que comencem a promocionar la participació ciutadana real. L’administració ha adoptat papers paternalistes, decidint per exemple quins estils de vida han de ser preservats i quins arraconats. Han pres decisions que a voltes haurien de competir a la ciutadania. Necessitem poder prendre decisions, canviar l’ús de carrers, moure el mobiliari... evidentment de forma associada, no individual. Però l’exercici reiterat de la competència i l’actuació és la governança participativa. Perquè l’espai públic no es defineix només en la seua construcció”.
Al llibre, l’arquitecta ja assenyala el perill d’una participació sense disseny ni recursos. Però més enllà de les inèrcies burocràtiques i després de l'impuls retòric que va portar el 15M, és possible desenvolupar des de l'administració aquest tipus de processos? “La participació requereix temps i diners, i tècnics ben formats, si no porta a la frustració. La ciutadania no té la seua opinió guardada en una caixa, com diu Emilio Luque, necessita elaborar el seu criteri. Si a mi em preguntes com reestructuraria el meu horari o quins serveis sanitaris m’agradaria tindre prop, necessitaria reflexió, assessorament o fins i tot un examen genètic”.
“La gent no té totes les ferramentes, però si sap el que necessita. El procés de participació li ha de donar les ferramentes per entendre com resoldre les seues necessitats. No es tracta de tindre tècnics que saben molt i ciutadania que no sap res, sinó de dotar de ferramentes tècniques als ciutadans”.
Com construir ciutats a mida dels humans? Renovar les ciutats porta inevitablement a la gentrificació?
Els nous PAIs han trencat amb el model urbanístic mediterrani on la vida al carrer està molt connectada amb la superposició d’usos diferents. “La ciutat mediterrània és la que més capacitat té d’afrontar els reptes del futur: combatre l’illa de calor, la sostenibilitat dels serveis comuns... És la ciutat del futur, encara que siga el model urbà amb més història. Els PAIs han trencat este model, però també han trencat la continuïtat per a caminar, perquè a la ciutat mediterrània no cal el cotxe”, apunta Chinchilla.
“Si la trama de la ciutat s’ha trencat perquè depens del cotxe, ara s’han d’unir les diferents àrees de la ciutat amb transport públic. També cosint les trames urbanes amb vies per a vianants, i fer una mescla d’usos que eviten ciutats-dormitori. La ciutat dels quinze minuts és fonamental: es pot fer millorant els futurs planejaments, però també cal replantejar els actuals. Però no siguem ingenus: cal modificar la legislació per a fer-ho, perquè ara seria il·legal. Estem davant una enorme tessitura perquè és un punt de pas obligat per a les pròximes dos dècades. Alguns diuen que és impossible, però tots hem vist com s’ha canviat la legislació per al matrimoni igualitari, l’eutanàsia o l’avortament”.
Fa un parell de setmanes l'antropòleg José Mansilla deia en El Diario que "per on passa Jan Gehl no tornen a baixar els lloguers". Però és possible compatibilitzar la humanització de l'espai públic —un dels precursors de la qual és l’urbanista Jan Gehl— amb el dret a l'habitatge?
“Pareix que millorar l’espai públic només fa que donar problemes, però la qualitat de l’espai públic és un dret. La resposta és senzilla: si millorem l’espai públic de tota la ciutat, les operacions de gentrificació no seran tan actives perquè l’augment dels preus no dependria de la renovació urbana”, apunta Chinchilla.
“Entenc que la inversió no és suficient per a estendre-la per tota la ciutat, i per això es tria una àrea concreta, de la que es desplacen les comunitats amb menys recursos”. Però què ocorreria si la inversió es repartira entre els centres i les perifèries? “Tots tindriem accés al mateix dret i els moviments entre barris no es produirien. Al llibre, sóc cauta en incórrer en despeses infinites, perquè entenc que la regeneració urbana ha de ser conscient i no desbalafiar. Per això incidisc en accions d’inversió mínima. No cal operar a tota la ciutat, però sí que s’ha de distribuir l’acupuntura, en lloc d’apostar per les grans operacions urbanístiques. D’esta forma, les ciutats no progressarien a dos velocitats i les diferencies de preu es reduirien més que si es concentren en els espais que ja són simbòlics i amb bona accessibilitat”.
En qualsevol cas, han de ser actuacions que compten amb totes les generacions: amb espais per al descans, la festa, l’esport... i també el joc. “Sempre dic que les administracions no saben què és l’amor, perquè és una experiència compartida i als parcs infantils els pares només vigilen”. Segons Chinchilla, els espais de joc més importants són on xiquetes i xiquets poden desenvolupar el seu propi capital simbòlic, com els parcs naturals. A València tenim l'exemple del Gulliver com a espai amb un significat concret, una de les premisses assenyalades a La ciudad de los cuidados d’espais adultcentristes, on és difícil compartir el joc entre generacions.
“El Gulliver compleix dos de les premisses d’este disseny de parcs infantils: està segregat per edats i la interpretació de l’espai està ja prefixada. Però també té elements que permeten accions inesperades. El seu èxit ve de ser diferent: per escala, grandària, figuració... és un element sorpresa deliciós enmig de l’antic Túria”.
“Els xiquets a partir dels dos anys ja tenen capacitat empàtica i per això s’haurien de promulgar espais on una mare puga fer carreres amb els seus fills, un pare que patine puga compartir un recorregut segur... una idea d’oci integral amb tota la família que es produïsca arreu la ciutat, a tots els racons. Per això propose jardins píxels, espais de natura dispersos i freqüents perquè es gaudisquen conjuntament, entre cuidadors i xiquets, seguint els treballs de Robin Moore o Marjory Allen. Però la normativa espanyola imposa condicions com la tanca segregada o el rang d’edat. Una regulació més rígida que al Regne Unit o els Països Baixos que no busca la seguretat del xiquet sinó la no-responsabilitat de l’administració”.