Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

música

LLUM: “Els grups locals som la veu cultural del nostre territori”

13/06/2020 - 

VALÈNCIA. Molt a poc a poc, el gegant es desperta. Ho fa sense estar ben segur encara de com haurà minvat de grandària però, al cap i a la fi, es desperta. Ja s’anuncien els primers concerts després del confinament, en formats i aforaments inèdits i als que caldrà acostumar-se, però, tot i això, amb música en directe. Sense haver de passar pel filtre d’una pantalla des de les nostres respectives cases, concerts que no deixaven cap ingrés a la butxaca dels músics. Com eixiran aquests nous experiments, ningú ho sap encara, però com deia Sam Neill a Jurassic Park: “La vida sempre s’obri camí”.

En el context actual, per a les músiques i els músics resulta tot un risc traure un disc (sí, encara es trauen discos) sense saber ben bé quan i com podran presentar el seu treball en viu i en directe. Com a molt, s’han hagut de conformar amb penjar alguna cançó a les seues xarxes socials perquè les seguidores i els seguidors no s’obliden d’ells. Encara que també queda l’opció de llevar-se el cuquet de veure publicat el treball al que tant de temps i esforç han dedicat, sense tindre molta pressa per tal de presentar-ho en directe.

Per aquesta última opció s’ha decantat Jesús Saez, un il·lustre veterà de l’escena musical independent valenciana amb formacions com Polar o The Standby Connection, que la setmana vinent traurà el seu segon disc com a Llum, el seu projecte personal.

“La veritat és que teníem un concert programat al Centre Excursionista el divendres 19 de juny, el mateix dia que es publicarà el disc. Concert que, òbviament, es va cancel·lar”, explica Saez. “A mi m’encanta tocar en directe i tinc molta il·lusió per fer-ho, però ara mateix no m’ho prenc amb pressa. Puc fer cançons i emprendre altres camins creatius fins que n’arribe el moment. A més, cal tindre en compte que la resta de la banda viu a Alcoi, i amb això, s’afegeix la qüestió interprovincial. Encara que ja parlem de com podrem fer eixe directe. Segurament en farem un de prova allà, a Alcoi, per escalfar motors, i ja a la tardor el presentarem a València.”

Eixa resta de la banda a la qual fa referència Saez li ha quedat molt, diguem-ne, victimacivilesca. A diferència del seu àlbum anterior com a Llum, Limelight (2013), que Saez va gravar sol a sa casa i després va mesclar als estudis Little Canyon, aquesta vegada s’ha envoltat pels membres dels alcoians Arthur Caravan, després a Las Víctimas Civiles, per gravar el disc.

“Quan va arribar el moment de portar Limelight al directe, necessitava una banda. Vaig començar parlant amb Pau González, que aleshores tocava en Arthur Caravan, i a partir d’ahí em vaig ajuntar amb Pau Aracil i Toni Blanes, també membres del grup. Poc després va arribar Ernest Aparici, que també toca en Polonio, i s’encarregà dels vents. És en aquell moment quan Llum esdevé una banda. Jo porte les cançons i ells hi donen cos”.

I no només han aportat la seua experiència com a músics, sinó que, segons Jesús, també el van ajudar a prendre decisions com el canvi d’idioma.

“Vaig escriure moltes de les cançons en tres idiomes: castellà, valencià i anglès. No em decidia per on tirar. A Limelight volia jugar amb el concepte que l’idioma no és més que un altre recurs, i per això en aquell disc es barregen quatre o cinc idiomes. Però, vaig tindre la sensació que això no acabava de funcionar. En aquest disc ens vam decidir pel castellà. Les cançons són en castellà, el nom del grup és valencià, i a The Standby Connection faig música en anglès, així que ara ho tinc ben repartit (rialles).”

El canvi de llengua i la gravació amb banda, entre d’altres coses, ens ofereix a Los años Liquidos un àlbum més potent i eclèctic que el seu antecessor, amb una paleta d’influències que van des del soul clàssic (impagable la introducció a lo Jackie Wilson en Perdedores) al pop dels Dexys Midnight Runners, passant per grans noms dels rock alternatiu com Nick Cave o The Smiths. Un disc amb diverses dimensions, com bé ho va entendre la il·lustradora Virginia Lorente a l’hora de plasmar una doble portada que requereix d’unes ulleres 3D per tal d’apreciar-la en tota la seua esplendor.

foto: VIRGINA LORENTE

Sembla que Saez i els seus xicots han volgut posar, musicalment, totes les cartes damunt la taula en lloc d’apostar per una sola línia estilística.

“Sí, així és. Per a mi Llum és llibertat a l’hora de fer música. Ja des que estava en Polar, on tenia un estil molt definit, volia fer altres coses. En Llum salte d’un estil a un altre amb llibertat, i això és una cosa que està molt present als dos discos, cadascun d’aquests a la seua manera. Mai he tingut por que el resultat siga poc cohesionat, perquè la meua veu està ahí, i els músics són els mateixos, així que hi ha una cohesió de so, si bé no d’estils.”

Dos discos entre els que hi ha un compàs d’espera, ni més ni menys, que de set anys, així que cal preguntar el per què d’una espera tan llarga.

“Bé, aturat no he estat en cap moment. He estat embolicat amb altres projectes com The Standby Connection o Marieta Ganduleta (el seu projecte de música per a tota la família). Encara que també és veritat que aquest últim disc de Llum es va gravar l’any 2018, però tenia la sensació que no era el moment adequat a l’hora de traure les cançons. Faltava trobar la manera adient per traure-les. Ja amb el suport de Discos de Paseo vam pensar que el millor era treure les cançons en format de quatre singles al llarg del temps. Donar temps a què les cançons respiraren en aquests temps en què tot es consumeix tan ràpidament i, després, arreplegar-les en un disc. Tinc la sensació que podria traure cinc discos l’any que ve, però al final necessites d’una certa planificació i infraestructura per traure un disc i promocionar-lo correctament. Això fa que les coses vagen més a poc a poc del que t’agradaria.”

Los años líquidos és un disc ple de cançons vitalistes, no exemptes d’una certa ironia. Tot i que es va gravar fa dos anys, i tenint en compte tots els esdeveniments que hem viscut en els últims mesos amb la pandèmia del coronavirus, l’autor de les cançons encara se sent identificat amb totes elles, o hi ha hagut la temptació de fer-li una volta a alguna d’elles?

“Canviar-les no, encara que sí que és cert que hi ha altres cançons gravades que al final no han entrat al disc. Pot ser que encara en canvie alguna per tal del publicar-la en un futur. Però, després de tornar a escoltar les cançons que hi ha al disc després de dos anys, les he redescobert. Algunes les interprete de manera diferent a quan les vaig gravar, i això ha sigut divertit, però encara em sent identificat amb elles.”

De bestreta, ja sabem que triar alguna de les cançons que apareixen al disc és com triar entre les seues filles, però, hi ha alguna que tinga un significat especial per a ell?

“Això és molt difícil de dir, però sí que et contaré una anècdota: El tiempo se nos acabó és una cançó que vaig somniar una nit. Vaig somniar que en un festival coneixia a Bill Callahan, d’Smog, i els dos cantàvem una cançó al voltant d’uns pares que s’acomiaden del seu fill. Una cançó molt trista i molt intensa, a la mateixa vegada, que em va emocionar molt quan em vaig despertar a l’endemà. La cançó és el reflex d’un concepte que està present en moltes de les meues cançons: la mort.”

Llum traurà el nou disc el pròxim divendres 19 de juny, enmig d’un panorama més bé incert, que ja deixa entreveure alguna de les característiques del camí a seguir a curt i mig termini. Per exemple, la sala Loco club de València encetarà la seua programació d’estiu el mateix divendres 19 amb un cartell farcit de grups valencians. Sembla que la música en directe haurà d’apostar pel producte local per tal de sobreviure?

“Açò és una cosa que es veia vindre. A curt termini és insostenible comptar amb bandes internacionals. L’aposta que ha fet el Loco és molt important, perquè posa en valor la importància de l’escena local. Potser els grups locals no tenim la infraestructura o el suport que tenen altres grups que venen de fora, però som la veu cultural del nostre territori. L’escena local ha d’alimentar-se per tal de continuar existint. En acabar, som els d’ací el que ens veurem les cares els uns als altres dins d’uns anys i podrem dir que nosaltres vam lluitar perquè hi haguera música.”

Una lluita a la qual Llum contribueix amb un fantàstic disc enèrgic i vitalista, que bona falta ens fa en els temps que corren.

foto: JUAN LIMOUSINE


Noticias relacionadas

next