La València moderna de Goerlich

VALÈNCIA. València, com tantes altres ciutats carregades d'història, és un agregat de substractes arquitectònics que delaten el gust estètic de cada generació. Però les grans urbs també suporten les fílies intergeneracionals, identificades per tot allò que en un moment donat es preservà respecte a les dècades anteriors. Encara que este plantejament no és del tot cert, ja que en realitat la conservació patrimonial és un concepte relativament recent. I de fet, durant segles, la decisió de conservar determinats edificis o conjunts urbanístics es basava, més que en criteris estètics, en uns altres estrictament funcionals.

Així les coses en el centre històric de la València de hui hi ha un tel que sobrevola tota la ciutat: es tracta del criteri –racionaliste, modern, Art Déco, casticiste, neobarroc– de Javier Goerlich, qui durant vora mig segle va concretar la imatge del cap i casal. A peu de carrer i també des del cel. Goerlich, d'ascendència bohèmia, ens va legar alguns dels edificis més emblemàtics de València i, alhora, va definir les coordenades sobre les quals s'anava a desplegar l'expansió urbana valentina durant el segle XX.

Fill d'un comerciant i diplomàtic de Bohèmia i d'una valenciana, Goerlich es crià entre el Micalet i Santa Caterina i tingué una activitat frenètica durant tota sa vida que es traduí en la immensa influència que deixà en la identitat arquitectònica de la ciutat. En el Basar de Viena, pilar econòmic de la família, entre moltíssimes altres importacions de qualitat destinades a la burgesia valentina, s'hi trobaven revistes de moda i decoració austríaques que influïren decisivament en la importació de models estètics centreeuropeus per a les classes benestants de València. La forma de vestir-se, de decorar la casa i de construir-la eren conceptes que tenien molt a vore en aquell temps. I també hui.  

Goerlich hagué d'eixir a Madrid i Barcelona per a cursar els estudis superiors d'Arquitectura i, de la mà del seu declarat mestre Lluís Ferreres –autor, entre molts altres, de l'hotel Reina Victòria–,començà a treballar des que obtingué el títol: més de mig segle d'intervencions decisives en la València que hui coneixem, una ciutat en aquell moment en trànsit, en franca expansió.

Tres icones valentines de Goerlich

Banc de València (Pintor Sorolla, 2-4). Es tracta d'un dels edificis més emblemàtics de València, tant per la seua espectacularitat, com per la ubicació, trencant com la proa d'un vaixell el carrer de les Barques per a bifurcar-lo (no debades així es va representar fa anys en una exposició). L'edifici va ser una icona durant dècades de la capacitat financera de l'empresariat valencià i, posteriorment, de la seua debilitat, amb el desmuntatge de les lletres del banc que encimeraven la finca, després de la fallida del banc i l'absorció per la Caixa. Goerlich tenia el projecte fet des de 1935, amb un aire molt més racionaliste, però s'impongué el criteri neocasticiste del client, en sintonia amb el gust de l'època. En l'equip tècnic que dugué avant la construcció l'any 1942 participaren també Vicent Traver, Antoni Gómez Davó i Francesc Almenar.

Avinguda de l'Oest. Goerlich visqué el temps de l'expansió de València i el d'obrir grans vies sobre la vella ciutat, una aposta arriscada per a la preservació del patrimoni urbà. Així, a banda de l'avinguda de l'Oest, com a arquitecte municipal impulsà també l'obertura del carrer Poeta Querol –i en general la remodelació d'eixe entorn–, de la plaça de la Reina, fins a Corretgeria, de la de l'Ajuntament, sobre la baixada de Sant Francesc, i la prolongació del carrer de la Pau. L'avinguda de l'Oest, que es detingué just davant dels palaus gòtics del carrer dels Eixarchs, és el gran catàleg d'edificis racionalistes de València, molts d'ells construïts o inspirats per Goerlich, que en total bastí més de 600 edificis. Amb els anys també és una sageta indòmita que s'endinsa en el cor de València, fins al Mercat, Sant Joan i la Llonja.

Hotel Londres. En plena Plaça de l'Ajuntament trobem una de les mostres més singulars de racionalisme. Una finca pensada per a hotel, amb tocs d'Art Déco. L'hotel estigué una temporada en desús i actualment ha recuperat la seua utilitat originària però no el nom.

Tres Goerlich perduts

Club Nàutic. El Nàutic de Goerlich, dissenyat amb Alfonso Fungairiño,  estigué instal·lat en el moll de Caro, on hui està Unió Naval Containers SL. L'any 1985 va ser l'enèsima víctima del creixement del port de València. La seua construcció entre 1932 i 1933 representà una autèntica fita per a la ciutat que, així, començava a mostrar una vocació nàutica que s'havia iniciat tres dècades abans, junt a l'Escala Reial.  

Cine Trianon. En 1914 Goerlich irromp de forma sorollosa en la ciutat, amb la seua primera gran obra. El Trianon, amb aforament per a 1500 espectadors, estava ubicat en l’actual passeig de Russafa, construït sobre el solar del Convent de Santa Clara, i seria demolit només 34 anys després, en 1948. El Trianon, amb el seu aire futuriste, recorda algunes escenes de la Metropolis de Fritz Lang.

Col·legi Major Lluís Vives. Goerlich va signar el projecte l'any 1935, com a residència d'estudiants, dins d'un ambiciós clim de creiximent de les instal·lacions de la Universitat de València, però les obres no es finalitzaren fins 1954-1957. El projecte passà d'anomenar-se Residència d'Estudiants –nom amb certa connotació republicana– a Col·legi Major, però en essència es va respectar la idea original de Goerlich. Es troba en peu encara en l'avinguda Blasco Ibáñez número 21, però es va tancar en 2012 i des de llavors viu un abandó preocupant. Cap institució ha mostrat massa interés en protegir i preservar una de les obres mestres del racionalisme valencià. No està perdut encara, però el posem com a exemple d'un Goerlich en perill de desaparició o de patir un deteriorament irreversible.