L’agonia de l’estat fràgil

És oficial que Espanya ja s’ha convertit en el gran focus i problema a escala europea de la segona onada de la covid-19 si atenem al nombre d’infectats per cada 100.000 habitants i com els contagis es troben ja descontrolats. Les diferències amb altres estats de l’entorn són palpables: comença a ser un consens generalitzat que hi ha problemes institucionals específics que poden explicar -com a mínim en part- l’especial incidència sanitària i econòmica del virus a Espanya. En alguns entorns -més o menys titllats d’alarmistes- s’ha començat a fer circular el concepte “d’estat fallit”, que normalment s’aplica a territoris on el monopoli de la violència estatal pràcticament ha desaparegut, de l’estil de Somàlia, Líbia o Afganistan. 

El concepte “estat fallit” procedeix originalment de Fund for Peace, un think tank nord-americà basat a Washington DC, i esta mateixa institució recomana des de fa temps fer servir el concepte “estat fràgil” com a més acurat. En “estat fràgil” s’hi contemplen variables econòmiques, socials, institucionals i de societat civil que permeten una gradació més plural. Hi ha, doncs, els estats amb problemes més greus a Amèrica, Àsia o Àfrica, tal i com hem esmentat adés, on l’autoritat estatal si no ha desaparegut té problemes greus per fer-se valdre, que es representen en roig en un sistema d’alertes semblant a un semàfor; però també d’altres en color ambre, pels greus riscos de degradació institucional que estan sofrint -Rússia, Algèria, etcètera- i els més estables en color verd i blau en ordre ascendent. En aquesta classificació, l’Estat espanyol és “estable” en la gama baixa de verd, al costat de Romania o Xile. Malgrat això, i per a les xifres de 2020 -segurament elaborades abans de la covid- Espanya té una lleugera però palpable tendència ascendent en l’indicador, és a dir, que indica degradació.

El responsable és l’ascens palpable -a partir aproximadament de 2016- d’un procés de degradació en tres indicadors: “state legitimacy” -la representativitat i apertura del govern i la seua relació amb la ciutadania, entesa com a nivell de confiança pública en el govern- “factionalized elites” -la fragmentació o captura de les institucions per part de grups identificats segons ètnia, classe, raça o religió, el bloqueig de les institucions i l’ús de discursos de tipus nacionalista o etnicista- i “group grievance” -el sentiment correlatiu d’exclusió en accés a les institucions, recursos i processos polítics per motiu d’origen, adscripció política, etcètera. No és difícil lligar aquesta percepció externa amb el procés de paràlisi política que ve allargant-se des de la repetició electoral de 2016 ençà: sense renovació d’òrgans judicials, sense model de finançament autonòmic, amb només dos lleis estatals de Pressupostos aprovades en cinc anys, amb dirigents polítics en presó o a l’exili, el prestigi de la Corona en mínims i amb l’ultradreta xenòfoba més forta des de 1977. 

L’anàlisi de les reaccions a la pandèmia pot llegir-se en aquesta clau de la (manca de) legitimitat, i no cal anar-se’n a buscar responsabilitats, com és tan comú últimament, a la Comunitat de Madrid: el Consell de la Generalitat va tardar quasi dues setmanes de mascletades en prendre la decisió d’anul·lar les Falles quan ja qualsevol ciutadà mitjà tenia més que assumit que no es podrien celebrar de cap manera. O ja durant el passat estiu, el Botànic va ser també dels últims governs d’Europa en ordenar el tancament de l’oci nocturn quan ja era una constant a tot el continent i la majoria de Comunitats Autònomes veïnes. En tots els casos, existeix la sospita ciutadana fonamentada que la defensa d’uns interessos corporatius determinats -ja foren de tipus social o econòmic- pesaren més que la consciència vaga de la defensa de l’interès general. 

No ho dic -només- com una mena de captura abstracta de les institucions per part d’interessos corporatius; sinó com una realitat material d’efectes ben concrets en la pròpia carrera i patrimoni personal dels gestors públics. Difícilment un vague interés popular d’afectats pel virus tindrà tanta capacitat econòmica i jurídica de plantejar demandes civils per danys i perjudicis i querelles penals per prevaricació, malversació etcètera contra els polítics de torn com tenen certs sectors econòmics; menys encara probabilitats de trobar amples simpaties a l’estament judicial i els cossos policials com perquè els facen gratis bona part de la feina. En resum, més enllà de la bondat o maldat intrínseca o la seua voluntat política -que val a dir que acostuma a ser limitada- un polític espanyol de qualsevol signe polític té tots els incentius per no moure un dit sense mitja dotzena d’informes tècnics a favor de la seua decisió; vist el perfil de treballadors públics ,el seu rang d’edat i propensió a assumir riscos en primera persona això no resulta gens fàcil. Hi ha tots els incentius per l’extrema prudència i la paràlisi, amb uns tribunals absolutament descontrolats fent de contrapès a qualsevol decisió fins i tot més enllà de les seues competències. 

No obstant aquest context de deslegitimació general de les institucions, els mitjans de comunicació segueixen insistint en l’esperit de la Transició i els grans pactes d’estat com a solució miraculosa. Igual que els més intel·ligents de la classe ens intentaven explicar fa no tant que de quatre caixes d’estalvi en fallida havia d’eixir un banc solvent a 5 euros l’acció, sembla que d’uns partits en mínims de credibilitat, uns sindicats en mínims d’afiliació i una patronal cada dia menys representativa ha de brollar miraculosament un gran consens ciutadà amb capacitats regeneradores i a ser possible a 20 euros l’ampolla. Les diferències amb la Transició són òbvies: no només les dues parts tenien elements de legitimitat a aportar -l’aparell estatal, uns; la legitimitat popular, democràtica, els altres;- sinó també nombrosos incentius per assolir un acord -la pressió de l’exèrcit i els Estats Units. Cap d’aquests factors es dona ara com ara. 

S’oblida ben sovint un altre element clau de la Transició. Malgrat el soroll de sabres i les múltiples limitacions, es votà molt i molt seguit: referèndums -de la Reforma Política en 1976 i de la Constitució en 1978- eleccions generals en 1977, 1979 i 1982, sense comptar les municipals de 1979 i els processos autonòmics de la mateixa època.  Ara, en contrast, l’aparell estatal lliura batalles a mort per evitar que Catalunya faça un referèndum ni que siga consultiu sobre el seu futur i que en el cas de la monarquia ni tan sols puga preguntar-se per preferències en el CIS. Les enquestes apunten a que les preferències del ciutadà espanyol mitjà també han variat en altres aspectes en l’última dècada, alguns especialment sensibles: la preferència per apujar els impostos per garantir i ampliar els serveis públics s’ha ampliat sensiblement alhora que es redueix la sensació d’estar pagant-ne massa -en un Estat, recordem-ho, 8 punts per sota de la mitjana de l’eurozona en ingressos sobre el PIB. També la necessitat de blindar aquests serveis públics que s’han demostrat tant necessaris i limitats en pandèmia -les ràtios, els treballadors extra, les condicions laborals a les residències, etc- o enfortir l’autonomia municipal semblen estar guanyant punts. Però aquesta possibilitat de millorar la legitimitat de la política i la seua presa de decisions per la via de la validació popular directa no la trobem pràcticament enlloc. 

Convé fer memòria: el Règim de la Restauració de 1876, que tothom donava ja per mort i esgotat cap a 1918, encara havia de durar, immers en una crisi constant i sense cap credibilitat però encara així amb un ferm control de l’aparell estatal, fins a 1931. Veurem, sense la disponibilitat del recurs a la dictadura militar -tan tradicional a la casa de Borbó-, fins quan és capaç d’allargar l’agonia l’actual règim, ja en fase senil, incapaç de prioritzar entre la vida de la seua població i l’apertura de les terrasses d’hostaleria.