Hoy es 22 de noviembre

RESSENYA

La joventut de J.M. Coetzee

12/05/2020 - 

VALÈNCIA. Espigolant la nòmina dels guanyadors del premi Nobel de Literatura durant estos primers vint anys del segle XXI, en realitat són pocs els autors que mantenen un nivell equiparable o similar entre el prestigi que atorguen els cenacles més selectes i la popularitat activa que els lectors efectius suposen. Res nou en el món dels premis literaris, i menys tractant-se del Nobel, un guardó que, sense negar els encerts i les justícies evidents, també presenta i formula en cada elecció un complet i acrític equilibri de quotes, ideologies, continents, idiomes i fins i tot races que a vegades l’aproximen més a l’alta política i als càlculs de poders geoestratègics que al fet literari en si mateix.

Tot i això, i com ja hem dit, els encerts també sorgixen amb relativa freqüència, i el palmarés dels Nobels dels darrers lustres mostra noms que combinen aquella conjunció entre qualitat i popularitat lectora. El turc Orhan Pamuk, la britànica Doris Lessing, el peruà Mario Vargas Llosa, el francés Patrick Modiano o el britànic d’origen japonés Kazuo Ishiguro serien alguns o els més principals d’eixos noms. Però també, i com un dels més clars exponents de tot això, John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, Sudàfrica, 1940), qui va obtindre eixe premi alhora suprem i dubtós en 2003.

Marcat des dels seus inicis pel qüestionament constant del seu país, de la presència artificial d’ell i dels seus en eixes terres, i fins i tot (encara que açò és una elucubració posterior) de la capacitat de l’idioma anglés per a representar el territori sud-africà, traduirà tota eixa sort de ressaca colonial en una incomoditat genèsica i permanent que el farà fugir des de ben jove del seu país natal. Primer a Anglaterra, posteriorment als Estats Units, i després d’un breu parèntesi d’uns quants anys de certa reconciliació amb Sudàfrica, fixarà la seua residència a Adelaida, en Austràlia.

Molt probablement, i com sol ocórrer en els premis trajectòrics, la millor producció de Coetzee és anterior a la concessió del Nobel. Així, poques coses hi ha més atractives entre les seues obres a Vida i època de Michael K. (1983), Desgràcia (1999) o l’anomenada trilogia autobiogràfica, formada per Infantesa (1997), Joventut (2002) i Temps d’estiu (esta sí posterior al Nobel, 2009).

El segon dels volums d’eixa trilogia, Joventut (Edicions 62, 2006), pot llegir-se de manera independent (com els altres dos), ja que (deixant a banda Temps d’estiu i la seua estructura més complexa) cap dels tres responen al format clàssic o convencional d’unes memòries, sinó que tenen un plantejament novel·lístic, i el narrador és una tercera persona omniscient que relata amb una càlida fredor el seu jo passat, amb eixa nuesa extrema que conté l’estil de Coetzee i que és un dels trets més característics de la seua prosa.

Tot i que el títol podria fer pensar en un període més llarg, Joventut narra a penes mitja dotzena d’anys, els que van des del final de l’adolescència a l’assentament de les primeres frustracions, de les primeres constatacions que la vida real imposa. Però en essència el llibre és el relat del desitjat trasllat des de Sudàfrica a Londres, l’arribada expectant i la ferma voluntat de trencar amb el breu passat (només té 19 anys) viscut en la seua terra, i que aplega fins i tot a l’oblit de la seua família, al desdeny amb el qual rep les cartes preocupades de sa mare.

Però el Londres dels primers anys seixanta del segle passat que acull aquell jove és hostil, encara imbuït de la grisor de la postguerra, emmarcat per pluges constants i vents gelats i habitat per personatges que ell considera anodins, mediocres, de vides domèstiques i corrents, existències perdudes en matrimonis i convencions que el protagonista considera detestables, allunyats de la seua profunda pretensió poètica, del seu destí com a poeta, com a artista. Devot de la contenció circumspecta, àvid d’experiències bohèmies que no concretarà mai, creient dels cants solemnes i fúnebres d’Ezra Pound o de la minuciositat intimista de T.S. Eliot, fustigador de les emocions excessives, el jove Coetzee busca l’amor i el sexe amb una fredor calculada, com un complement necessari i canònic a les seues pulsions artístiques. I ho fa en aquell Londres que ja albira la diversió i el colorit de l’imminent swinging London, i del qual ell no entendrà els nous hàbits ni les músiques, ni les modes, ni l’alegria o la frivolitat per a la qual no està dotat.

No és un personatge atractiu, ni empàtic, i la prosa que el definix de dalt a baix és l’acostumada nuesa estilística de Coetzee, potser sublimada en este volum com en poques obres de l’autor. Però el relat és atraient, addictiu, retrospectivament cruel (costa pensar, i s’ha de valorar, en la honestedat de l’autor en mostrar-se d’eixa manera), carregat de les fàtues pretensions de l’aprenent a escriptor tocat de maleïtisme, encara que en versió intimista (“La gent feliç no és interessant”).

La soledat sonora del nouvingut a una gran ciutat, la presència indesitjada però ineludible de la seua condició d’estranger, la relació traumàtica amb els seus orígens, les fílies i fòbies literàries viscudes com una totalitat aclaparadora, els treballs merament alimentaris, l’acceptació d’algunes coses només uns anys abans impensables o el desassossec de qui se sap o es pretén diferent però no troba el seu lloc. En Joventut tot això està servit i confessat per Coetzee des d’eixa prosa sense concessions, aspra però estranyament agradable al tacte, rotunda i magistral i que mostra, més que les vicissituds del protagonista (que també, i molt bé), la mestria i els molts mèrits literaris d’aquell jove inquiet i intel·ligent però sense habilitats socials que va acabar convertint-se, malgrat tot, en l’escriptor que volia ser.

Noticias relacionadas

next