VALÈNCIA. A estes altures del vostre tancament segur que esteu À Punt de passar-vos a Netflix, HBO o la plataforma que tingueu contractada. O, tal volta, vos heu dedicat a vore la televisió tradicional “feta des de casa” estos dies. Una manera de fer televisió que té, sens dubte, molt de mèrit i ens ajuda a sentir que tots formem part del mateix confinament. Potser el teletreball no et deixe massa temps per a la televisió, però els fets indiquen que estem passant més de 5 hores de mitjana davant de la xicoteta pantalla i, fins i tot, els bohemis del “jo no tinc tele”, han sucumbit a posar-se alguna pel·lícula coreana en l’ordinador. Així que si heu encés la televisió últimament, entre rodes de premsa i anuncis, també haureu vist que està de moda això de recuperar moments històrics. À Punt està fent-ho amb partides de pilota o partits del València CF, Teledeporte recupera moments mítics de l'esport nacional i la nostàlgia està present en programes com Cachitos, Cómo nos reímos o No tenim trellat. El Príncipe de Bel-Air l’altre dia va saludar Donald Trump amb un maletí ple de bitllets, en un capítol emés en Neox que va passar desapercebut en el seu moment. Perquè mirar la televisió antiga amb els ulls actuals, pot ser molt entretingut.
Deixant a banda la qualitat de la imatge, el format estàndard de l’època de 4:3 i uns estilismes que ara ens semblen coents; hi ha coses que són totalment recuperables. I no parle de Verano Azul, que l’han repetida fins a avorrir-la i ara mateix vore platges ens pot resultar frustrant. Parle de sèries i programes, que per una raó o per una altra, han envellit bé i ens atraparien també en dies de confinament, mai millor dit. Ací va la meua selecció.
Les famílies amb xiquets estan inventat-se mil quefers per a entretindre els seus infants. Tutorials, manuals, youtubers donant idees i centenars de suggeriments que arriben als grups de WhatsApp del col·le formen part de la nova rutina. En l’època pre-YouTube els nostres referents de les manualitats eren Beakman i Jordi Cruz. Les idees i els experiments que ens mostraven continuen vigents i podem tornar a preguntar-nos allò de: són les mans de Jordi les que fan les manualitats? Per què tots els qui li escriuen al Beakman cartes són catalans? En realitat, Beakman va triomfar molt en el Club Super3, encara que també va aparéixer en A la Babalà. L’última volta que es va reemetre va ser en 2006 a Cuatro i amb bona audiència, perquè els experiments mai passen de moda.
L’Equip A i Texas Rangers han envellit malament. Ja ningú no es creu que amb tant de tir tinguen tan mala punteria i no maten mai a ningú, ni tan sols de retruc. En canvi, MacGyver i els seus invents són atemporals, com una camisa blanca o un xiclet de menta. Ara que els científics estan rebent un fum de merescut reconeixement, estaria bé que MacGyver ens mostrara de nou que la ciència guanya a les armes.
La banalitat també és bàsica, com el pa i la farina, en moments d’estrés i tensió. I escolteu, eixe programa de xics contra xiques a ritme de cançons populars era el culmen de la banalitat. Famosets de mig pèl, vergonya aliena a mansalva i bona cosa de “minipuntos” i “tongos”, que poden servir per a jugar a fer-se colpets i causar moments de Furor. Un altre programa que despertava la curiositat era ¿Qué apostamos? On tota mena de persones intentaven reptes més o menys factibles. Encara hui, en una hipotètica reedició, ens encisaria descobrir si finalment és capaç o no el concursant de superar una aposta tan complicada, amb Ana Obregón i el Comte Lecquio travessant de fons.
Si Netflix ha inclòs Plats bruts al seu catàleg i À Punt va reemetre Senyor Retor i L’Alqueria Blanca, estaria bé tornar a vore les sèries que marcaren la nostra infància. Que algunes ja estan en els continguts en línia de les seues respectives cadenes, però jo parle de vore-les en obert. El top cinc de sèries espanyoles de la meua generació és Farmacia de Guardia, Médico de Família, Los Serrano, 7 vidas i Compañeros. Després ja vingueren altres com Aquí no hay quien viva o Águila Roja, i encara continuen vives algunes com Cuéntame. La qüestió és que cal posar en valor la bona ficció que s’ha fet en este país, especialment pel que fa a l’humor i, si cal, programar Makinavaja de nou, és un programa que segur que molts ho agrairien. I, de pas, eixos actors ara sense faena que apareixen a les sèries tornarien a cobrar un xicotet sou, perquè en les reposicions, els actors tornen a cobrar, poc, però cobren.
Alguns estareu pensant que m’he deixat les sèries per antonomàsia dels jovenets del canvi de mil·lenni. No, les sèries com UPA Dance i Al salir de clase han envellit regular, els traumes que patiren estan un poc passats de moda, i nous formats com Merlí posaren damunt de la taula una nova visió dels adolescents, més actual. Tot i això, què voleu que vos diga, no m’importaria vore de nou els romanços d’actors que ara triomfen i que tingueren com a escola estes dos sèries tant addictives com previsibles.
Una vella reivindicació meua és que torne a haure pèl en À Punt. A banda del fet que és un producte que ara ha desaparegut de les graelles, per tant, exclusiu, i que als anys 90 era habitual, cal fer-ho per servei públic. Amb internet és fàcil trobar de tot, excepte erotisme en valencià, i en el procés de normalització lingüística resulta que no sabem cardar, fer-ho, fotre, clavar-ho o mullar en valencià, perquè ningú ens ho ha mostrat. La pel·lícula de pèl del Plus és part de la nostra història, com ho és la Nit d’erotisme o el partit oferit per Bancaixa, que torne per l’amor de Déu que dels pecats del piu el Senyor se’n riu.
I per acabar caldria també recuperar alguns dibuixos animats del passat, principalment per a unir generacions i que tots tinguem referents comuns. Jo voldria tornar a vore Bola de Drac, però reconec que els ulls d’ara serien molt més crítics amb el masclisme i la violència gratuïta de la sèrie. No passa res, ho emitim en horari nocturn i en reservem altres per a l’horari infantil, com Chicho Terremoto… tampoc passa el filtre, Mulsculman… està lluny de ser didàctica, Caballeros del Zodíaco? Ranma 1/2? Buf, lluny de ser contingut apropiat. En fi, que és difícil educar amb les sèries de fa 30 anys als xiquets d’ara. Ni tan sols La Vida es Así, els Barrufets o David el Gnomo són 100% aptes per als estàndards actuals. I això que no hem parlat de les princeses Disney ni dels camps infinits que recorrien Oliver i Benji en Campeones.
En fi, que he tornat a posar-me nostàlgic, i que només acabe de vore La casa de papel, Tiger King, Madam CJ Walker, The Plot Against America… em fique, o no. Perquè sembla impossible seguir el ritme de novetats i compaginar-lo amb tornar a visionar The Wire o Los Soprano, però si continua molt esta pandèmia global, revore clàssics no serà només una opció, serà l’única opció que quedarà davant la impossibilitat de fer nous continguts. Així que sigues avançat a la teua època i posa’t a vore programes del passat, per molt contradictori que sone.