Les urnes i els dies

VALÈNCIA. Les grans ciutats s’acceleren quan la multitud, com si es posés d’acord, vol moure’s en massa a la mateixa hora. La conciliació laboral i personal dels individus està a anys llum de l’entorn, del paisatge quotidià. En aquestes interminables campanyes electorals que vivim en bucle, encara no hem sentit engegar quatre crits sobre aquest tema que tant altera el ritme circadiari dels dies, de la vida. També hem de reconèixer que molts assumptes importantíssims per a la població passen de gairell als mítings i a les tertúlies polítiques. Tot està guionitzat d’antuvi, només un retoc instantani, un ajustament a la sintaxi d’última hora i el xou fa via. Els candidats eviten embolicar la troca; els partits defugen les grans esbroncades, sobretot quan la cosa perilla i el seient no està afermançat. La disconformitat als platós de les cadenes televisives centralistes i uniformes és de disseny armat. Plantilles recitades per polítics amb una tonada monòtona, sabent que les urnes commocionen, darrerament molt més, i treuen de polleguera a molts dels possibles aspirants a càrrec.

Les eleccions europees i les municipals (esperem que l’Ajuntament de València prenga mesures i aquest cop no es filtren per WhatsApp les dades dels components de  les meses) es donen la mà  en espai i temps, fan conxorxa diumenge 26. Els votants acudirem als col·legis electorals i probablement repetirem les sensacions ja viscudes sense massa entusiasme; la decepció política ronda els nostres dies. Com és que el vot, poder votar, ha estat l’assumpte protagonista de l’actualitat els darrers mesos? El tarannà democràtic i la llibertat d’expressió de l’estat espanyol també s’han posat en qüestió al món civilitzat. I la vida segueix igual, malgrat la vergonya que passem alguns habitants en aquesta afeblida democràcia. En qüestió de dies anem, com si res, a ficar de bell nou les paperetes a les urnes, quan no fa ni un mes que férem cua electoral. Un dret indispensable, recordem, per seguir endavant, per retrocedir o amb pocs canvis... si no vols brou, tres tasses. La llibertat rau a poder rumiar i repensar. La meua àvia repetia sovint la frase “... que no som rius, que podem anar avant o enrere i fins i tot alterar el curs”.  Efectivament, desembocadures diverses ens esperen pacients depenent de les decisions personals i del cabdal de l’entrellat, de cap a on tirem. Les nostres determinacions polítiques dissenyaran la personal limnologia, el nostre particular ecosistema.

El cas és que hem de reorganitzar-nos en tots els sentits. La ciutat bull d’esdeveniments intranscendents i uns altres, pocs, que afavoreixen la banda sonora i el ritme de l’intel·lecte. Conciliar la vida laboral i la domèstica,  abans i després de les eleccions, és un repte que sembla inassequible. Necessitem empentes amb resolucions dignes de l’Europa del seny, la dels municipis civilitzats amb llarga tradició. Mesures que renoven aquest horari maratonià que patim de sol a sol, que ací el dia s’allarga sense fi. Una unitat del temps que ens encotilla i limita tant el neguit com l’ambició, que ens obstaculitza la desconnexió urgent i indispensable del treball diari. Volem aquest tràmit essencial per sintonitzar el dia a dia, el temps privat i el col·lectiu.

Revalorar el nostre recorregut és imprescindible tant si és exterior com subterrani. El trànsit urbà de les persones ens demostra com viu una ciutat, ens il·lustra com i de quina manera els seus habitants pugen a l’escala mecànica del costum. Una tracció condicionada pels horaris de dilluns a diumenge, circulem a la velocitat d’uns hàbits allunyats de la modernitat dels temps. Els sorolls interminables, a qualsevol hora, dificulten el plaer assossegat, el d’assaborir els instants compartits o en solitud. Treballem massa hores gaudint  o no  de la tasca a fer; congeniant o no amb aquells que remenen les cireres. Caldria fer l’impossible per viure sense franges horàries innecessàries, harmonitzar els dies.

Flexibilitzar és un exercici magnífic. Mantenir flexibles els músculs i el cap augmenta la capacitat de maniobra i del to vital, estimula poder corresponsabilitzar-nos, dones i homes, sense establir diferències. No fer  cabotades  amb un “sí, senyor”, l’equivalent al  “sí, Bwana”  en el suahili dels pobles bantuparlants, la versió del “"ordeno y mando" dels espanyols. Hem de reinterpretar en igualtat la ruta, els itineraris a seguir, perquè equiparar responsabilitats allibera i dignifica, ens estabilitza bona cosa i ens treu un pes de sobre. Com més lleugers, més lluny arribarem. Demostrat.

Aleshores, per què no fem camí? Actuem d’equilibristes moderns amb les hores del dia, i sortirem guanyant. El benefici de gaudir dels matins i dels vespres no és comparable amb pràcticament res. Assaborir els moments íntims i privats suposa l’extra amb més beneficis del món mundial. L’empatia a totes les esferes hagudes i per haver ens traurà del damunt les quimeres. Ens alliberarà de les detestables comparances, de les frustracions “proletàries” manipulades i escampades pel poder omnipresent al llarg dels segles. Ens descarregarà dels abusos on els governants amb corbata o fulard, amb papallona o samarreta, han deixat ditada. Conciliar els trajectes és urgent, de màxima prioritat. Buscar, de llevant a ponent, un ample de via més internacional, com si fórem un magnífic metropolità d’última fornada, ben modern en el sentit autèntic i sense allunyar-nos de l’etimologia del mot. Exigim sortir d’aquest túnel del temps que ens acoquina a tota hora i ens aboca a una via estreta.

Encara tenim dues setmanes per rumiar, però a les urnes no reclamarem recorreguts farcits de fraus, amb rutes carrinclones i rols caducats. Cercarem la manera de reconciliar-nos amb la vida, amb els perfums dels nostres, del territori que xafem. Explorarem un panorama que no devore el paisatge quan el camp cante, on cada dos per tres ens espavile la tramuntana, on els vents del nord ens allunyen dels ponents sufocants que ameren i fan suar les idees. El millor serà votar per una ciutat que estime Europa amb totes les seues nacions reconegudes com estats, que per la via ràpida s’ensume llibertat. Ciutats sense tristesa, amb regust de pesto o de gingebre, de canyella o de massapà, de mantega o d’oli d’oliva.