X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

PUBLIQUEN EL PRIMER DISC EN SETEMBRE

Lisasinson: “Farem soroll”

20/07/2019 - 

VALÈNCIA. Quan Lisa Simpson va aparéixer per primera vegada en la televisió, cap de les protagonistes d’este article havia nascut. Aquella xiqueta de pell groga era brillant i sensible, una llum que lluitava amb obcecada arrogància per mantindre’s incandescent enmig la mediocritat que l’envoltava.

A dos de les tres fundadores de Lisasinson els agradaven els valors que encarnava la filla mitjana de Homer i Marge. L’altra no era seguidora de la sèrie. El grup podria haver-se anomenat Conejo, revelen. Però es va dir Lisasinson i quan algú sent el seu nom alça les celles, com si l’hagueren enlluernat o pessigat el bescoll. Potser eixa va ser la seua primera victòria, el nom.

La segona va arribar a una velocitat difícil de digerir. “Vam gravar un videoclip i el vam moure; jo el vaig enviar a Radio 3 i a Elefant (Records). I ens van contestar el mateix dia”, conta Míriam Ferrer (Ontinyent, 1993), veu i guitarra del grup. La cançó es diu Barakaldo i en ella barregen una melodia declaradament ingènua amb una lletra que mostra l’ullal de la ironia. Sobre el títol, comenten que es podria haver anomenat Ciudad Real però Ciudad Real no rima amb “alzado”. La raó sembla incontestable.

Amb la mateixa implacabilitat, Lisasinson ha devorat l’etapa de formació d’una banda de rock, igual que es mengen les hamburgueses a les cinc de la matinada. 

Tot va començar en la facultat de Belles Arts de València, quan Ferrer buscava una model per a les fotografies del seu Treball Final de Grau. Va trobar Mar Espinosa (València, 1997) i aquell contacte va generar una espurna. “Jo volia muntar un grup i sabia que Mar cantava, perquè en Instagram se sap tot”, llança Ferrer. “I cada vegada que parlàvem em deia que havíem de fer alguna cosa juntes”, remata Espinosa, guitarra i segona veu de la formació.

La tercera en ser reclutada va ser María Martínez (Pilar de la Horadada, 1995), altra estudiant de Belles Arts i bateria d’una banda punk on ella era l’única dona. “Aquell grup estava en decadència i jo volia fer-ne un de ties”, explica Martínez. La voluntat, quasi urgència, de les tres, les va animar a encetar una aventura al local del germà d’Espinosa, on començaren a provar versions de grups com Los Fresones Rebeldes, una inspiració evident en Barakaldo.

Eixe, a més, va ser el primer tema que enllestiren en aquelles sessions. “Parla de l’idiota que et tornes quan t’enamores”, resumeix Espinosa. En mig any tenien un tema publicat, cap concert i, després d’un intercanvi fugaç de correus electrònics, el seu primer contracte discogràfic signat. 

“Ens demanaren que els mostràrem més cançons i els vam enviar uns vídeos de nosaltres tocant, gravades amb un telèfon col·locat a la prestatgeria del local”, recorda Martínez. Ella és, del trio fundador, l’única que ha xafat un escenari. Per altra banda, acaben d’incorporar una quarta membre, Roser, qui es farà càrrec del baix i ja ha tocat en altre grup.

Foto: KIKE TABERNER.

Les quatre passaran l’estiu enregistrant el debut discogràfic, un mini-LP que serà publicat pel mateix segell que ha editat La Casa Azul, La Bien Querida o Cariño, i que compta amb una secció de la companyia per a impulsar descobriments. El grup va enviar la setmana passada una maqueta i en agost gravaran les versions definitives. El 6 de setembre s’enfrontaran per primera vegada juntes al públic, en La Otra Cantinela.

“Ha sigut molt hardcore –reconeix Ferrer–; com no volíem deixar passar l’oportunitat, vam signar el contracte, perquè no teníem pasta per a fer un disc nosaltres”. 

La velocitat amb què ha passat tot els ha fet descobrir ja algunes situacions absurdes en la indústria: “En els festivals s’està practicant una discriminació positiva perquè fan falta grups de xiques en els cartells i s’ha de començar a aconseguir eixa equitat, però ens ha ocorregut que ens han cridat per a actuar sense escoltar-nos. Ens van cridar inclús d’un festival que volia grups de xiques que cantaren en valencià i nosaltres cantem en castellà”, exposa Ferrer.

La precocitat del grup, pensa la frontwoman, també pot generar recels en el sector i quasi com a medicina preventiva, avisa: “Toquem i cantem malament”. Ho diu agitant la bandera del punk clássic de què són admiradores algunes membres, i de referents contemporànies com les Hinds, que fascinen a unes altres del grup. “No canten com Beyoncé; fan soroll, que és el que farem nosaltres també”, estableix Ferrer. “Jo no les escolte, però em cauen bé: fan el que volen”, assenteix Martínez.

Seguint eixa línia, remarquen la importància de trobar referents allunyades de l’estereotip d’estrela femenina dels escenaris: la cantant de veu acadèmica, polida. “Vore a les Cariño en un festival ens va donar moltes ganes de pujar a un escenari”, recorda Espinosa.

Foto: KIKE TABERNER.

A més, afirmen que volen contribuir a transformar l’imaginari del pop rock. “Porte tota la vida escoltant música feta per tios que parlen de coses de tios heteros. Nosaltres volem introduir una veu femenina, parlar des de la nostra perspectiva, però això no vol dir que volem fer música per a ties”, raona la mateixa Espinosa. La seua companya Míriam Ferrer aporta una dada optimista en este sentit: “En el nostre Spotify, la majoria d’escoltes arriben d’homes”.

Sembla que, tot i que el corrent les ha arrossegades durant els últims mesos, les components de Lisasinson tenen clar quin tipus de música volen fer, tot i que això comporte alguna decepció per a qui espere que espremen la fórmula Barakaldo. “No volem centrar-nos en parlar d’amor; l’única del disc, en eixe sentit, ja està publicada”, apunta Espinosa. “Hem fet lletres polítiques, encara que no són explícites”, li segueix Ferrer. “Som tot l’oposat a Taburete, saps?”, tanca Martínez.

Evidentment, no només en l’oposició han trobat la seua identitat i en eixe sentit volen que Lisasinson siga una manera d’expressió artística més enllà de la música. En el seu text de presentació figura que es tracta d’un projecte musical i gràfic. “Volem crear un imaginari al voltant del grup, per exemple editant fanzines”, albira Martínez. Els cercles que han habitat les components juga a favor d’expandir horitzons: el videoclip de Barakaldo fou realitzat per Victoria Herranz, millor amiga d’Espinosa. I també estan les vocacions conreades, com la il·lustració, ofici que ocupa Ferrer, per exemple.

Foto: KIKE TABERNER.

És cert, però, que la tasca musical abrobirà les seues energies durant un bon període. A més, este gir del destí ha arribat per a algunes d’elles en un moment d’inflexió: esta mateixa setmana dos de les Lisasinson entregaven el seu TFG. Espinosa girava la fulla per a observar el següent capítol vital i semblava llegir en veu alta: “Potser continue estudiant, faré el màster, però és de veres que ara arribaran moltes mogudes amb el grup i haurem d’invertir molt de temps; no sé com ho compaginarem: estudiar, treballar, tocar… Si trobes un curro durant els caps de setmana què fas quan tens un bolo?”.

Hi ha preguntes que identifiquen les Lisasinson com a filles del seu temps. Filles que han agafat els instruments i han corregut molt, però no tant com per a conéixer, de moment, totes les respostes.

Noticias relacionadas

next