VALÈNCIA. Hi ha gent que busca la novetat. Qualsevol cosa que no estiga vista ni siga coneguda ja els fa el pes. Encara que, de vegades, no treuen l’entrellat de la qüestió ni tampoc no saben el significat, amb claredat, de l’assumpte de moda. No és cap novetat reconèixer persones amb aquest posat entre esnob, modern i ridícul. Al capdavall, qualsevol cosa, innovació, invent, escriptor, músic, pintor, cuiner... de la categoria que siga, recent o gens coneguda (les dues opcions són vàlides), aquests individus l’acullen amb aire d’estar a l’última, d’espaterrar, d’épater com diuen els francòfons. Creuen, donant-se cera, que els “posa” en valor el distintiu de “sabut-modern”. Un fum de vocables tendència surten dels seus becs molls, a tots els àmbits. L’últim crit de mots i mandangues s’estén amb una campanya de màrqueting que passa de boca a boca, d’oïda a oïda, d'ulls a ulls... S’instal·len aquestes noves en la quotidianitat dels propagadors, amatents de primícies, buscant la sorpresa del personal i en molts casos provocant la burla de les mirades més intel·ligents. Hi ha un altre perfil de gent que s’entusiasma amb les novetats i rareses a la valenta. Assumeixen allò emergent i, si els agrada, amb apassionament solidari fan soroll, amb insistència, del profit de la cosa en tots els camps, arts i disciplines. S’ho agafen a la brava per beneficiar tothom de la troballa, de l’esdeveniment, encara que semble una extravagància.
L’esnobisme social que reconeixem en aquest país (allunyat del que li imbuïren a Voltaire, es coneix que més mundà i llibertí) muda de pèl segons convinga amb afectació poc dissimulada. L’aparença és el que importa encara que no formem part del segle XIX, que és quan va rutllar el mot “snob” amb un tuf classista. Ser un esnob, amb les seues connotacions, forma part de la relació social d’un tarannà adaptat segons el clima i el territori. Ací, amb tanta humitat, terra d’“esnobs humits”, segur.
El novel·lista anglès William Makepeace Thackeray, també il·lustrador i periodista, va assentar a The Book of Snobs (1848) el significat modern de la parauleta. Venia a dir que aquell que admira de forma mesquina les coses mesquines és un tros d’esnob. El llibre és un recull d’articles que publicava a la revista satírica Punch. És tot un bon repàs dels esnobs, de diferents grups socials, d’Anglaterra, de França i d’arreu, on els tracta amb humor i també com a maltats-víctimes dels temps. Amb el llibre The Memoirs of Barry Lyndon (1856) es va consagrar com a escriptor i, més d’un segle després, Stanley Kubrick el duria al cinema. El mot, per referir-se a la persona que rebutja a qui considera de classe inferior, també el va llançar a l’escena, en una de les seues obres l’any 1911, l’irlandés George Bernard Shaw. Al cap i a la fi, en l’actualitat, el classisme pudent, encara comporta maldecaps amb molt d’esnobisme digital o analògic.
La modernitat moltes vegades ha estat menyspreada, sobretot ací. L’adjectiu moderna, en femení, més que no modern, s’ha utilitzat, cosa que mai no he entès, per infravalorar i ofendre. Parle dels inicis dels anys vuitanta. No vull pensar què dirien als cinquanta, seixanta, setanta.... La gent que el feia servir no és que fos postmoderna sinó que tenia grans dosis d’enveja imbècil i ràbia. Moltes vegades bramaven “aquesta és una moderna”, com si ser-ho fos un estigma que cataloga negativament les persones de per vida. Ja tenim un altre tret endèmic al llistat de fòbies locals digne d’analitzar, ho deixe caure. A banda, la paraula en qüestió ja és de tot menys moderna. Igual Joan Tur i Ximo Solano (Solano & Tur) fan alguna anàlisi al seu entretingut programa, que n’hi ha per a sucar-hi pa. Les idees es regeneren molt millor si s’acompanyen d’un pensament avançat, ja ho crec que sí.
La modernitat també ha d’esquitxar arreu de la vida, de la moral, de la ciència, dels mitjans de comunicació, de la justícia... És una visió amb un canvi de xip allunyat del classicisme mal entès, del registre del romanticisme carrincló. El subjectivisme, el criteri individual, triarà cap o on s’adrecen les idees. Val més que s’inclinen cap a una actitud a la moderna. Si ens sortim de les plantilles imposades, al llarg dels segles, viurem un present actualitzat amb les empremtes inesborrables, poca broma, de la cultura civilitzada dels segles.
La modernitat no discrimina, tant fa que sigues peixater, perruquer, metge, cuiner, científic, pintor, taxista, mecànic, poeta, economista, guionista... ho ets o no ho ets. Una altra cosa és anar de saberut amb llengua fluixa, obrant amb arrogància, donant-se importància quan la dosi, requerida, de coneixement i raó no estan al rang. Moderns de moltes bufes i poc vent. Els ajuts de Google, el resum erudit estil Rincón del Vago, el que feia servir sovint l’alumnat, no donen el diploma d’“Avançat al temps”. L’individualisme cultivat amb la raó i la ciència no s’aconsegueix per moltes fotos fixes i nom imprès que cada dos per tres surta a col·lació.
Ser una rata sàvia, un sac d’orgull, no cabre en la pell, és d’opereta, és fer el ninot. És tenir una erudició a la manera del Libro Gordo de Petete. Aquell pingüí de peluix que García Ferré, un andalús immigrat a Argentina l’any 1947, va idear. Petete apareixia als anys setanta a la televisió, dosificant una píndola d’un minut o dos d’“erudició”. “El libro gordo te enseña, el libro gordo entretiene y yo te digo contenta, hasta el programa que viene.” Malgrat la fama televisiva sempre l’he trobat un pedant amb el xumet penjant. Però a la vida, sovint, ens topem, nas a nas, amb un Petete setciències que fa la murga. Posats a triar animalets animats, m’estime més Topo Gigio, el ratolinet vergonyós que feia ullets, que cantava cançonetes i era fan de Brigitte Bardot. La seua creadora Maria Perego el va fer famosíssim arreu del món, ara a Itàlia és un tot un símbol de la cultura pop.
Modernitat? Quina? Sòlida, líquida, gasosa? D’aquesta última, evidentment, no feia esment el famós Zygmunt Bauman. El sociòleg, tot un referent, diferenciava la modernitat líquida, la societat del moment històric que vivim, de la sòlida que van viure els nostres avis i besavis. Però ens alliçonava i advertia d’allò que li preocupava d’aquesta modernitat d’ara ben “liquada”. Explicava el perill que les coses, socialment i individualment, es quedaren encallades, es transformaren en “massisses” i no es pogueren alterar en un futur. Necessitem que ens donen corda, un reajustament. Agafar ales davant la incapacitat, demostrada, de fer canvis radicals de “cromos” i de “plantilles”, que ens alcen l’ànim i el cap. Arrisquem-nos, lliguem-nos les espardenyes, ara són l’últim crit. O passarem de moderns ineficaços a ser uns contemporanis salvatges i errants. O què?