Marta Pessarrodona: "La 'Comunitat' és un invent de la Transició, per a mi és País Valencià"

CASTELLÓ. Marta Pessarrodona (Terrasa, 1941) diu haver estat en Castelló "potser 10 voltes més que 5". No recorda exactament quantes, però sí que sap que ha visitat la ciutat per a llegir poemes i parlar en la Universitat Jaume I. No obstant això, la del pròxim dissabte 26 serà la primera volta en la qual l'escriptora catalana visite la ciutat després de rebre el 51é Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Una distinció que sols han acollit cinc dones al llarg de la història i que li aplega per Variacions profanes, el seu desé recull de poemes. Serà en efecte aquesta l'obra que presentarà a la plaça Santa Clara, juntament amb A favor nostre, un passeig per més de 50 anys de creació literària.

A través de les seues obres, Pessarrodona confessa que ha pogut conéixer-se més a si mateixa. Però també, li ha valgut per a acostar-se a multitud d'altres dones creadores. Doris Lessing, Susan Sontag, Marguerite Duras, Gertrude Stein o Virginia Woolf, amb qui va tindre especial fixació. Igualment, l'autora ha escrit sobre l'exili femení que va haver-hi durant la dictadura, així com sobre creadores de la cultura catalana com Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, i ha biografiat a dones com Mercè Rodoreda. Una tasca amb la qual l'audaç poetessa va aconseguir apropar les veus de dones invisibilitzades a la literatura del moment.

Aprofitant el seu retorn a la província, dies abans parlem amb Pessarrodona per a conéixer més a prop el seu univers i el de tantes altres dones que varen trencar amb els estatuts del moment.

-Al pròleg d'A favor nostre se cita una afirmació seua que va fer l'any 1968 en la que deia que res li doldria més que el fet que li digueren que no es va adonar prou del moment social que li va tocar viure. Entén, doncs, que hi haja gent que enfront dels problemes que viu el nostre país diu no tenir cap opinió personal?
-Suposo que sempre hi ha persones fora del món, però normalment amb les que jo tracte saben el que està ocórreguen. Jo mateixa procure que no em passe desapercebut el que passa, tot i que és una redundància.

-En moltes ocasions ha dit que el trencament emocional entre Catalunya i Espanya és irreversible. Amb tot el que s’està vivint aquests dies, les seues paraules ressonen amb més forçà.
-Em reafirme del que vaig dir. No m'he adonat ara, sinó tres anys després d'escriure França 1939. La cultura catalana exiliada en 2010, on tractava la història de tots els exiliats artistes; també quan vaig escriure L'exili violeta, centrat en les dones d'aquesta generació. Quan tots aquests creadors varen tornar encara creien en la possibilitat de l'encaix de Catalunya en Espanya. Però és impossible i no pels catalans. Fa molts anys que crec en la Corona d'Aragó i els Països Catalans. De fet, en la meua vida com a editora vaig publicar dos volums sobre tots els territoris de cultura catalana. Això de la "comunitat" és un invent de la transició, per a mi és el País Valencià.

-Parlant de més història, aquest dijous s’ha produït l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos. Vostè que va viure per la pantalla la mort del dictador, pensava que aquest fet acabaria ocorregut finalment?
-No meu vaig ni plantejar en aquell moment. A les 7 del matí apareixia Arias Navarro diguen "Españoles...Franco ha muerto" i vaig plorar com mai. No per dolor, és clar, tot i que tinc respecte davant la mort sigui qui sigui el que falte. Però vaig plorar per mon pare, per un amic que va morir amb i el company de la meua vida, perquè ells no podien veureu en eixe moment.

-Des de Virginia Woolf, fins a Montserrat Roig. Les dones han marcat la seua narrativa. En quin moment comença a adonar-se que, tot i que vol centrar-se en la poesia, necessita traduir i apropar els escrits de totes aquestes escriptores?
-Des de sempre ho he sabut, però va ser crucial Simon de Beauvoir i el seu assaig 'El segon sexe' de 1949. Era molt francòfila per eixa època i a més vaig conéixer a Simon. Un dia li vaig enviar una carta diguent-li "mira, en quin país visc, amb una dictadura". Ella em va contestar una pàgina manuscrita on em va agrair les meues paraules i em va dir que era conscient del que passava i es va imaginar el nostre dolor.

Simon sostenia que les dones sempre tenim tendència a llegir-nos entre nosaltres i així ho vaig comprovar al món editorial. Entre el 68 i el 72 vivia a Nottingham i vaig estar en tres editorials diferents. Quan vaig tornar després de la mort de Franca em vaig adonar que quan publicàvem llibres de dones es llegien bastant bé, perquè hi havia més dones que escrivien als periòdics. Tot i això, sempre recordaré un home que deia que mai llegiria dones, i és com si jo diguera que no llegiria mai hòmens. És una bogeria.

-La destrucció, l’amor i l’alineació social, eren paraules claus en la vida de dones com Marguerite Duras. Encara ho són per a les noves generacions?
-No ho sé, els ho hauriem de preguntar a elles. Tant de bo, les noves generacions no han d'oblidar que abans d'elles hi havien unes altres dones lluitan. Ja nosaltres dins del franquisme que viviem quan teniem uns 20 anys, sabiem que el que demanaven ja s'havia inventat abans. El 14 d'abril de 2018 es va inaugurar a Londres, al costat del Parlament, una gran estàtua dedicada a la líder del moviment sufragista Millicent Fawcett. La primera ministra Theresa Mary May va dir que si ella era ahí com a ministra era perquè abans havien estat vives aquestes dones. 

Hem de saber el deute que tenim. Jo sempre he sabut que darrere de mi hi havia altres dones. En efecte, sempre em queixava perquè en la poesia tenia poc de coxí darrere. 

-Susan Sontag deia que escrivia per a canviar-se a ella mateixa, per a treure les idees que portava damunt. Si s’hagueren divulgat les paraules de tantes dones invisibilitats en el seu moment, viuríem ara en una societat menys patriarcal?
-No recordava això d'ella, però jo amb mi ho diria d'una altra manera. La poesia a mi em serveix per a conéixer-me més a mi mateixa. I obres com L'exili violeta em valen per a entendre-ho millor, perquè si ho explique ho ordene dins del meu cap. Dedique tres anys per cada llibre, és un treball constant. Gràcies a fer-ho confie que hi haja un canvi, però no vaig d'apòstol ni de res.

-La seua obra no s’entén, en part, sense les traduccions que va fer de Virginia Woolf. Com ha marcat tots aquest temps el seu imaginari?
-Virginia woolf és a la que més he dedicat la meua vida. També per tot el que l’envoltava, amb el Grup de Bloomsbury. Sempre tinc una bona biblioteca i la lectura d'aquest grup m'agradava, així que quan me la vaig trobar em va travessar. Les seues novel·les sempre les rellegisc. Com diu un dels seus nebots, sempre dona plaer.

-Tant de bo, hi ha escrits en els que la mateixa autora deia que el veritable plaer era escriure, mentre que la lectura era un plaer més superficial. Vosté que prefereix definir-se abans com a lectora que com a escritora, que pensa de les seues paraules?
-Dona plaer escriure, naturalment, dona un pler infinit; però no crec que Virginia ferà una afirmació tant rotunda.

-I com veu l’actual moviment feminista? Hi ha algun pas en fals que s’haurien d’evitar?
-El defenc però sí que hi ha defectes. Com deia abans es pensen que el que fan és d'ara. Val més unir-se en una tradició i reformar-la. Si no haguera hagut moments passats en els que la dona es va reivindicar no seríem on som ara. En el cas de Woolf és molt còmode a més recuperar-la perquè ella era molt artista i les seues novel·les es lligen més prompte com un assaig o un bon poema que com una obra densa. És molt breu, com si fóra de concisió poètica. Virginia pot aconseguir passar un missatge que encara és vàlid avui en dia.

-De fet tant agraden les reflexions de Woolf que hi ha molts articles sobre frases llegendàries de l'escriptora. Hi ha alguna que roman amb força en el seu cap?
-Sí clar, una anotació de fa 30 anys que està al seu diari i que jo repeteixo constantment. Després de llegir un manuscrit d'Ulisses, no parava de dir "això no m'agrada, això tampoc". De sobte va meditar sobre si mateixa i va dir "oh, que difícil és veure la vagància en un lloc de contemporanis". Tothom tenim el nostre ego i pareix que costa jutjar més les obres contemporànies, però no vol dir que no sigues capaç.

-També s’ha de mirar el present, com déiem abans. Quines són les obres actuals que més li agraden?
-Bé, jo aquests dos anys són els que menys he llegit mai, perquè arran del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes m'han estat entrevistant tot el sant dia. No és el millor any de lectura. Nou, pràcticament res. He rellegit la biografia de Maria Mercè Marçal i de Lluïsa Julià. També estic llegint un dietari boníssim d'Àlex Sussana que es diu Paisatge amb figures. Té 500 pàgines però és el dietari que esperes d'un poeta.