Vivim en una societat amb moltes fractures i molt greus. En primer lloc amb una greu fractura social, però també de gènere, d’origen, generacional, territorial o d’orientació sexual. És evident que no és el mateix ser de família humil, immigrant, dona, jove o LGTBI que home, acomodat i de mitjana edat en amunt. A nivell d’oportunitats de vida no té res a vore i només cal alçar un poquet la mirada per a adonar-se’n.
Entre totes aquestes fractures avui voldria detindre’m més profundament en la discriminació patriarcal i adult-centrista, i la seua relació amb la política. Si per a gaudir d’oportunitats de vida digna ja penalitza no formar part d’aquesta tríada de privilegis (home, major, acomodat), la clivella és encara més profunda en allò que a l’exercici del poder es refereix, en el sentit més ample. Una dona o una persona jove haurà d’estar permanentment justificant les seues capacitats per a desenvolupar tasques de decisió en qualsevol àmbit de la vida, públic o privat. Sempre estaran sotmeses a un escrutini implacable, en la major part dels casos des de talaies ocupades per homes benestants que pinten canes.
La visió dominant és que el poder, en definitiva, és cosa de patricis: homes majors de vida solucionada.
Com diem, a tots els espais socials es reprodueixen els mateixos problemes, en major o menor mesura. Però precisament en espais d’acció política que es defineixen a sí mateixos com de lluita contra les desigualtats aquestes discriminacions són especialment greus. El menyspreu i condescendència d’aquells que es creuen patricis progres envers dones, joves i persones precàries és un dels fenòmens més repugnants que et pots trobar en la política. Bàsicament, perquè és la demostració de la falsedat dels principis polítics: no pots anar per la vida d’igualitarista quan les teues declaracions regloten superioritat envers qui consideres inferior. Si creus que una dona, una persona jove o LGTBI estan menys capacitades que tu per la seua condició de dona, persona jove o LGTBI eres masclista, homòfob i adult-centrista, però progressista no eres.
L’autoconsiderat patrici progre és hipocresia concentrada i es manifesta, bàsicament, en la profusió de l’alliçonament continu d’aquests homes de bé envers les persones que no en saben. Es creuen tocats per la vareta de la raó per la seua condició masculina, adulta i benestant, i és evident que les dones, joves i altres ignorants necessiten beure del seu coneixement superior, que els ha d’il·luminar en el camí de la veritat. Estic absolutament segur que la immensa majoria de les persones que estiguen llegint aquest article podran identificar situacions com l’explicada.
No hem de confondre la figura tòxica del patrici progre amb aquelles persones que han pogut adquirir experiència vital i política i la posen honestament al servei de les persones que venen darrere, tinguen la condició que tinguen, sense condescendències ni mirades per damunt del muscle. La transmissió d’informació entre generacions és absolutament necessària per a aconseguir una societat cohesionada i per a no haver de repetir l’aprenentatge de coses que ja han aprés d’altres que havien passat abans pel mateix lloc. En política com en qualsevol altre aspecte de la vida, un bon ús de l’experiència per a abocar-la a un mestratge necessari dota a les persones que el fan d’autoritat, en el sentit clàssic del concepte autoritas o auctoritas: legitimació social i moral de la qual gaudeixen persones reconegudes pel seu saber i experiència, que els permet emetre opinions que seran escoltades i respectades. Aquesta autoritat moral es guanya, ni es naix amb ella ni ve donada per la teua condició d’home benestant amb la vida arreglada.
Qui té autoritas no necessita donar lliçons perquè les persones els atenen de forma natural per la voluntat d’aprendre i millorar. Qui s’entesta en oferir gratuïtament lliçonetes dia rere dia quan ningú li les ha demanat té de tot menys autoritas. Alguna cosa haurà passat perquè ningú els la reconega, potser s’ho haurien de preguntar.
I sí, en els partits d’esquerres també n’hi ha, de patricis progres que ofereixen lliçonetes que ningú els ha demanat. De frases com “Ai, esta xiqueta, ella què sabrà de com va açò?” o “El xavalet eixe qui s’ha cregut que és?”. Inclús existeix gent de fora dels propis partits que, mentre la crítica siga contra dones i joves, també es creuen amb barra lliure. Ser vicepresidenta o secretària general, o síndic o conseller sense massa canes implica haver d’aguantar allò inaguantable. Lliçons absurdes que sovint amaguen frustracions i enveges. Hi ha molt de senyoro frustrat en aquest món que voldria haver tingut tots els papers de l’auca i ara només li queda cridar per a intentar que algú l’escolte. I si cal dir mentides, doncs es diuen.
Per sort, hi ha moltes més persones que pinten moltes canes amb autoritat real a l’esquerra valenciana que mai cauran en la hipocresia de menysprear dones i joves per la seua condició i que vetllaran per oferir els seus coneixements i experiències des de la humilitat i la vocació de servei. I que lluiten perquè la discriminació generacional i de gènere no embrute el seu projecte polític, ni les mentides tampoc.
Més autoritas i menys lliçonetes.
