Ni el grup psicodèlic de Clara Andrés ni una guitarra en Júlia: una superbanda anomenada L’Eix Radical

VALÈNCIA. Les metàfores galàctiques aplicades al pop estan ja exhaustes. Han brillat ja massa astres i hem vist suficients supernoves, també estreles fugaces i constel·lacions: què fan John Lennon, Keith Richards i Eric Clapton compartint escenari? El que és un fenomen més estrany, a l’espai i a la música, és el de la kilonova: una explosió produïda pel xoc de dos estreles, dos trajectòries fusionant-se completament.

Una cosa pareguda va succeir fa poc més d’un any en algun punt entre Alcoi i Oliva. Després d’unes quantes converses i una pluja d’idees, Clara Andrés (Oliva, 1977) va dibuixar dos circumferències creuant-se, dos universos independents trobant el punt d’intersecció. Estela Tormo (Alcoi, 1982), especialista en buscar analogies científiques als seus descobriments artístics, va trobar un argument geomètric a eixa convergència. Es deia eix radical. Tenien por a la paraula ‘radical’ i això va esdevindre un motiu més per a apropiar-se-la. L’Eix Radical és una superbanda i és una kilonova. És també un disc i una gira. És l’univers que han dissenyat Júlia i Clara Andrés.

La realitat és que la instigadora va ser Amanda Díaz, mànager d’Andrés, i també del grup que formen Tormo i Lídia Vila (Alcoi, 1987). “Ens coneixem des de fa temps, ens hem seguit musicalment. Amanda va dir que era una bona idea fer alguna cosa juntes perquè, tot i que fem coses prou diferents, hi ha una connexió entre nosaltres”, recorda Andrés.

El punt de partida va ser el Punt Vernal, altra imatge científica feta cançó, que representa l’equinocci de març, el moment que el Sol abandona l’hemisferi sud, desperesant per a nosaltres, els del nord, la primavera. Estes metàfores, tan presents en l’obra de Júlia, ja hem establert que són cosa de Tormo: “Les ciències són un món increïble, però jo he estudiat humanitats pures”, es s’enfonsa l’autora, “soc molt fan dels conceptes i m’interesse molt pel que signifiquen. Els utilitzem com a metàfores, perquè la música de Júlia té més d’intuïció”.

Júlia va comptar amb Clara Andrés per a enregistrar Punt Vernal a l’últim volum del disc recopilatori de Hits With Tits. La cançó va evidenciar que en les veus de les dos cantants hi havia més d’un punt de connexió.

Júlia havien publicat mesos enrere el seu últim àlbum, Pròxima B (Malatesta Records, 2017) on s’enlairaven dels ambients més delicats que havien mostrat al seu anterior treball. Per la seua part, Clara Andrés feia quatre anys que no publicava un disc. “Soc molt lenta, en general”, confessa la compositora, per a qui l’Eix Radical ha suposat reprendre l’espenta creativa. “Hi ha èpoques vitals que no estic creant i no force. Soc també prou exigent, si no tinc res a dir, no tire avant amb un disc”, argumenta.

El ritme de Júlia, en canvi, la va engolir i este ha sigut un any intens. Van començar a treballar amb una lletania de cançons prestades de les dos trajectòries musicals i disposades a ser desconstruïdes. “M’he enfrontat a bases musicals que em deixaven descol·locada”, reconeix la cantautora d’Oliva. “El més sorprenent és que al principi sempre deia ‘açò no ho veig’ i després m’encantava, trobava el punt que elles havien detectat”, explica.

Eixe nexe era fonamental perquè el joc que van plantejar com ha triangle creatiu se sostenia en un delicat equilibri. “No volíem que el projecte sonara a la banda psicodèlica de Clara Andrés ni tampoc a la guitarra de Clara integrada en Júlia”, desenvolupa Tormo. Havia de ser una cosa nova, tot i que les components d’este power trio eren conscients de les seues armes: “La meua tasca amb les seues cançons ha sigut des del punt de vista del detall que jo aporte amb la guitarra, de la manera que jo tinc de tocar-la. I elles han treballat molt l’atmosfera dels meus temes”, convé Andrés.

El repte era també trobar l’enllaç entre dos maneres d’encarar la creació, una analògica i l’altra digital. La van trobar en indrets que potser s’allunyen dels acords, però no de l’art. “Les dos tenim un punt eteri i ahí hi havia una confluència”, raona Andrés, “en el tipus de lletra que fem, en la poesia, on expressem coses que agafem d’un univers de sentiments”. Des de l’altra vora, en Júlia observen que “hi ha propostes musicals que són prefabricades o post fabricades; unes altres vegades et sorprenen, són propostes autèntiques”, i en la seua nova companya havien vist eixa originalitat.

Quan van decidir el què i el com, Tormo va trobar el concepte que abraçava el que volien mostrar. Però aleshores els dubtes assetjaren a la banda precisament pels significats que suggereix el mot ‘radical’ dins de l’imaginari musical valencià, les reminiscències a estils allunyats del que representen tat Júlia com Clara Andrés. “Però també vam pensar que radical vé d’arrel, i les nostres músiques tenen molt present les arrels, així que per què no apropiar-nos el terme”, comenta Vila. “Hi haurà gent que no ho entenga, pensaran que no estem en eixe context. Però ens agradava confondre un poc el termini”, remata la seua altra meitat en Júlia.

Eixe raonament demostra que les paraules són meitat evocació i meitat verí. Ocorre de la mateixa manera amb les etiquetes. A Júlia, per exemple, les cataloguen com a exponents valencianes del dream pop per la seua habilitat per a generar atmosferes i el vol de les seues lletres; en canvi elles creuen que eixa categoria és només una aproximació al seu estil: “Estem prop del dream pop però no és exactament el que fem, parlem molt de muntanyes”, es desprén Tormo amb humor. En canvi, Clara Andrés, “parla molt del mar”, precisa la compositora de Júlia.

No és gratuïta la comparació i té a vore amb el paisatge on ha crescut cadascuna. És de veres que el mar que besa les cançons de Clara Andrés és el mateix que bressola la seua llar a Oliva, una eixida lluminosa que es presenta tancada en les composicions del duet alcoià, “amb una part més melancòlica”, assenyala la mateixa Andrés. Ahí hi havia un altre punt on trobar-se: entre les nits de Júlia i els matins de Clara Andrés.

I sembla, escoltant-les parlar –encara no s’ha pogut escoltar el disc– que van trobar la unió de tots els seus camins, que en eixa Ruta 66 entre la Safor i l’Alcoià van trobar un fil conductor, una manera d’encaixar. Diu Tormo que també ser guiades per referents llunyans, com els noruecs Kings of Convenience i el seu disc de confluències Versus (Astralwerks, 2001).

El resultat, adverteixen, no s’assemblarà a Clara Andrés ni a Júlia: és una criatura nova que volen mantindre allunyada de les etiquetes. El pròxim 13 de lluny es podrà comprovar com sona eixa kilonova en el Palau de la Música, el primer pas d’un projecte amb vocació de continuïtat que té una nova parada ja confirmada en el recentment creat circuit Sonora. A més, L’Eix Radical superarà la barrera de la fugacitat de les actuacions amb un disc que comptarà amb temes inèdits i que va ser gravat en una sessió en directe. Però només es podrà comprar en els concerts. Així de peculiar és el fruit d’este succés còsmic.