No tenim temps per a res

VALÈNCIA. Estic convençut de què tots, en algun moment: “Vam ser uns jóvens guapos i salvatges, creuàvem els carrers com correfocs, no hi teníem por a cap garrot de cap senyor. Vam ser uns jóvens sans i irreductibles, devoràvem estius sense pietat, ens llançàvem al mar des dels més alts penya-segats”. Bé, això últim igual no, botar a la mar des de les altures no és recomanable. Però com cantaven Els Jóvens a la cançó Anís Tenis, la joventut de tots va ser un poc “salvatge”. O també com diuen els Manel al tema Benvolgut: “Sou joves i forts! I sentiu l'eternitat al vostre davant!” i les pors que ara tens, de perdre el teu treball, de deixar una nòmina per perseguir els teus somnis, abans, eren tot il·lusió i dubtes de l’edat, “som molt joves per tenir res massa clar!”. L’única certesa que tenies era la possibilitat de fer moltes coses en el futur, perquè teníem temps de sobra, fins i tot per a permetre'ns el luxe d’avorrir-nos.

A banda d’això, també rebíem una educació més rígida, vestíem pantalons amb forats tapats per genolleres, ulleres de pasta transparent i jugàvem amb raquetes de tenis de fusta. Podem estar agraïts com Montefusco en el seu Flauta Man: “Gracias por las clases de flauta, gracias por las pelis de acribillar, por los afluentes del Duero, por el timbre del recreo, por los gustos de mi peluquero”. O fer tot el contrari i queixar-nos d’eixe monyo amb metxes ataronjades que es va posar de moda. Jo el vaig patir, amb orgull, l’estiu de 1997, i foren diversos aquells que em feren el comentari: “Sembles un jugador de la selecció romanesa de futbol”. Crec que era en referència al pentinat que portava Adrian Illie, aleshores crac del València CF.

Perquè el pentinat que trobem “en aquella foto antiga oblidada en un calaix” en molts casos era prou coent. Bàsicament en la classe de l’Institut teníem estos looks masculins:

-El fan d’Héroes del Silencio que duia una melena llarga i sedosa.

-El fan d’Iron Maiden que duia una melena llarga i sebosa (o greixosa).

-Els més “bakales” que duien el monyet a l’estil cendrer.

-Els fans de Kortatu els agradava deixar-se la part de darrere del monyo més llargueta.

-Els que sa mare els portava a tallar-se el monyo a la seua perruqueria unisex sempre els plantaven una romana de bon xic.

-Els més punkis els agradava rapar-se el monyo o deixar-se alguna cresta. Encara que la cresta també era molt Beckham o d’Andy i Lucas, d’un dels dos, mai els he distingit. 

-I existia un estil definitiu de coentor: era el monyet de xampinyó.

Hi havia, això sí, molta diversitat, excepte per algun perruquer que havia aprés l’ofici a l'exèrcit i sabia fer dos talls i au, en una d’eixes barberies on algú “le robaba el Interviú” que deien els Mojinos. Però en general, eixa diversitat provocava que pel teu pentinat suposaren quina música t’agradava, i t’etiquetaven amb unes idees concretes. Ara la majoria dels xics de més de 30 anys portem el mateix monyet de Peaky Blinders, que potser estiga influenciat pels futbolistes, però el porta el teu advocat, el porter de la discoteca i els tronistes: tots seguim la mateixa moda.

Pel que fa a les xiques, reconec que no soc Llongueras, recorde alguns monyets femenins en particular:

-Les decoloracions a l’estil Spice Girls (especialment Geri Halliwell).

-Els ganxets a l’estil Alicia Silverstone per a deixar la cara descoberta, com Catarroja.

-La ratlla al mig i melena llisa com les components de The Corrs.

-Les dos cuetes altes, molt Spice Girls també, però de l’esportista.

-Trenetes i més trenetes estil Christina Aguilera.

-La mitja melena a l’estil Valle, de Compañeros.

-El monyo curt com Dolores O’Riordan “just my imagination”. 

-Qualsevol pentinat que portara Jennifer Aniston.

I bé, segur que n’hi havia molts més, però amb els perruquers ha passat un poc com amb els toreros, però en menor escala, m’explique. Aquells dies els toreros eren famosos, molt famosos, ara els futbolistes els han substituït en la tasca de casar-se amb les cantants populars. Amb els perruquers passava una cosa pareguda, Llongueras, Pelegrín, David Lorente o el nóvio de Karina eren celebritats que ara han sigut substituïts pels xefs com a professionals de prestigi internacional.

Mira, aprofitant que parlem dels bars, no sé si és culpa de Michelin o d’Instagram, però cada volta és més difícil trobar bars que no oferisquen “una experiència gastronòmica”. Hem passat del “cuando fuimos los mejores, los bares no se cerraban” a fer dos torns per a poder menjar algun plat fotografiable. I així és normal que passe el que deien els Celtas Cortos: “Ya no queda casi nadie de los antes, y los que hay, han cambiado”. Segurament el canvi en molts casos ha sigut per a millor i en qualsevol poble mitjanet pots trobar pizza, sushi i, fins i tot, tataki de tonyina. De fet, és més fàcil menjar-se al centre de València una hamburguesa, un kebab, tikkà masala o cochinita pibil que una bona paella. Curiós, ja que als anys 90 pràcticament cap adolescent havia tastat encara estes especialitats culinàries, abans exòtiques, i que ara han passat a ser convencionals.

Diversitat culinària en contrast amb l'homogeneïtzació a la perruqueria; roba d’un sol ús en compte de roba heretada d’algun germà o cosí més gran; tatuatges en compte de pírcings; a la sala d’espera ha desaparegut l’Interviú i no l’ha furtat cap adolescent; Monleón continua sense tindre cap carrer al seu nom, i es retira Maria Jesús i el seu acordió. Tot açò és un senyal inequívoc de què “por fin los tiempos han cambiado” que canta La Habitación Roja, o com diria Lori Meyers: “Ahora llegan nuevos tiempos, el Covid está en aire”, o era l’amor el que estava en l’aire? Com també assegurava John Paul Young: “Everywhere I look around”. L’amor no sé si vola com el pardal, com una fletxa o com un virus. 

I no sé ben bé de quina cosa estic parlant hui, si de moda, de cançons, de perruqueria, d’amor o de l’absència de temps. Perquè si alguna cosa ha canviat al meu voltant és l’absència de temps generalitzada que vivim els membres de la generació avariada. És fàcil pensar que és l’època que ens ha tocat viure, coses de l’edat, i que és lògic assumir que quan eres estudiant (o jove) disposes de més temps lliure, i ara les responsabilitats requerixen sacrificis i esforços. Però, en un món on les distàncies cada volta són més curtes (excepte les socials), el teu treball més efectiu i els sous més ajustats, estem sacrificant el nostre temps per una quimera, la de poder viure igual o millor que la generació que ens va precedir. I això, senyores i senyors, ens fa “anar de cul”, perquè la situació “és la que és” i “la cosa està molt malament”, així que fas de més “per a quan no hi haja”. I molts renuncien a parar este estiu, a descansar, a viure i riure, Per un grapat de dòlars, com Clint Eastwood en aquell spaghetti western on la música la posava l'inigualable Ennio Morricone. Ja no hi ha westerns, els spaghetti alla carbonara han deixat enrere la nata, i com deia el gran Ennio: “Quan alguna cosa està molt de moda, ja és antiga”.