Pare als 50

VALÈNCIA. 07.00 AM. Albert desperta. Té eixe olfacte. Sap que la mare ja no està i que ha perdut la possibilitat d'un desdejuni d'afecte, caliu i llet materna abans de començar el dia. L'estiu ja se'n va i la llum del matí s'estira pereosa. Però sap que la mare ja no està. No l'ol; no sent el seu glatir. La meua respiració pesada és ja l'única companyia en el dormitori. Brama un discurs inconnex. Està ben fotut. Ha perdut el braç i la llet i era tot allò que necessitava per a començar el dia amb bon peu. Brama d'una forma estrident i cadenciosa i sé que no deixarà de fer-ho. No està reclamant res, perquè sap que res no li puc donar. Brama enrabiat. I la ràbia no té un fi racional. Naix del fetge i s'acaba quan s'acaba. M'alce. L'acaronaré. Li faré un biberó. A voltes funciona. A voltes torna a dormir-se. Poques voltes. Sóc carinyós, de tacte i veu, però em fuig. Els braços que volia ja no estan. Se sent frustrat. Cada matí igual. La mare a treballar. I ell? Ell què? Anem a la cuina, s'esmuny, crida, plora. Com puc bolque la llet que se n'ix un poc en el biberó, com puc la calfe en el microones. La taste i està massa calenta. Li'n pose més de gelada. La taste. Massa freda. Maleït siga el dimoni. La calfe deu segons. Tape la boca d'Albert amb la tetina. A voltes funciona: gira la cara una volta, dos, tres, però quan pega el primer glop s'enganxa i es tranquil·litza. Hui hi ha hagut sort. Se'l beu molt a poc a poc. No ha volgut mai xupló. Sempre l'ha rebutjat. Però la tetina el calma i també la llet tèbia, un pèl calenta. Pareix que s'ha asserenat. Fins i tot pot ser que estiga endormiscant-se. Mire el rellonge. Són les 07.48. Potser si s'adorm podré xafar l'orella deu minutets més. Anit em tocaren les 02.40 AM. Sé que no deuria, però és l'únic moment del dia en què trobe la calma i el temps per a escriure “altres” coses. Deu minuts extra de son ara serien la glòria. M'alce de l'engrunsadora amb Albert al braç, tractant que els meus moviments ni tan sols desplacen l'aire de l'habitació, a espai de no fer ni el mínim soroll, fugint de qualsevol brusquedat. Ha tancat els ulls, definitivament. El sostinc amb un braç i amb l'altra mà ordene els coixins en el llit per a gitar-me'l damunt i recolzar el braç on té el cabet sobre un d'ells. Aconseguisc la postura perfecta, el mire als ulls quasi sense respirar. I en eixe instant, com si estiguera esperant-ho, obri els ulls, em mira, brama. El sacse, li cante, li pegue palmades al cul, tot harmònicament per vore si encara es relaxa. Llavors sona el despertador.

08.00 AM. Apague l'alarma. He perdut i accepte la derrota. Ens alcem, despasse les cortines i convide a Albert a mirar pel balcó. El jorn s'ha alçat com es gità: gris, humit i plujós. Ploriqueja. Colpege amb les puntes dels dits en el cristall. Calla. Pareix que calla. Em pixe com un condemnat. Vaig a rebentar. Anem al bany. Tracte de deixar-lo en el banc de la pica, però no vol ni sentir parlar del cafetí. Me l'encaixe entre el braç dret i el maluc i conforme puc maniobre amb l'esquerra mentres Albert aguaita curiós la primera micció del dia, la que cal guardar per als anàlisis de sang. Ja en la cuina, l'acomode en el taulell i prepare el biberó per a Felipo. Anem a la seua habitació i apuge la persiana. Bon dia Felipo! És hora d'alçar-se. Remuga, vullc dormir. No obri els ulls però li acoste el biberó i se'n fa càrrec. Vaig a pel que Albert s'ha deixat a mitges, li'l done i l'assente al costat de Felipo. Li dic al major que estiga pendent que el menut no faça cap trastada. He descobert que és una fórmula útil de fer-li entendre que tampoc ha de fer-les ell. Torne a la cuina, pele unes bresquilles, les trossege i les col·loque en dos tàpers, però em falta una tapa. Regire en l'armari on acumulem dotzenes d'andròmines de plàstic, sobretot tàpers reciclats que conserven les etiquetes d'ensalada de carranc del Consum (en dos mides). És l'únic motiu pel qual ens coneixen en la guarderia com la família ensalada de carranc. Trobe un altre amb tapa i faig el transvàs. Torne. No s'han electrocutat. Vítol! Mire el mòbil: 08.38. Se'm tira el temps damunt. Agafe a Albert, li canvie el bolquer, s'ha empastrat ben rebé. El torque a tota pressa i eficàcia amb tovalloletes humides. Està empalmat, perill! Li pose el bolquer en una maniobra ràpida que evita que el xorret de pixum faça paràbola (un ciri, que deia Picornell!) sobre la meua panxa. Li pose l'uniforme. 08.42. Comence a cridar, imperatiu: Felipo, a pixar. Vinga, ràpid, que fem tard. Deixe a Albert en el saló, junt al banc del taller, envoltat de ferramentes de plàstic. Agafe a Felipo i el pose davant de la tassa. Ja ho fa a soles, però ara no hi ha un segon que perdre. Tens caca? No, em respon. Encara com! El mude i els fique als dos en el carro. Els perfume, els pentine, munte les motxilles i les disponc baix. Pare, caca!, demana llavors. 08.47. Vinga, corre, corre, corre. Hala, quin cagalló! Vine que et torque. Vinga, ràpid, al carro. 

08.52 AM. Eixim de casa.

09.29 AM. Torne a casa. Alene. Vaig a l'habitació, arreplegue el bolquer d'Albert que ha aromatitzat l'entorn i arreplegue la zona bèl·lica. Apague antimosquits i òbric balcons i finestres. En el bany allibere i torque la bacinilla de Felipo. Pose aigua a calfar en la kettle, prenc les tisores i en el balcó talle un brot de la meua plantació d'herba-sana. Te verd, mel, herba-sana, aigua calenta: la meua poció màgica.

9:53 AM. M'assente en el despatx, davant de l'ordinador. Pense en ma mare. Quina llàstima que no haja conegut els xiquets. Com és la vida! Sempre lluitant, t'aplega l'hora de descansar, caus malalta i en un sospir s'acaba tot. Putada! Acarone el te, calfant-me les mans. No fa fred però em fa sentir bé. Pose música, revise l'agenda, organitze el dia, pense en ma mare. Quatre anys ja. El temps vola. Em passa sovint i m'acaça la melancolia que, a més, és una sensació poc habitual en mi. Revise tot allò que he marcat amb fluorescent groc. Mil gestions i dos articles. Hauré de programar i prioritzar. O serà un altre dia frustrant, en què no hauré fet ni de llunt tot allò que m'havia proposat. Sí, faig moltes coses, però mai en són prou. Pegue un glop al te. Au, en marxa! Però d'allò que tinc ganes, en realitat, és de gitar-me a dormir. Més encara: que torne l'estiu.