Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

ressenya

Parla, memòria: la gènesi lluminosa de Vladimir Nabokov

30/06/2020 - 

VALÈNCIA. És ja un lloc comú de les literatures establir un vincle sociolingüístic entre la figura del rus Vladimir Nabokov i la del polonés Joseph Conrad. O millor dit, i respectant les cronologies, associar la tria idiomàtica del primer amb la que va fer, temps abans, el segon. Deixant a banda que el mateix Nabokov (el veritablement comparat) detestava eixa vinculació, en realitat l’únic punt comú entre els dos és el de l’anglés com a llengua literària de creació i reconeixement públic. Perquè la trajectòria d’arribada va ser ben diferent. Mentres el polonés Conrad aprén l’anglés ja en plena vida adulta i com a resultat del seu periple vital, la relació de Vladimir Nabokov (Sant Petersburg, Rússia, 1899 – Montreux, Suïssa, 1977) amb eixe idioma serà pràcticament una música més que coneguda des del bressol.

Fill d’una família rica i aristocràtica establida a Sant Petersburg però amb potents connexions per tota Rússia dins de l’establishment social i militar de l’imperi dels Romànov, la condició trilingüe serà consubstancial a la vida dels Nabokov i de l’ambient i la classe social a la qual pertanyien. Rus com a llengua de l’ànima i signe d’identitat, francés per un antic esnobisme (com sap qualsevol que haja llegit Guerra i pau), i anglés per una encertada intuïció de les recialles que deixaria primer el poder britànic i després el nord-americà. De fet, la relació amb eixos dos idiomes estrangers no era puntual o merament acadèmica, sinó que es tractava d’una autèntica immersió lingüística que es portava a terme per mitjà de successius i constants preceptors, institutrius i personal variat que convivia amb la família permanentment, i imposant (és una manera de parlar) els seus idiomes en la majoria dels àmbits de la vida domèstica. Fins a tal punt açò era així que el xiquet Vladimir, als seus quatre anys, ja sabia escriure en anglés i francés i encara no ho feia en rus. Però ho faria en breu, perquè els seus primers poemes i relats els compondria en eixa llengua, que serà sempre, tot i l’èxit planetari que va assolir en vida com a autor anglés, la seua. 

La infància i primera joventut de Nabokov (daurada en molts aspectes, i no parle només d’estatus social) es vorà sacsejada de manera determinant per l’esclat de la Primera Guerra Mundial, però sobretot per la Revolució d’Octubre de 1917 i les conseqüències immenses que va suposar. Amb diferents escales, destins o situacions més o menys confortables, la realitat irreversible i palmària des d’eixe moment va ser l’exili. Tot i que el pare pertanyia a la branca més il·lustrada i liberal dels opositors al règim dels tsars, eixe mateix liberalisme era profundament incompatible amb l’Estat soviètic que va instaurar-se de manera fèrria, per la qual cosa la família Nabokov al complet, desposseïda de les seues immenses propietats i béns (a excepció d’un fals necesser on aconseguiren ocultar unes valuoses joies la venda de les quals els permeteren viure durant uns quants anys) es voria abocada, amb el pas dels anys, a la diàspora i a una progressiva dispersió.

El destí final de Vladimir Nabokov serà Suïssa, on morirà en 1977. Però abans hi hagué dies i anys d’Alemanya, de França, d’Anglaterra (on cursarà estudis universitaris a Cambridge), però sobretot, a partir de 1940, la pàtria triada i d’adopció seran els Estats Units, país del qual arribarà a obtindre la nacionalitat i una afinitat emocional i afectiva molt intensa, i on desenvoluparà bona part de la seua carrera d’escriptor en anglés i una rellevància pública enorme. No era per a menys. L’aportació literària de Nabokov és tan immensa com el seu talent, com la seua intel·ligència esmolada i el continuat desdoblament idiomàtic, el joc lingüístic que va saber practicar un interior que pensava en rus però que de la traducció mental simultània va fer successius cims literaris per a la llengua anglesa.

Només amb obres com The Real Life of Sebastian Knight (1941), Lolita (1955), Pnin (1957), Pale Fire (1962) o Ada or Ardor: A Family Chronicle (1969) resulta fàcil comprovar la persistència en la genialitat de l’autor. Però en són moltes més, des dels reculls de narracions a més novel·les, des del teatre a la poesia, des dels llibres de crítica literària a les traduccions passant per nombrosos treballs científics sobre lepidopterologia, una altra sinó la principal de les seues passions. En qualsevol cas, probablement un dels llibres més singulars i definitoris de Nabokov siga Parla, memòria (Speak, Memory: An Autobiography Revisited, 1967), la formidable incursió que va fer en la literatura memorialística.

Parla, memòria (Edicions 62, 2000) és un d’eixos llibres que desmentixen l’extens prejuí segons el qual la part de la infància és la més anodina o prescindible de les biografies o records de qualsevol personatge públic. Paradoxalment, Parla, memòria no és una excepció en la matèria que tracta (les primeres sensacions, pulsions o experiències de qui narra), sinó que la singularitat ve donada per l’excel·lència de la prosa, eixa que fa de Nabokov un dels escriptors més sublims i atractius de tot el segle XX. El llibre abasta teòricament des de la consciència més pregona de l’autor fins a l’any 1940, quan amb la reduïda família que havia format s’embarquen, des d’un port de la costa occidental francesa, en el vaixell que ha de portar-los als Estats Units. Però en realitat la part més intensa de Parla, memòria i la que ho sobrevola tot, fins i tot els fets que després es narren com una impregnació de la felicitat és precisament la de la infància. 

No és un memorial a l’ús perquè tot té una pàtina d’emoció constant, de record agraït, un cant sense el menor rastre de rancor o plany amarg pel paradís perdut (doblement perdut: pel pas del temps i per l’exili). Des de la descripció meticulosa de llums quotidianes a l’orgull senzill i sense afectacions de les velles nissagues o el descobriment de la poesia, des del record tendre i reverencial pels pares, preceptors o institutrius a la memòria més remota del xiquet que va ser i que va obsessionar-se per a sempre en la cerca, captura i estudi de palometes, en un entorn (la finca familiar de Vyra, al sud de Sant Petersburg) d’una naturalesa fastuosa i sobre la qual tot passava: els jocs, els passejos a peu o en bicicleta, la bella i omnipresent neu en els hiverns i la dolçor amable dels estius daurats. Però també el primer amor i els dies aquells de Sant Petersburg, visitant museus en dies laborables, ell i la jove que buscaven amagatalls o racons inhabitats i secrets que els permeteren amar-se lluny de mirades indiscretes i al recer del cruel hivern rus.

O l’evocació, ja desterrat, dels dies de Cambridge, on descobrirà la seua immensa nostàlgia de Rússia, i l’idioma dels seus majors i el seu conreu com l’únic patrimoni que va poder endur-se amb ell, que ningú podia llevar-li, novament valorat des d’eixa orfandat de la terra perduda, recreada en pàgines d’una bellesa atronadora. Tot eixe festí d’entrada lliure que constituïx Parla, memòria és una cataracta de sensacions recuperades i servides en una prosa que té l’esplendor, la solemnitat i la cadència monocroma del millor Proust però com si, a més, li hagueren aplicat un corrent elèctric revitalitzant que afegira dinamisme i modernitat, metàfores fetes de llum i una plasticitat accelerada que ni desmereix, ni pertorba ni l’allunya del ritme addictiu, clàssic i hipnòtic d’aquell. Un testimoni impagable d’un món absolutament devastat, el cant del cigne d’uns escenaris i uns temps perduts però, molt per damunt de tot, un exercici grandiós de la més alta literatura memorialística que va donar el segle XX.

next