Pep Cortés, un homenot del teatre valencià

ALCOY. Deia Josep Pla “Per mi un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat en una o qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. També, algú que ha superat el conformisme, la ignorància o el negativisme. Pep Cortés és això i segurament molt més per al teatre valencià contemporani. Tot sense deixar de banda la seua fructuosa i reconeguda activitat al cinema o la TV. Un valencià d’Alcoi, que ha exercit la seua condició sense embuts ni mitges tintes, a pit descobert.

Recorde quan uns amics comuns ens van presentar a la famosa “Ovella Negra” de Castelló a finals dels anys 80 i les posteriors quedades cada vegada que alguna funció el portava per Alacant o la vida ens donava la grata sorpresa de juntar-nos de manera inesperada. Especialment recorde un divendres entre funcions al Teatre Arniches on Pep interpretava La Lliçó de Ionesco per Moma Teatre i anàrem a sopar al barri amb Toni Misó- això fou un poc abans o després d’enllestir el magnífic espectacle l’Aniversari de D. Eduard sobre textos d’Eduard Escalante amb un elenc fantàstic d’actors i actrius. Fou posterior, això sí, a Poquelín -Poquelen  de Ximo Llorens– un espectacle de Teatres de la Generalitat  que juga amb la vida de Molière com a pretext- que fou muntat a Alacant per voluntat expressa de Pep.

També recorde aquell dia que vàrem coincidir a l’Euromed per anar a Barcelona des de València i els nostres companys de viatge foren el Barça de basquet- amb Pau Gasol, molt jovenet- i Bigas Luna. Quines coses et regala la vida.

Com aquella vegada que jo hi era fent un curs de teatre a Barcelona i vàrem quedar per sopar després de la seua funció al Teatre Nacional de Catalunya on interpretava Mesura per Mesura de Shakespeare, s’esforçava en que el seu català d’Alcoi hi fos a l’altura. En la conversa; la nostra terra, la unitat del Poble Valencià, el naixement del Bloc o les qüestions lingüístiques, que eren temes que controlava, li preocupaven i ocupaven, formant part de la seua quotidianitat i el seu quefer.

Entre records, anys després, al Teatre Talía vaig anar després de rebre la seua cridada per veure Còmplices d’Isabel-Clara Simó..., recorde també quan va confessar-me que hi estava enamorat com un xiquet de la Silvia, o que les nostres filles es dirien Aitana..., i tants i tants records que van omplint les nostres vides, sovint sense adonar-se´n. Records que guardaré en una capseta. Una capseta on deixaré les converses, les anècdotes i les experiències viscudes des de març fins a maig amb Neus Agulló -amb qui tantes coses va compartir i amb qui la història del teatre valencià posarà al seu lloc- i tot l’equip d’Els dies de la nit de Joan LLuís Moreno.  El procés, l’estrena i la posterior evolució de les coses.

Recorde quan fa uns quants dies va cridar-me per dir-me el seu estat de salut.  Franc, clar, seré , conscient, lúcid, madur....tots aquells personatges que vaig admirar en Ell es representaren: el seu esplèndid Garibaldí en La força del costum de Bernhard, amb pes específic, amb molta autoritat, tirant del carro pollós de la vida sense defallir un instant, com en aquell Viatge sobre papers de Montalbán, on versàtil imprimia una poderosa vitalitat al pare del boxejador. “Volies dir-m´ho tu mateix, que ningú m’ho contés.” Gracies Pep, sempre et quedaré agraït.

Deixe la menció a la seua extraordinària carrera, plena dels seus innombrables premis i mencions, les series afamades, pel·lícules, direccions i col·laboracions per als historiadors o altre tipus d’article. Aquest és un senzill i humil homenatge a la teua memòria. Un discret homenatge a l’homenot del teatre valencià que tants i tant trobarem a faltar de Nord a Sud i de Sud a Nord. Descentralitzats, fent teatre en valencià a Alacant i on sigui.

I és que ja ho deia Pep a principis dels 90 “És necessària la descentralització teatral. Cal poder realitzar les produccions públiques a altres territoris valencians que no siguen València ciutat”  Compromès lingüísticament, cultural i políticament amb el nostre país. Clarivident, lúcid, vigorós, ple d’ànims i vida. Així et recordarem.

Ja ho deia Pep “Les obres que s’assagen s’han de representar malgrat que Molière estiga representat per un “actor coix”. La vida s’ha de viure.”