Hoy es 15 de noviembre

RESSENYA

Permanència de l’absolut: 'L’Aleph' de Jorge Luis Borges

29/06/2021 - 

VALÈNCIA. Al llarg del passat segle XX potser siguen només cinc o sis els escriptors que, amb un abast planetari, poden ser considerats com a tòtems indiscutits. Eixa condició ve avalada, a més de per la qualitat que travessa de dalt a baix les seues obres, pel fet d’haver transcendit sobradament els límits lingüístics que l’idioma (natiu o d’adopció) inevitablement imposa, eixe espai més o menys confortable o més o menys reduït que, en literatura, facilita la comprensió, augmenta les identificacions i ens retorna a aquell espai primitiu on reconéixer-nos i emmirallar-nos amb les velles paraules de la tribu.

La superació plena d’eixe límit lingüístic (i per tant cultural) és un element absolutament decisiu per a assolir eixa posició totèmica en l’àmbit de les lletres, com pot observar-se en el cas paradigmàtic de la situació exactament contrària que representa, per exemple, l’obra de Camilo José Cela. Autor d’una literatura notable amb freqüents esguits d’excel·lència, i fins i tot espentat pel trampolí teòricament infal·lible del premi Nobel, la seua producció presenta (a més d’una temporalitat ambiental que no tindrà bon futur) tal nivell de localisme i truculència inequívocament carpetovetònica que fa impossible eixe trencament, no només cap als usuaris d’altres idiomes per als quals la millor traducció resulta poc comprensible, sinó inclús dins de l’ampla i variada comunitat (tant espanyola com americana) que parla i llig en castellà.

Entre aquells cinc o sis escriptors del segle XX que capitalitzen el consens totèmic es troba, sense cap dubte, l’argentí Jorge Luis Borges (Buenos Aires, 1899 – Ginebra, 1986). De família d’estirps criolles, angleses i portugueses, i tradicions tant militars com literàries (més les primeres que les segones), als onze anys un diari porteny publicava la seua traducció del conte El príncep feliç, d’Oscar Wilde, i a partir d’ahí ja tot en la vida de Borges tindrà eixe excés autoral. Estudiant a Suïssa, el seu passeig juvenil per Espanya abans del retorn al país natal li donarà un magisteri inoblidable (Rafael Cansinos-Assens) i una relació vitalíciament malaltussa amb la literatura espanyola en llengua castellana, un desdeny permanent del qual només salvarà els noms de Cervantes i Quevedo. Els primers anys de Borges com a escriptor són deliris i temptatives d’avantguardes generacionals, poemes i assajos al voltant de cert essencialisme fundacional que encarnava el Martín Fierro de José Hernández, convertit en mite literari de la llegenda dels gautxos i de tot allò que gravitava al seu voltant: la infinitud de les pampes, la violència, els bordells, els tangos i les milongues, una èpica sublimada de les planures sud-americanes.

Però a mitat de la dècada dels trenta, alliberat del component més gregari o grupal de la vida literària, els interessos de Borges es dirigixen a una matèria que sempre havia estat present en ell, i que a partir d’eixe moment explosionarà amb una collita de perdurabilitat: un cosmopolitisme d’alt octanatge i una especulació metafísica barrejada amb l’erudició totalitzant que posseïa, sense menysprear els jocs literaris concretats en  recensions de llibres que no existien o mixtures constants de realitat i ficció. Textos que seran assajos per a la seua gran primera obra, i que marca l’any 1941 en lletres daurades en la història de la literatura: El jardín de senderos que se bifurcan. Temps de plenitud i definició, d’amistat i col·laboracions amb Adolfo Bioy Casares o les fascinants germanes Silvina i Victoria Ocampo, de triomf en l’àmbit argentí, i de construcció de dos llibres capitals en la seua producció: Ficciones (1944) i El Aleph (1949).

A partir d’ací la història ja és més coneguda: un reconeixement internacional que des d’eixe moment mai deixarà de créixer, viatges, honors, conferències i més llibres excel·lents: poemes, contes i assajos, però mai una novel·la. No deixa de ser meritori que sense entrar en eixe gènere de tanta popularitat aconseguira una unanimitat crítica quasi total, i una reverència i permeabilitat amb el gran públic que ja desitjarien molts novel·listes d’èxit. I més quan, per concordança temporal i geogràfica, d’alguna manera estava immers en l’ona expansiva de l’anomenat Boom de la literatura sud-americana (essencialment novel·lístic), i respecte al qual, a tot estirar, Borges sempre va ser un vers lliure, o més que lliure.

Però també el revers de certes coses ha contribuït a definir la seua imatge eterna: una vida personal no precisament atractiva, la ceguera com una maledicció dictada contra qui només vivia per a llegir, o un conservadorisme que va dur-lo a donar suport, més o menys explícitament, o posant-se de perfil, a la tradició argentina dels colps militars i el seu correlat congènit de terror i crims.

L’Aleph (Flâneur, 2021) recupera la brillant traducció d’Avel·lí Artís-Gener d’un dels llibres capitals de l’argentí, un d’eixos volums que romandran per sempre en la història de la literatura universal. Un prodigi conformat per dèsset contes i un epíleg amerats de la totalitat dels temes que es repetixen en la seua obra, i on tot està dimensionat en la seua justa mesura: la bellesa pertorbadora dels tigres, els laberints, les disquisicions filosòfiques i teològiques, l’èpica de la violència de cert primitivisme argentí, el fervor bibliòfil i literari, l’exotisme oriental, la realitat més prosaica però sempre sacsejada brutalment per la irrupció de l’element fantàstic, la devoció per les formes angleses o l’enumeració amb perfum de lletania que vol suplir i condensar l’univers.

Des del pòrtic excels que suposa “L’immortal” i les seues ressonàncies clàssiques fins a “L’Aleph”, el relat que tanca i dona nom al llibre i que molts mai hem pogut oblidar, tot en este volum fundacional exhala el seu alé de transcendència. La solemnitat inquietant del “Deutsches Requiem”, la sordidesa empàtica de l’“Emma Zunz”, l’èpica del traïdor o del convers de la “Història del guerrer i la captiva” (amb incursió inclosa en la memòria familiar de l’autor), o la mitologia fantasiada de manera insuperable de “La casa d’Asterió” són només alguns dels relats conjecturals que omplin este llibre travessat i unificat per una prosa singular, irrepetible, perfectament reconeixible i que concitarà complicitats eternes mentres existisquen els lectors i la literatura.

Tòtem intocable per a quasi tots, és difícil trobar qualsevol lletraferit que no s’haja vist trasbalsat, estimulat o profundament commogut per la lectura del relats o els versos de Borges, per eixa prosa o eixos poemes abundants en enumeracions cadencioses i ritme hipnotitzant, per eixa alteració de la realitat fonamentada en citacions erudites o bibliòfiles, per l’assalt imprevist a la raó i a l’orde aparent de les coses, per tot eixe univers impertorbable i alhora disposat en capes concèntriques i successives, i del qual els contes que componen L’Aleph són un brillant mostrari, una inoblidable revelació que mai permetrà la trista deserció o la banal indiferència, propiciant com pocs llibres la feliç adhesió a la millor literatura. Més enllà dels títols concrets, eixe és, molt probablement, el llegat immens i etern de Jorge Luis Borges.

next