Per què diem "random" si podem dir "arreu"?

VALÈNCIA. Només es publique este article l’enviaré als grups d’amics perquè el llegisquen i el compartisquen, o com diuen ells: “Ja estàs aprofitant el chat del Whatsapp per a fer spam dels teus posts al web”. Déu gràcies sempre hi ha algun bon amic que apareix al rescat i respon: “Calla, hater! Segur que recomana algun lloc fashion de la city on fer-te un bruch very cool este weekend d’eixos que li agraden als influencers amb molts cupcakes i lemon pies”. I això no quedarà ahí, la primera persona contraatacarà amb un: “Whatever! ASAP tinga wifi a l’smartphone miraré si hi ha algun tip worth it”. Si vos heu sentit mínimament identificat per esta exageració, és perquè també patiu en silenci un mal molt estés: els anglicismes. 

Si la conversa arriba a produir-se en un banquet de la plaça Emilio Castelar, de Burjassot, aleshores passa eixa cosa que només pot passar en 2020. El cos d’Estellés escolta la conversa, s’alça del fèretre com si estiguera olorant pimentó torrat, entra dins del metall de la seua estàtua, i convertit en un zombi escomença l’apocalipsi. Corbella en mà recluta a Martorell, Corella i March i no deixen cap valencià shakespiritzat viu. 

Bé, açò és una dramatització d’una situació cada volta més habitual, estem cada dia rodejats de més paraules angleses, algunes útils, la majoria innecessàries, i totes sense excepció sonen un poc finolis quan es pronuncien per un xic de Massalfassar com si hagués nascut a Massachusets. La dominació cultural anglesa em provoca el mateix efecte que a William Wallace la territorial i, sense arribar a ser cap Palleter, ja fa anys que estic avisant-vos: Que si els food trucks dels que parlen els foodies (amants de la gastronomia) haurien d’anomenar-se “fartonetes”. Que sí la russafera només parla tothora amb paraules com coworking, networking, afterwork, briefing, brainstorming, meeting, social developer, startup… i similars. Que el brunch no pot substituir mai el nostre esmorzar, o que sí de fora vindran que de casa ens trauran amb les festes americanes com Halloween substituint les pròpies. Però l’altre dia en vaig dir prou, ja està bé, “enough is enough”, en tinc suficient, a fer la mà la bicicleta! Ara vos explique per què.

A la perruqueria moderna del barri, el dia abans de les noves rebaixes que s’han inventat per a traure’ns els calés, el panís, la pasta, els duros, els euros… vaig tindre una conversa reveladora. 

—Vols un fade high des de zero?

—El degradat el voldria un poc més suau —dic jo comprovant que la decoració està presidida per la reina d’Anglaterra. 

Passa una estona i comença a parlar amb un company que mira compulsivament el telèfon.

—Àdrian (pronunciat com si fos Adrien Brody), estàs en mood fandom de la PS5 /piesfaif/?

—Yassss Kween!!!

En este moment m’inclou dins la conversa, una cosa que fan molt els barbers, especialment els simpàtics com Johnny Dude, preguntant-me si anava a comprar alguna cosa a les rebaixes.

—Jo vull pillar-me un smarphone nou. Tinc un crush amb el OnePlus, però el Xiaomi va molt smooth —diu ell.

—Jo també necessite un telèfon nou, però no soc molt fan aficionat a comprar estos dies, has d’anar amb compte en mirar bé les ofertes, que apugen el preu per a després
abaixar-lo —una postura més neutral que Suïssa la meua. 

—Bro, eixe comentari és molt random. Si estàs atent, al Black Friday i al Cibermonday pots pillar ofertes cool per als regals de la family.

El meu nivell d’intolerància a l’earl grey, l’after eight i el fish and chips estava ja començant a provocar-me reacció. Però com que jo estava tapat per una bata i ell duia tisores a la mà, vaig reprimir-me. Així que va continuar dient:

—Tinc tot l’stuff de preshooping per a no pillar cap oferta fake, el goal és comprar un parell de pòsters amb swag per a decorar la barbershop.

Recollons pandereta que diria Tonet.

Allí estava jo, imaginant-me enfront de Victòria Beckham olorant all, amb un beefeater vigilant-me en la paret i l‘estrés nerviós en plena ebullició. Ara entenc les reaccions de Paco Roig el tronaor, o com la Maria Patiño no pot evitar que se li unfle la vena. Però, tot i això, com no vull cap tall a l’orella, opte per la via diplomàtica:

—Nano! (Ja saps com es parla a la capi), jo pensava que no parlaves anglés!

—En realitat no el parle massa.

—Com que no? No has fet una altra cosa que parlar en anglés des que he arribat!

—No sigues boomer, ara es parla així, bro. 

—Ni boomer ni boomar (m’havia convertit en ma mare), parlar bé no costa una merda!!!

—Et vaig a shippear amb un col·lega que és hater de l’english com tu, ell és un poc creepy, però no arriba a donar cringe. Segur que vos fareu besties!!! 

—Besties?

—Besties d’animals no, bestis… de millors amics, best friends forever, WTF! You know, tindreu feeling, bona vibe!!!

Aleshores, com a la mongeta Bernadette a Lourdes, o com si m’hagués pujat al cap aquella cassalleta fresqueta que em vaig prendre al mes de març i esperava confinada la seua oportunitat, se’m va aparéixer Jaume I. Sí, el conqueridor in person en persona, eixe que al navegador del telèfon que no és molt smart (llest) et diu: “Gire a la derecha por la avenida de Jaume i”, res de primer, “i” com si estiguera esperant que l’avinguda fos de Jaume i Violant. 

En fi, que em quede jo mirant-lo —inconscientment pensant que no s’assemblava a Eugeni Alemany i en què li preguntaria Vicent Baydal si el tinguera davant— quan em diu amb veu profunda, estil Nino Bravo medieval:

—Sento! (Que no sé d’on venen eixes confiances de sa majestat, però tampoc li anava a discutir)

—Digues, rei! —Em va sorgir un poc espontàniament.

—Un rei ho ha tot a restaurar per a defendre aquest mal que no venga a Espanya-. Ja sabeu que parla un poc antic, però es nota que està acostumat a parlar en públic. 

—I com ho faig? —Assumint que m’havia caigut a mi el brownie marró.

—Fent-los honor de manera que els grans no facen cap injustícia als menuts—. Després d’uns segons de reflexió vaig adonar-me que tenia pressa l’home. Jaume mirava les fotos de la monarquia amb recel, així que només li vaig poder dir un:

—Així ho faré.

—Anar nos ne podem…—. I es va esfumar.

Així que ràpidament, amb el meu renovat look tall de monyo, vaig seure davant de laptop l’ordinador a complir amb la comanda de Jaume I. Per tant, no tinc més remei que passar-vos una llista de paraules ben boniques que podeu gastar per a substituir alguns dels anglicismes de merda innecessaris que s’estan posant de moda.

-Cringe. Pronunciant com si xafares un grill /crinch/ és substituïble per m’esmussa, quin fàstic!, fastigós, repugnant o, fins i tot, hi ha gent que diu “fer el cringe” com a sinònim de fer el quadro. 

-Random. Encara que significa aleatori, ací ho gastem per a dir que una cosa és arreu. Tetes, arreu mola que tremola, no digueu random. 

-Shippeo, shippear. Sense necessitat de ser hindús, ací hem emparellat la gent tota la vida. Fer un arreglo o un apanyo (no normatiu) també ens podria valdre per a este sinònim d’emparellar tan gastat últimament. 

-Beef. Esta potser no l’heu sentida, però la diuen molt els de la generació X per a referir-se a quan hi ha baralla, bulla o gresca. Hi ha molts sinònims i una frase feta per a dir que dos han tingut “beef” i ara no es parlen, és que han trencat palletes. 

-Swag. Només dient swag perds tot l’estil que penses que tens. Tindre rotllo o estil propi significa precisament fugir de les paraules que tots diuen, les mainstream, que també podem traduir per populars. 

-Crush. Este eufemisme és una manera covard de dir-li a algú que t’agrada. Tinc un crush, eres el meu crush sembla molt menys difícil de dir que un “estic pillat per tu”, “m’agrades més que l’arròs al forn de ma mare” o simplement un “em moles”. De fet, molar ve del caló, i tot i que no està al diccionari al remat ens és més propi que l’anglés crush. Per cert, en castellà es diu “tengo un flechazo” precisament per a evitar la paraula amor o enamorament que sona més fort. També en altre context el “crush” s’usa per a substituir que algú et posa calent i dir-li de manera fina que vols tema.

Note la mirada de Jaume I al damunt, no sé si està fent forcetes o fent-se l’interessant. En qualsevol cas està clar que vol dir-me alguna cosa. Crec que vol anar a la perruqueria a arreglar-se les puntes, que les porta prou obertes i retallar-se un poc la barba, ja que ha vist que a mi m’han deixat molt asseat. O no, wait espera un poc apareix en la pantalla de l’ordinador Leticia Sabater, cantant una nadala en anglés. Jaume I em mira amb cara de “tens molta faena per davant”. I jo el mire resignat, com la fallera major mirant la Maredeueta quan li entrega el ram de flors que tanca l’ofrena, impotent davant la seua magnificència i davant del repte al qual m’enfronte. Perquè lluitar contra el destí pot ser heroic, més encara si l’enemic envia vídeos com els de Leticia que fan caure la moral més que la caiguda de l’ús del Spa Wellness Center en temps de pandèmia. Així que la setmana que ve més… si Jaume I vol.