El valencià prototip /perfectus valentinus/ - *Espècie de laboratori

 VALÈNCIA. Després de conéixer i retratar moltes de les nostres bèsties autòctones en el Bestiari Valencià (disponible en llibreries), ens quedava només per fer el retrat robot de com seria un valencià o valenciana de manual. És a dir, aquell que complix tots els requisits de valencianor i els tòpics que certs o falsos es repetixen quan es parla sobre els valencians. Perquè si fem cas del que diuen de nosaltres, el valencià prototípic hauria de ser:

“Pensat i fet” - O l’equivalent: molt resolutiu i amb capacitat infinita per a improvisar.

“Meninfot” - Un poc passota del que diuen d’ell o deixen de dir, desinteressat de la política i, en general, despreocupat.

“Sorollosos” - Perquè tenim un volum molt alt de fàbrica. Si parla amb un to baix no és valencià, més que res perquè seria impossible escoltar-lo entre l’escama general que ens envolta.

“Piròmans” - El foc i la pólvora són part de la nostra cultura festiva i mediterrània, i tenim fama que quan menys t’ho esperes estem disparant una traca.

“Guapos” - Que no ho dic jo, que és el que diuen de nosaltres per ahí, que som guapes i guapos, o com ens agrada dir per ací: templats. El tema dels gimnasos i les operacions estètiques potser tenen part de culpa d’eixa fama.

“Dotors” - Sí, ens agrada el xafardeig i les sentències, sabem de tot i ens encisa tindre l’última paraula, o això es comenta.

“Radicals de la paella” - Cada volta que apareix una foto d’un paellicidi comés en qualsevol racó del món, allí estem els valencians preparats per a iniciar una guerra mundial. Perquè quan ens toquen l’arròs, ens calfem més que el socarrat.

“Milhomes” - Es pressuposa que tenim dins un valent que quan escolta això de “no hi ha sebo” apareix un “Genovés” (el pilotari que en pau descanse), el milhomes que portem dins, que accepta qualsevol repte perquè han qüestionat la seua valentia, i som capaços de jugar-nos una paella o un bancalet amb molta facilitat.

“Provincià” - Ho diuen des de Madrid i rodalia en to despectiu per a assenyalar el nostre caràcter rural, ple de tradicions ancestrals i el fet de tindre un accent particular. Encara que ser “provinciano”, lluny de ser un insult, és, per a molts, un elogi.

Però tot això és fals

El valencià estàndard no sap massa bé que són les albades, no sap cuinar bé una paella (quasi sempre li la cuinen) i no du una caixa de masclets al cotxe. Tampoc sap fer empelts als tarongers, no coneix tota la vida i obres del seu veí, i no ha passat mai per quiròfan a injectar-se silicona o bòtox, que està més de moda. No té per què ser músic, anar al gimnàs, estar apuntat a una falla (o comissió festiva) ni haver vist mai una partida de pilota al trinquet. O sí, perquè moltes coses es diuen i cap és aplicable a tanta gent, generalitzar és perillós, ja que som cinc milions i canvia molt entre un que ha nascut a la Vall de Laguar, la Vall d’Albaida o la Vall d’Uixó. Ara bé, sí que hi ha alguna cosa que crida l’atenció als visitants i turistes:

-La nostra dolçor a l’hora de parlar. Perquè en valencià es parla amb molts diminutius, i com va escriure a El virgo de Vicenteta Bernat i Baldoví el 1845: “No hi ha paraula bruta si es diu en valencià, hasta la de fill de puta”. El fet de parlar amb molts diminutius també ajuda, i quan algú escolta això de fred- frescor - frecoreta - frescoretiua - frescoriquitiua… I pot estar fent un fred de collons perquè com és ben sabut: “Valencians de la punyeta, que al fred li diuen frescoreta”.

-Sentit del ridícul inexistent. Fer el quadro és la nostra debilitat. Ja siga en el casal, el cau, en la penya, al sopar d’empresa o en una celebració familiar, qualsevol situació informal és susceptible perquè algú faça el ridícul. I no passa res, és divertit desfilar disfressat en qualsevol passacarrer amb la mateixa disfressa que el ric del poble, fer un playback vestit de Freddie Mercury o acudir a un plató de televisió a dir quatre barbaritats, als valencians ens agrada lluir-nos. Mireu si no totes les festes de moros i cristians, tots els carnestoltes amb vestits impossibles o totes les presentacions i actes fallers o foguerers. Si una cosa ens unix de nord a sud és, precisament, la capacitat de trobar gent sense vergonya que puge a un escenari en l’elecció del carnestoltes de Vinaròs, o en l’elecció de la bellesa del foc d’Alacant.

-Coentor. El barroquisme dels nostres vestits tradicionals, unit al fet que som prou presumits, provoca una combinació de vegades coenta. Un concepte, el de coentor, difícil d’explicar als nouvinguts, ja que és una barreja de kitsch, excessiu, vulgar i ostentós. És palés en algunes esglésies, en edificis i carrers, a la gastronomia (per favor mireu com es fa l’espardenyà) i especialment a les nostres festes… en totes.

-Xafar carrer. Açò pot semblar universal, el bon oratge fa eixir al carrer el personal, ompli les terrasses i provoca que s’acumulen els plans i les activitats. Nosaltres ho portem un pas més lluny i és impossible trobar una taula diumenge a cap restaurant de paelles sense reservar, un dissabte a la nit en cap restaurant de moda i, fins i tot, a l’hora del tardeo o de l’aperitiu està tot de gom a gom. I no serà perquè no tenim bars, en tenim per a avorrir, però ens agrada eixir de casa, què li farem.

I bé, potser ens agrade més que en altres llocs la música de carrer; som més permissius amb els horaris, el que provoca que en estiu hi haja xiquets a la una del matí jugant a la plaça Major, o siguem un poc impuntuals en les presentacions i actes en general. També potser som discutidors i no ens posem d’acord mai, un poc criticons podríem afirmar; generosos i solidaris segons les dades de les ONG, i prou bevedors d’alcohol i consumidors d’altres substàncies il·legals. Però això és com tot, i són generalitzacions i retrats inexactes. Mai ningú complix al 100% els estereotips, ni cap persona és igual que el veí, per moltes coses en comú que puguen tindre. Això sí, una cosa vos he de dir com a conclusió final: som afortunats els que hem nascut en esta terra. Així que si formes part de les bèsties que ací habiten, tant si et sents identificat amb algun personatge del Bestiari Valencià com si no, eres fauna valenciana, i això, senyores i cavallers, és de categoria.