Tal com explicava la setmana passada, l’atzar —o el destí— ha fet que m’hagen arribat a les mans uns documents antics, increïbles, extraordinaris. L’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas els va conservar durant tota la seua vida en un amagatall de sa casa. Són més de dos mil pàgines manuscrites en el segle XIX pel sacerdot Francesc Martínez Rostoll, que era un besoncle (germà de l’avi patern) de l’escriptor i folklorista alteà Francesc Martínez i Martínez (l’avi matern de Carmelina). No puc evitar d’imaginar que, ben possiblement, aquests documents antics són els que van inspirar la genial escena final del llibre de Sánchez-Cutillas Matèria de Bretanya, en què un foraster deixa simbòlicament entre els mans de la xiqueta protagonista, com a signe del conjunt de la tradició cultural heretada dels avantpassats, «tota la matèria de Bretanya».
El cas és que, aquests dies nadalencs, mentre tafanejava i digitalitzava a casa els vells papers del senyor Martínez Rostoll, entre els molts sermons que hi he pogut llegir, n’he trobat un que m’ha reclamat l’atenció d’una manera especial: un sermó per un dia de Nadal en què s’inaugurava i es beneïa la capella de la Comunió de l’església d’Alcalalí (la Marina Alta). El text, redactat en un valencià preciós, comença dient: «Si pareu l’atenció per un instant en els objectes que hui se’ns presenten al davant, és impossible que l’admiració i l’alegria no ens salte per totes les bandes.» I una mica més avant explica: «Com el món no mira més que les exterioritats, i l’aparença de sant Josep i de Maria Santíssima no era més que d’uns infeliços, no s’encontraren ningú que els volguera rebre a la seua casa, i en este abandó no tingueren més remei que anar a recollir-se en un corral que hi havia tirant Betlem, morada abandonada pels hòmens, habitació només de bèsties. I en eixe corral, i en eixa habitació, volgué nàixer el que és Senyor de tot el món. Ai! I a quantes reflexions no dona lloc esta conducta del Senyor!»
Perfectament s’entenen les reflexions a què volia invitar, en aquest sermó —fa prop de dos-cents anys!—, aquell predicador d’Altea ara redimit de l’oblit gràcies als vells papers manuscrits conservats per Francesc Martínez i Martínez, Carmelina Sánchez-Cutillas i els seus descendents. És a saber: que no és precisament en el luxe, en l’ambició, en la riquesa, en l’ostentació, en l’opulència i en l’aparença on resideix l’essència última de la vida. Ans al contrari: la felicitat —aquesta quimera inaprehensible que de manera confusa i ampul·losa denominem felicitat— rau, senzillament, en la manera de mirar el món; en la percepció de la realitat, en l’actitud davant del prodigi de l’existència; en la disponibilitat per a sentir plenament cada circumstància que ens embolcalla. Si parem la deguda atenció als detalls fascinants de la vida —ve a dir-nos el vell text de Martínez Rostoll— «és impossible que l’admiració i l’alegria no ens salte per totes les bandes».
Aquest és, també —diria—, el valor simbòlic del relat que inspira les festes de Nadal: la celebració de la vida que naix i renaix, sempre igual i sempre diferent; sempre inalterable i sempre renovellada; espiritual i carnal, transcendent i humil, celestial i desvalguda, eterna i fútil, exímia i sòlita, excelsa i pobra, resplendent i temperada. Em sembla bell, per això, felicitar aquestes festes amb la constatació que el missatge del senyor Martínez Rostoll vindicat a Alcalalí ara fa prop de dos-cents anys encara ara val molt la pena. Perquè sempre val la pena recordar que la felicitat, com la bellesa, rau en els ulls de qui mira: que, parant la deguda atenció en cada instant, cada persona, cada gest, cada fet i cada meravella quotidiana, l’admiració i l’alegria —en efecte!— «salten per totes les bandes»...
Bones festes. I feliç any nou.
