Quan els poetes prenen els carrers

VALÈNCIA. Una nit vaig anar a un bar de poetes i tot feia pinta de trist. Al fons hi havia un xicotet escenari buit i desangelat, il·luminat per una llum groga i afligida. La poetessa havia anat al bany i el poc de públic que esperava la seua tornada s’encenia els cigarrets amb la lentitud amb què algú acariciaria les ales d’una cuca de llum. Un xicon amb la cara plena d’acné pegava grans mossos a un entrepà tacat de maionesa. Vaig demanar una cervesa i no me la van posar gelada. Una cervesa a temperatura ambient és igualment trista. Tot això va fer que no tornara a un recital fins a passats més de deu anys.

Ara, si expandixes els versos pel carrer, no et multen ni et miren amb mala cara. Ja no. L’altre dia de vesprada, un dimarts qualsevol, vaig passar pel centre, per un carrer preferent per a vianants, i vaig vore un micròfon connectat a dos altaveus, un faristol i cadires. Estava a punt de començar un recital poètic. Els coloms volaven per damunt dels arbres com si saberen que algú els havia dedicat un poema. Les terrasses dels bars d’enfront estaven de gom a gom. Vaig imaginar que els participants en l’acte ocuparien una de les taules. Vaig intentar reconéixer-los. Res em feia distingir un poeta d’una altra persona que no ho fora. Els poetes es reconeixen quan reciten.

Anava amb mon fill, té 8 anys. Li vaig preguntar si li abellia que ens quedàrem. Va mirar el parc de jocs que hi havia a cinquanta metres i em va proposar un tracte. El tracte. Vam anar al parc. Va pujar a un joc que era com una doble balança gegant. En va ocupar la mitat. En l’altra hi havia un parell de xiquetes més majors que ell. S’engronsaven al crit d’“encisam i tomaca”, “tomaca i encisam”, en una llengua que no era la nostra, però que sonava a això: encisam i tomaca. El meu fill les mirava i pegava voltes damunt d’aquell artefacte sense deixar de mirar-les. Amollava frases enginyoses com “als gossos no els agraden les tomaques” o “els encisams rimen amb germans”. N’imagine la raó: m’acabava de parlar d’un company de classe que fa riure les xiquetes d’un curs superior. Al costat de la zona de jocs hi havia una àrea per a gossos. N’hi hauria una dotzena. Gossos als quals només els faltava parlar. Però els gossos, per molt intel·ligents que siguen, no saben olorar un poema. Fa poc vaig fer-ne la prova: li vaig donar un tros de figatell a la gosseta d’un amic i va preferir el pinso en sec.

Vam arribar al recital a hora. El meu fill va agafar un seient prop del faristol i del poeta de torn. Al tercer poema ja posava cara de poema. Així i tot va aguantar altres dos textos més. Després se’n va anar a jugar amb una escultura que hi havia ben a prop. Hi va pujar damunt i la incidència del sol projectava la seua ombra contra la paret d’un edifici antic. El xiquet pareixia més gran. No solament s’estira els dies de febre, sentir-se estrany també fa créixer.

En acabar l’acte hi hagué aplaudiments i el públic de les terrasses va tornar a les converses. Em vaig asseure amb els poetes. També es coneix un poeta per la manera en què parla de poesia. Un cambrer va dir que era la primera vegada que la poesia li arribava. Si fórem poesia, algú l’hauria intentada ficar en una botella i vendre-la com a record. La poesia és com la neu, per baix pot ser que amague algun tipus de brutícia. Les ciutats són com la neu, però les ciutats són millors si hi ha poesia que parle del que amaguem per baix.