Hoy es 15 de noviembre

valència sona

Quatre hores de matemàtiques, una de música: de l’escola als escenaris?

5/10/2019 - 

VALÈNCIA. A estes altures del ball, només recorde un sol curs de música al llarg de tota la meua formació educativa. Va ser fent el BUP a l’institut del meu poble, Xàtiva, a mitjans dels anys 90 del segle passat (¡mundo viejuno!). La professora titular es va agafar la baixa només va començar el curs, i sense calfar-se massa el cap, la direcció del centre ens va posar com a substitut a un professor... d’Història.

L’home sabia tant de solfeig com nosaltres de física quàntica però, entre un núvol d’acne i hormones passades de revolucions, el pobre va agafar el bou per les banyes de l’única manera que va saber. És a dir, embotint-nos de dades des de l’evolució d’instruments musicals, des del tam-tam fins als sintetitzadors, sense deixar passar la inigualable  excel·lència de la música renaixentista. Tot això a una colla de xavals i xavales vestides amb samarretes de Nirvana o Extremoduro. Això sí, de notes, escales i acords, cap ni un.

Per tal d’arredonir-ho, ens va canviar l’examen final per la possibilitat de lliurar un treball en grup al voltant d’un grup de música que ens agradara. Tal vegada no siga per traure pit, però la realitat és que l’únic curs de música que recorde el vaig aprovar gràcies als Guns‘n’Roses. Així era aleshores l’assignatura de música dins del sistema educatiu, el que es coneix com “una Maria”.

Com ha evolucionat l’educació musical des d’aleshores fins als nostres dies? Quin és l’estat de l’ensenyament de música hui en dia al nostre territori?

Més o menys per la mateixa època, va començar la seua carrera com a professor de música Joaquin Pascual, millor conegut per haver militat en grups històrics del panorama independent com Surfin’ Bichos o Mercromina. Em vaig trobar, allà per l’any 92 o 93, una educació musical acabada d’implantar a Espanya. El currículum educatiu estava molt verd, encara per desenvolupar. Ens formàvem els uns als altres sobre la marxa, fixant-nos en mètodes ja implantats al nord d’Europa des dels anys 50 o 60”recorda Pascual des de l’altre costat del fil telefònic.

El músic manxec ha posat en marxa recentment el projecte educatiu La música i jo, del qual ja es va parlar en el seu moment en Culturplazaun intent d’innovació docent del qual ja es beneficien més de 4.500 alumnes tant a Castilla La Macha com al nostre territori.

Més que parlar de mancances com a motiu del germen del seu projecte, el nostre objectiu es tracta d’implantar un model d’ensenyament tan vàlid com qualsevol altre, basat en punts com una educació musical transversal, en què les xiquetes i xiquets no només siguen intèrprets, sinó també oients que puguen gaudir de la música que escolten. Volem aconseguir-ho mitjançant un enfocament social, pretenem que a través de la música puguen conéixer, per exemple, la indústria de Bollywood, qui era Mozart o Brian Eno, o conduir emocions com l’alegria o tristesa a través de la música. Fins ara l’ensenyament musical ha estat més orientat cap a la interpretació, que no està malament, però l’enfocament social de la música va molt més enllà de la interpretació”. 

Respecte al balanç d’este primer any d’implantació del seu projecte, respon Jordi Sapena, músic en projectes com La Habitación Roja, Soledad Vélez o Pink Frost, i també coordinador del projecte al nostre territori: “Per a la implantació en la Comunitat Valenciana vam fer una adaptació curricular, tenint en compte la música en valencià i incloent també un apartat de música folklòrica valenciana. Vam començar en quinze  centres, i estem molt contents perquè tots eixos centres han volgut continuar el curs. De fet, els centres que no tenien els sis cursos de primària dels que consta el projecte, els han augmentat per tal de tindre’ls. A més, el feedback del professorat ha sigut molt positiu. A este nou curs que comença ara s’hi han volgut afegir catorze centres més” .

Parlant de projectes educatius, cal remarcar també 'Música per a tot/es', que va nàixer a l’IES Rodrigo Botet de València obra dels professors Julio Martínez i Jesús Saez. Este últim, vell conegut de l’escena musical independent valenciana amb bandes com Polar o Llum, ens definix un projecte basat en la idea que per a aprendre música, cal viure-la, sentir-la i gaudir-la. I no hi ha millor manera per fer això que tocar-la. Tots el nostre alumnat entra en una aula plena d’instruments per tal d’aprendre un repertori. Totes i tots toquen, ningú es queda a banda. El súmmum de la inclusió”.  

Pràcticament la base del projecte sorgix de la següent pregunta: ¿Quants alumnes hi ha que han estudiat les normes que regixen el llenguatge musical, però l’experiència dels quals no passa de tocar unes xicotetes peces individuals amb la flauta? La música està sobre el paper o està en l’acte de musicar?”. Segons Sàez, “La música gaudix d’un poder educatiu incomparable i hauria de ser una prioritat dins de l’ensenyament obligatori. Es basa en principis matemàtics, lingüístics, estètics, artístics, afavorix qualsevol tipus de transversalitat i, per damunt de tot, posa en funcionament tota la complexitat de les emocions i la naturalesa humana. I si és tocada en grup, arriba molt més enllà: relacions, treball en equip, iniciativa, coordinació i organització”. 

El projecte de Martínez i Saez, que ha sigut guardonat com a Millor Projecte musical en els últims Premis Bankia al Talent Musical, arriba molt més enllà de l’etapa formativa de l’alumnat dins les aules: “S’ha creat un grup d’alumnes que, després d’haver finalitzat la seua escolarització, volen seguir participant en el projecte. Això ens ha dut a la creació d’un grup, The Botet’s Band, el qual, juntament amb alumnes de Batxillerat, desenvolupa una obra musical cada any. Ja portem 12 anys, al llarg dels quals hem actuat pràcticament a tots els grans teatres de València, com l’Olympia, el Principal, etc.”. A més, amb este projecte han actuat a llocs com Bolonya, Bèlgica o gran part del l’estat espanyol.

La Música i jo o Música per a tot/es són alguns dels projectes més interessants que s’han presentat enguany a les últimes Jornades d’Educació i Música, que van tindre lloc el mes passat a Llíria. Però n’hi ha molts més. Hi ha molts altres focus interessants de professorat musical, projectes com Com sona l’ESO (trobada anual d’alumnat i professorat de secundària i batxillerat on es prepara un gran concert conjunt), o Musiescola (trobada musical d’alumnes i mestres de primària), per dir-te’n només alguns dels més coneguts”. Ens ho explica Maria Capel, presidenta d’Aulodia, Associació de Professorat de Música d’EP i ESO de la Comunitat Valenciana.

Jornades Educació i Música. D’esquerra a dreta: Lorena Balaguer, Joaquín Pascual, Jesús Pascual, Cristian Lara, Alicia Arnau. FOTO: MARIA CAPEL

L’associació, que enguany fa el seu vint-i-cinqué aniversari, entitat col·laboradora de la Conselleria d’Educació, és l’organitzadora de les Jornades esmentades. El lema de les jornades d’enguany ha sigut 'Som col·lectiu'. ”Normalment hi ha només un professor de música en cada centre educatiu, i de vegades ens sentim una miqueta a soles”, explica Maria, “i per això hem volgut fomentar i fer èmfasi en conscienciar que som un col·lectiu, que totes i tots junts podem assolir grans fites”. 

Un altre projecte que naix amb voluntat d’implantació dins del programa curricular valencià és el desenvolupat pel grup de pop rock Tin Robots amb la col·laboració del contacontes Toni Fornals. “Beatles For Kids és una versió lliure i boja dels Beatles amb vocació educativa i lúdica”, assenyala Emili Gascón, cantant i guitarrista de la banda. “No ens considerem una banda tribut, els de Liverpool són l’excusa perfecta per treballar amb material sensible amb els xiquets i xiquetes”. A través de la música tracten temes com la història dels anys 60 i 70, la sociologia, la geografia mundial, l’estètica, l'art, la filosofia, o l'anglès.

Tin Robots play Beatle For Kids. Foto: JUAN LUIS TORMO.

Ja han actuat en un bon nombre de centres tant d’educació primària com secundària, encara que organitzar un concert a una escola pública pot resultar una odissea; paperassa, permisos, contracte, assegurança, equip tècnic, reunions de l’AMPA...” No obstant els entrebancs, el projecte es troba en plena fase de consolidació, i Emili no tira la tovallola davant els obstacles: “El professorat (ell ho és de Plàstica i Visual) tenim una responsabilitat envers la conservació i la transmissió del patrimoni cultural i musical, ja que no podem gaudir d'allò que no coneixem, cal introduir-lo de manera atractiva, per això barregem teatre, música i escenografia en les nostres actuacions.”

A banda dels projectes amb una vocació clarament educativa nascuts dins dels centres docents, el que és ben cert és que vivim una època particularment dolça pel que fa a música feta amb una clara vocació d’entretindre els més menuts. I és que l’ensenyament se sol delegar al sistema educatiu, però l’educació és, o hauria de ser, responsabilitat de tota una comunitat, dins i fora dels centres.

Esta classe de grups són una opció perfecta per a eixes famílies a les quals la xicalla cada vegada els fa més difícil gaudir de la música en directe a les nits i, a banda, també suposa una bona manera d’educar les menudes i menuts en la passió per la música interpretada en viu. Alguns bons  exemples poden ser els casos de Ramonets, Femme Fractale, Dani Miquel, Trobadorets, La Petita Orquestra Peiotaire o Canta Canalla, que només amb dos anyets de vida, des de la pedania de Borbotó, a València, ja han editat dos discs. Edu Marco, cantant del grup, ens explica que el seu projecte “va nàixer amb la intenció d’escriure bones lletres, allunyant-nos de la tradició popular”.

Canta Canalla. Foto: MIGUE MARCO. Il·lustració: EMPARGRAFIA.

Així, les seues cançons parlen, entre d’altres coses, de coses amb què les més menudes poden connectar com el ciberespai, els superherois o la televisió. “Woodstock, La Bola de Cristal o el Canet Rock són els nostres referents universals. La verdadera raó del naixement del grup és que Ferran Bataller (piano i acordió) ens havíem cansat de ser uns pares avorrits”. Ja han actuat en diverses escoletes per a una audiència d’entre 5 i 10 anys d’edat mitjana, i confessen que aprenen tant com ensenyen: “Les xiquetes i xiquets ens han ensenyat a organitzar un espectacle, són magnífics coreògrafs i directors. Quan una cançó no funciona t’ho fan saber i has d’eliminar-la del repertori. Ells i elles manen.”. 

Clar que s’aprén d’ells. Et pregunten si coneixes a tal o qual artista actual que ni tan sols et sona, volen saber en qui s’inspira, d’on ve el trap o el reggaeton... Et mantenen al dia”Ens ho diu Vanessa Juan, mestra de música des de fa 22 anys a l’escola Santa Maria Marianistas d’Alboraia, escola de la qual ella mateixa va ser alumna quan era menuda. “Quan jo era xiqueta no hi havia professors especialitzats, l’assignatura la impartien mestres de magisteri sense formació específica. Al menys en això hem avançat”, coincidix així amb Joaquin Pascual.

També assenyala, per si no ho han endevinat encara al llarg d’este article, que “es dona la circumstància que la gran majoria de mestres de música són músics fora de l’escola”. Ella mateixa ho és ja que, a banda de formar part de la Societat Musical d’Alboraia, forma part del duo Galavera.

Vanessa té alumnes d’entre 12 i 16 anys. Adolescència pura”, diu rient. Allò que els intentes ensenyar, per damunt de tot, és que tinguen una actitud positiva davant la música, i que tinguen interès a conéixer diverses músiques. Amb el temps que tenim, poc més podem fer perquè qualsevol altra assignatura, com per exemple matemàtiques, té quatre o cinc hores a la setmana, i música només en té una”. 

Vanessa Juan. Foto: MARIA CARBONELL 
A l’enfocament social del projecte de Pascual i la transversalitat que defensa Saéz, Vanessa afegix al seu dia a dia el caràcter multidisciplinar de l’ensenyament. Ara mateix, junt amb professors i professores d’altres assignatures, com Plàstica i Literatura,  estem posant en marxa un diari cultural. És una llibreta en la qual, quan els alumnes van a un concert, un teatre o una exposició, peguen l’entrada o fan una xicoteta ressenya de l’esdeveniment. Ara treballem molt esta classe de projectes que involucren diverses matèries. Imagina’t que ens dediquem un curs a fer una òpera. Doncs en matemàtiques aprenen a portar la part econòmica de l’òpera, en llengua fan les lletres, nosaltres ens encarreguem de la música, i així tot”. 

Com a cloenda, quines propostes farien els nostres entrevistats per tal de millorar l’actual educació musical als centres oficials? Segons Emili, Negre sobre blanc: augmentar les hores de formació humanística, artística i d’expressió”. Vanessa retruca: “A banda de més hores lectives, principalment en educació infantil i primària, estaria bé traure més sovint les xavales i xavals dels centres per tal de dur-los a concerts, i que així s’aficionaren a la música en directe. I també fa falta una major voluntat política, que és allò de què depèn tot, perquè moltes vegades les lleis les fa gent que no viu el dia a dia dins de les escoles”. I Maria ja tira la falta: “A banda de l’augment d’hores lectives, hi ha una altra proposta que ja hem dut al ministeri d’educació, i és que l’assignatura de música siga troncal a tot l’estat”.  

Ací queda. Esta és només una xicoteta mostra representativa de l’educació musical que, ara per ara, reben les més jóvens a la nostra terreta, una mostra des de la que només s’albira la punta de l’iceberg, ja que queda molt d'abadejo per tallar. Una mostra que, de moment, ja deixa clara l’esperançadora evolució de què ha gaudit l’ensenyament musical fins al nostres dies.

Tot això de mà de professors i professores que volen que la música deixe de ser una “Maria”, que, lluitant contra tota mena d’entrebancs i amb tot el que queda per millorar, tracten de transmetre passió,  d’explicar a l’alumnat el món en què viuen mitjançant la música, d’ensenyar valors com la cooperació i el treball en equip. De deixar de ser unes famílies avorrides. De formar sers humans complets, perquè sense inculcar la vessant artística, sense la vessant musical, això mai no serà possible.

Noticias relacionadas

next