Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

entrevista

Quico Arabí: "Zaplana Sin Fronteras era un multinacional de l’abús finançada per tots els valencians"

19/04/2020 - 

VALÈNCIA. Quico Arabí (Gata de Gorgos, 1970) és un periodista militant; un home decent i ple de respecte per l’ofici. Però en Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto (Akal, 2019) es convertix, a més, en Perseu, caçador de Medusa armat amb un espill màgic, fet de paraules, que li reflectix implacable cada serp dels cabells. El llibre té la cadència hipnòtica d’una ràfega de Kalàixnikov en la nit de València. Fins i tot arranca un somriure enmig de la indignació. Ací està tot: des del modest somni d’un Opel Vectra fins a la passejada pòstuma per la platja de Benidorm. És l’autòpsia magistral, vibrant i lúcida d’un règim de corrupció que va costar centenars de milions d’euros als valencians. I que no ha mort del tot.

- Qui diries que és Eduardo Zaplana?
- Un empresari de la política, claríssimament. Una persona que ha fet de la política el seu negoci i per a qui la cosa pública no és un fi, sinó un instrument per a guanyar diners. Zaplana és genèticament comercial, es camaleònic; un excel·lent lector de situacions que s’adapta amb èxit a tots els registres. De fet, hi ha gent que diu: “Eduardo Zaplana no seria possible en la societat de hui en dia”. Perfectament! Zaplana podria ser ara dirigent dels Socialistes, de Podem, de Compromís, de qui fora... Sols que en els seus inicis va optar per la via que més futur tenia i on millor podia encaixar un perfil com el seu: el Partit Popular dels anys 90. Com a gran comercial va olorar que hi podia tindre èxit i el va aconseguir. És un home sense cap escrúpol, obsessionat amb els diners, el poder i la vinculació entre eixos dos mons.

- Al llarg de tants anys de seguir-li la pista i després d’este llibre, has experimentat la síndrome d’Estocolm amb el personatge?
- De vegades crec que li he escrit una oda, una hagiografia! A vore, cal reconéixer-li els mèrits. Ningú en el món de la delinqüència, llevat d’ell, hauria pogut romandre impune tants anys. Alerta, dic impune, sense castic, no sense taca, ni sense donar-se a conéixer, perquè ell en el fons no va enganyar a ningú. Era un impostor que tot el món sabia que era un impostor. Però va saber arbitrar els mecanismes per tal que ningú s’atrevira a dir que l’emperador anava nuet. Com a personatge que dominava els ressorts del poder per a no ser detingut, era el millor. Eixa, per exemple, era la diferència amb Paco Camps. Tot l’entorn de Zaplana va anar caient en diverses condemnes, però ningú no l’arrossegava. Per què? Perquè dominava com ningú l’art de tapar boques i comprar voluntats amb bitllets de 500 euros. A Camps, per contra, el va arrossegar el primer imbècil que va caure prop d’ell, el Bigotes.  Amb Zaplana no sols no passava això, sinó que ni tan sols en malparlaven. I això costava molts diners, que evidentment no van eixir de la seua butxaca. El seu xiringuito era Zaplana Sin Fronteras, una multinacional de l’abús de poder finançada per tots els valencians.

- I si tot era tan obvi, per què creus que no li va passar factura política en el seu moment?
- Perquè va estar en el lloc oportú en el moment indicat. Eduardo Zaplana arriba durant la tempesta perfecta. Hi havia una certa depressió col·lectiva en l’empresariat i la societat valenciana. Sevilla tenia l’Expo, Barcelona tenia els Jocs Olímpics... i nosaltres no teníem res. Zaplana va saber interpretar això i va oferir el que la gent volia. Va fer piràmides en cada poble, i amb eixa il·lusió de cartó-pedra va reforçar l’autoestima del personal. A més, s’hi ha d’afegir una política de creixement brutal al voltant del vector urbanisme-especulació-finançament de partit. Tot això crea un efecte panxacontent que fa que la que gent no vullga saber-se’n de res. La corrupció al final és com menjar polp, que en dejú és impossible, ja que la panxa buida se’n ressent, però si estàs ben menjat, pots digerir fins a un pneumàtic. I és el contrari del que li va passar a Camps, que és una mala seqüela de Zaplana, amb la crisi. De fet, el mateix Camps es pregunta per què amb ell no hi ha eixa tolerància “ambiental”. Ai, fill, perquè la conjuntura havia canviat i la gent ja no estava per aguantar-lo a vosté.

- Potser la diferència entre Zaplana i Camps és la de les seues imatges polítiques pòstumes: Zaplana excarcerat, amb una camisa immaculada, passejant de bon matí per la platja de Ponent de Benidorm i Camps oferint rodes de premsa lisèrgiques enmig del carrer.
- Clar, la imatge de Zaplana en Benidorm és la seua resurrecció. La victòria després d’estar políticament mort. La constatació que té més vides que un gat. Ara bé, si està a la platja i no a Picassent és gràcies a una campanya de pressió política i mediàtica amb la qual trau rendiment a tota una inversió econòmica que ha fet abans. Amb tot, per a mi la imatge de la seua detenció, contra tot pronòstic, és el moment fonamental del relat perquè marca el final d’una època. El punt d’inflexió no es produïx amb la victòria electoral de l’esquerra valenciana en 2015, ni amb la condemna al PP pel finançament irregular. Per a mi el Lehman Brothers del règim de corrupció i espoli que hem patit és la detenció de Zaplana.

F. Bens 
- Parlem de fets recents amb conseqüències ben vigents, però ja ens pareix la prehistòria... És per això que escrius el llibre?
- Sembla que el règim de corrupció haguera començat amb la Gürtel, però no és cert. És molt anterior i hi ha una amnèsia col·lectiva provocada i un esforç de blanquejament del passat que no és casual. Parlem de la conseqüència de les inversions de Zaplana per a comprar silencis. I també dels interessos de molts col·laboradors i còmplices que han pensat: “Si comencem a mirar cap arrere i a remuntar-nos a l’origen real de la desfeta, llavors em tocarà explicar quin era el meu paper”. Eixos dos fets, el silenci comprat i el silenci calculat, han generat una sindicació d’interessos molt forta per tal de passar plana i situar l’inici de la xacra el divendres 6 de febrer de 2009, quan es va mamprendre l’operació Gürtel. Així que sí, este és un llibre contra l’oblit.

- En Ciudadano Zaplana parles del silenci d’uns altres mitjans i fins i tot de certa postura de gaidó de Levante - El Mercantil Valenciano, on tu treballaves. Et vas sentir a soles en la investigació?
- Sí, i no només això, sinó que arribes a plantejar-te si no estaràs immers en una paranoia. En situacions així es produïx una espiral de silenci que t’aïlla i és com si el missatge fóra: “Eixe està tronat, no li feu cas”. Com més a soles et deixen, més fàcil resulta fer-te passar per desequilibrat. A vore, el diari Levante-EMV és el mitjà on jo vaig publicar més de dos-centes cinquanta informacions a tota o mitja plana, això és innegable, però tenia una sensació semblant, salvant les distàncies, a la de la companya Laura Ballester amb el seguiment de l’accident de metro de 2006. Publiques i publiques... i no veus que passe res. I al final la gent es qüestiona el teu paper. El diari em va donar suport, però potser sense massa convenciment. Era un poc una espècie de: “Bé, tu ves tirant”. Però cal dir que la realitat és que es va publicar en Levante-EMV i no en cap altre lloc, això sens dubte.

- El teu cas i el de Laura parlen de la importància del convenciment i l’honestedat en el periodisme, una professionalitat que va més enllà del compliment funcionarial d’unes hores i uns centenars de paraules al dia.
- Un periodista no ha de ser un messies, ni té cap missió salvífica, però sí té el deure d’exercir de contrapoder. No de contragovern, de contrapoder. Per això quan parlem de periodisme militant, no parlem de militar en una o altra opció política, sinó de militar en el periodisme. És qüestió d’honestedat personal i d’entendre que estàs allà per a fer un servici públic. A mi, a més, em reforçava molt el fet de saber, quan coincidia amb Zaplana en sessions de control a les Corts i ens miràvem (perquè jo em comunicava telepàticament amb ell), que els dos érem coneixedors de la veritat. Ens mesuràvem. Era un repte en el qual implícitament em deia: “A vore fins a quan tens moral de seguir!”. I crec que Zaplana n’acabà acceptant la culpa des del moment en què, després de tot el que vaig publicar, no va mamprendre mai cap acció legal contra mi.

- Arribà a pressionar-te directament?
- Va tractar de dissuadir-me a través de gent de la màxima confiança com Alicia de Miguel, que m’insultava i es burlava en els seus comunicats de premsa. Ell és un home que sap molt de comunicació, un avançat a la democràcia mediàtica i sabia que la mesura de l’escàndol ve donada per la intensitat de la reacció, de manera que va optar per passar-ne olímpicament. Ara, quan veus com delega i en qui delega ja et pots fer càrrec del que hi ha.
 
- Et va fer alguna oferta per a comprar-te?
- Sí, més d’una. A través de Vicente Sanz, a través de José Vicente Villaescusa, que era director general de Radiotelevisió Valenciana, i a través de Presidència de la Generalitat. Zaplana no és un home de matar amb serres mecàniques i navaixes; és d’enverinar i comprar.


- El PP que retrates solidifica el zenit de la glòria política. Ells eren l’eternitat, el Reich de mil anys. Com van arribar a eixe estat?
- El PP era la Comunitat Valenciana. Eixe va ser el mèrit. Va ser el partit que millor va llegir el mercat i millor va connectar amb la idiosincràsia popular. Era el partit de tots els que no eren polítics, la formació de la desideologia. Manejava molts elements mobilitzadors, com l’aigua, que podien ser assumits per l’extrema dreta i per l’extrema esquerra. I en eixa arquitectura Rafael Blasco té un mèrit essencial, ja que és qui trenca qualsevol intent d’articular moviments de dissidència, ja siga entre la societat civil, les oenegés, els moviments veïnals o els partits. I, a més, tenien Canal 9. Però no els informatius, perquè aquell NO-DO no era tan important. El valor instrumental de la tele no estava en el que deia, sinó en el que callava. Es va vendre la pau social. Cantàvem amb Maria Abradelo en cada plaça de poble. Érem el país de les alfàbegues gegants i els Moros i Cristians, de les falles i les falleres, on no hi havia cap problema.

- Remuntant-nos ara als inicis, un moment clau de la trajectòria de Zaplana és la compra de Maruja Sánchez (“Maruja Maletí”) per tal de guanyar l’alcaldia de Benidorm.
- En el cas de Maruja, la gran mentira és dir que Zaplana la va “convertir”. No, ella ja venia convertida de casa. És un cas que es veu molt en els municipis turístics, que hi ha un candidat del PP, del PSPV, de Compromís... i el de la immobiliària tal o qual. Maruja era una marca blanca tocada i pagada per l’empresariat dins de les llistes del PSPV. No hi calgué una gran tasca de proselitisme, sinó pagar i traure-la un temps de circulació. Quant al pagament, es va fer a terminis perquè el “problema” dels comptes públics és que no hi ha diners negres fàcilment disponibles. Així, per a pagar favors polítics se li ha de dir al contractista, a l’Enrique Ortiz de torn: “Pague vosté en B a esta persona, que ja li ho tornarem en contractes”. Així s’ha fet sempre, però en este cas Zaplana ho va arreglar amb un càrrec de confiança de l’Ajuntament. I allà estaven Maruja, l’home, el fill...

- Un càrrec de confiança a canvi de l’alcaldia de Benidorm... Pareix un preu ridícul.
- Li hauria pogut traure més, però diguem-ne que Maruja no va tindre amb Zaplana la visió de futur que va tindre Carles Reixach amb Messi... En aquella operació Zaplana, en el seu millor estil, no va deixar a ningú descontent, i eixa és justament la clau de tants anys d’impunitat. Se’n van beneficiar, a més del clan de Maruja, González de Cepeda, qui la va protegir en el casino Monte Picayo i, a canvi, fou anomenat delegat de govern amb Aznar, Paco Américas, que també la va amagar i va arribar a directiu de Canal 9, etc. El cas Maruja té una pel·lícula!

- Una altra taca iniciàtica en la carrera d’Eduardo Zaplana va ser el cas Naseiro: la primera manifestació de l’hidra del finançament irregular del PP.
- Sí, i a més es va descobrir per casualitat, tal com conta el jutge encarregat del cas, Luis Manglano. La policia anava darrere d’uns moviments de cocaïna que tenien com a nexe un despatx d’advocats a València i el que van trobar eren unes converses absolutament marcianes, en les quals apareixia Zaplana, l’arquitecte municipal de Cullera i molts altres. I aquella bomba va quedar en no res per un motiu que hui no es donaria, i és que només es podien admetre proves vinculades al delicte per al qual s’autoritzaven les escoltes telefòniques. Però allà estava dissenyada tota l’estructura financera del partit, les mecàniques i els protagonistes. Estava tot, perquè Zaplana sempre s’ha envoltat de la mateixa gent. És per això que la banda aplega a graus de perfecció molt alts. Són els mateixos que trobarem després en casos com el de Terra Mítica, i alguns fins i tot esdevenen testaferros seus. El cas Naseiro va ser un assaig general del que vindria després, i dos dels tresorers del PP van quedar marcats però no afonats: Sanchis Perales (“el xiquet d’Albal”) i Rosendo Naseiro. Ací Zaplana va tindre molta sort. Tota la que li va faltar en l’oblit dels papers en el seu àtic que va desencadenar l’operació Erial.

- Si el cas Naseiro anticipa fronts posteriors, també el destí del jutge Manglano anticipa el de Baltasar Garzón amb la Gürtel.
- I tant. Manglano va ser penjat a la plaça pública i la seua carrera va entrar en via morta. El “mèrit” de Zaplana –un de tants– és aconseguir que cap dels casos que protagonitza duga el seu nom. El cas Sanz, Maruja, Naseiro... Tots, en realitat, són el cas Zaplana! Però en este cas, a més, el PP ho capgira tot fins a batejar-lo com el cas Manglano, pels clevills procedimentals de les escoltes. Sembla que va ser obra d’Álvarez Cascos, encara que Manglano no ho creu; no el fa tan llest. Siga com siga, fou un escarni exemplaritzant contra els jutges. Un avís: “Mireu el que passa quan s’investiga el que no toca”.

- Tornem als papers d’Erial. Te’ls creus? Veus versemblant que Zaplana tinguera, i oblidara, un manual de corrupció en un pis, que el trobe anys després un siri i els porte a la policia?
- T’he de dir que al principi no. Pareixia massa obvi. Però després de parlar amb gent de la investigació tinc la certesa que va passar així. D’entrada sembla una errada colossal, que fa caure el mite de Zaplana, però, si ho penses bé, en tota la seua vida “artística” només s’ha deixat un paper. Només un! I això és perquè fins i tot el millor funambulista un dia s’esvara i cau. Quants papers iguals tindria que no coneixerem mai? Una característica de la delinqüència política és que la gent escriu els guions quan té massa fronts oberts. Ja saps, millor una llapissera curta que una memòria llarga. En este cas els papers del pis són un esbós que li havia preparat la gent de Bancaixa. Però és que fins i tot un altre gran zaplanista com Serafin Castellano tenia un guió escrit. I també en el cas de l’IVEX, amb els pagaments a Julio Iglesias en B per valor d’uns mil milions de pessetes, tot estava signat per José María Tabares i Julio Iglesias. Ells es pensaven que aquell contracte no eixiria mai a la llum i quan jo l’aconseguisc l’únic que diu Zaplana és: “Vostés no podran provar res”. Eixa és la seua gran frase.

- No reclama la seua innocència, sinó la perfecció del seu entramat.
- És que a ell no li importa la innocència; no en té la consideració ètica necessària. Només li importa si el pillen o no. Tabares, per la seua banda, va acabar fugit al Japó a causa d’aquells papers. I encara està allà: degué pensar que entre l’Orient i Picassent no hi havia dubtes.

- Què li aporta Julio Iglesias a Zaplana per a comprometre sis milions d’euros i assumir un risc tan alt?
- És un matrimoni d’interessos. Zaplana fitxa a Julio Iglesias i queda bé amb Aznar, de qui havia sigut teloner durant la campanya de 1996. A més, ell vol aplegar a la Moncloa i necessita un element de promoció personal. De fet, fins al final el seu nom és una opció real, tal com reconeix Aznar, però els grans cercles de poder de Madrid no se’n refiaven. Ja veus...

- Quant al robatori de diners públics, penses que la societat és conscient del que això significa de veres?
- La corrupció és una qüestió d’ètica, però també d’economia. Es genera el dany dels diners que desapareixen, clar, però també està el dany en forma d’hipoteca reputacional, com diu l’actual president Ximo Puig. El llast de la corrupció encara ens afecta, en forma de pèrdua de legitimitat per tal de reivindicar el que ens pertoca als valencians. Quan tu vas a reclamar encara ho fas amb cert complex i, a més, et tiren en cara el teu passat. Madrid encara pregunta: “¿Para qué queréis el dinero los valencianos? ¿Para aeropuertos sin aviones? ¿Para robarlo?”. És un impacte quantitatiu i una greu rebaixa de legitimitat. Exactament igual que passa amb l’IVEX, que no va ser un pessebre més, sinó la cara de l’empresariat valencià a l’estranger. Quan el podrixes per complet estàs llastant la credibilitat de la nostra economia per a molt de temps; impedixes negocis internacionals, exportacions, inversió, etc. La corrupció genera un problema ètic, però també d’altres econòmics, polítics i socials.

Noticias relacionadas

next