Havia imaginat la textura d’aquella cabellera rossa desenes de vegades des de la distància i quan la vaig tindre a tocar dels dits, banyada per les iridescències del pa d’or amb què Jacomart la va envoltar en ple segle XV, en compte de limitar-me a admirar la figura a la qual pertanyia, em va vindre al cap tot allò que s’hi havia vinculat. Coneixia bé la llegenda sobre la taula de Sant Sebastià, instaurada en la segona dècada de la centúria passada, segons la qual el pintor havia pres com a model Ausias March, aquell fill tardà del matrimoni format per Pere March i Elionor Ripoll destinat a perpetuar la nissaga. L’home de vida amorosa capritxosa i voluble, el cavaller amant dels jocs d’armes i dels jocs d’amor, dels falcons, dels llibres i de la mar

Des del trinquet que ara du el nom del seu germà, Batiste Viñes, com una dama entre cavallers, Tetín ha sigut testimoni privilegiat de la història de la pilota a la capital de la Plana Baixa. Rememorem els dies i els records d’una altra dona imprescindible dels trinquets valencians

El seu és ara un altre nom a afegir a l’extensa nòmina d’excelsos lletraferits del Segle d’Or valencià, junt amb Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella o Isabel de Villena. Però qui va ser el cavaller i noble castellà Enyego d’Àvalos? Quina relació va tindre amb València i els valencians? Com i per què va escriure aquella secreta novel·la que va romandre inèdita fins al segle XX? En resseguim les seues passes, extretes a la llum per les recerques d’Abel Soler, a través d’una apassionant i intensa trajectòria vital que va de Toledo a Nàpols, passant per València, Gènova, Florència o Milà. 

Després de cuinar per a Instagram, el cuiner Miquel Gilabert obri el seu propi bar a la Marina, tota una reivindicació de la cuina de Benidoleig en un moment ben propici per a la cuina d’arrel

Enguany fa vint anys que va eixir Q, la novel·la de quatre autors residents a Bolonya que van firmar el llibre amb el nom Luther Blisset, un pseudònim col·lectiu utilitzat durant la segona mitat dels anys 90 per un fum d’artistes i activistes a Europa i els Estats Units d’Amèrica. Fem un recorregut per la seua trajectòria

Conten que en la dècada de 1990 els estudiants de medicina més veterans del Rikshospitalet d’Oslo reptaven els nouvinguts a baixar, sols i per la nit, al soterrani de l’Institut Forense. Una estança sense finestres amb el sostre poc elevat i les parets tacades d’humitat on s’amuntonaven arxivadors clínics, vells llibres d’anatomia, uns quants llits de ferro blanc oxidats, aparells de laboratori obsolets, estris de quiròfan i una urna que contenia els cadàvers dissecats de Julia Pastrana i la seua criatura de bolquers. Asseguren que els alumnes que havien acceptat, a més, el desafiament d’obrir la vitrina i besar els llavis ressecs i ennegrits de Pastrana, mai no oblidaven la fortor de pell adobada que desprenia aquell cos i la mirada morta de les seues pupil·les de vidre

Per als que tenim el bon costum de peregrinar a Itàlia a la menor ocasió, un dels temples tan ineludibles com habituals són les llibreries. I una de les estampes més estimades –en mig d’eixa repetició tan indignant com avorrida de franquícies internacionals– és la visió del rètol de fons roig i lletres blanques que anuncia la presència d’allò que hem convertit en la llibreria italiana per antonomàsia: la Feltrinelli

Potser siguen un vestigi d’un món que se’ns va allunyant; un de confiança en el poder ordenador de la intel·ligència i en l’eficàcia de la paraula com a dic de contenció de la riuada d’estímuls contradictoris que és l’existència moderna. Els prestatges organitzats per autors, per matèries, per col·leccions són un oasi tranquil·litzador on reposar de l’assalt continu de les forces caòtiques de la vida. I els llibreters, uns amfitrions hospitalaris que ens oferixen sostre i descans en la nostra travessia pels deserts de la realitat, per les seues tempestes d’arena, miratges malèvols i udols de xacals

Tot un referent de l’ofici, els seus negatius contenen algunes de les escenes més interessants de la València de les darreres dècades, moltes d’elles nocturnes i algunes que encara no han prescrit. Una advertència: si la seua mirada no cap en una exposició, com ha de cabre la seua vida en una entrevista?

El vocabulari de l’entrecuix mai havia passat els seus dies tan a prop de l’engonal. A escassos centímetres del lloc on l’esquena perd el seu nom i no molt lluny del melic, en la butxaca dels texans o en la bossa, un vocabulari accessible durant tot el dia a la vista i els dits. Un vocabulari que se servix de velles fórmules sintàctiques, però que no fa servir paraules: les emoticones han iniciat una catarsi de creativitat pel que fa al noble art de follar ben fort en silenci

Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià

Observar les ales de la gavina de Delaware, assistir als moviments del xoriguer o l’agró, descobrir el cabrellot en plena migració… L’ornitologia guanya cada vegada més popularitat i es multiplica la gent encisada per les aus. Potser eixa fascinació siga un reflex del nostre ancestral anhel per alçar el vol, nostàlgia impossible del que mai va succeir, puix no és tal volta el ser humà un ocell sense ales? Uns prismàtics, un quadern i una guia d’identificació és tot el que es necessita per a llançar-se a pardalejar

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.