Un cas mediàtic vinculat a la corrupció. Una jutge jove i una fiscal jove. Alícia i Clara. Un hotel a la zona nova de la ciutat. Uns somriures, uns riures i un poc de beguda. I un orde moral que infringir

Esta és una història de ficció, però en la Filmoteca Valenciana es conserven tres de les pel·lícules pornogràfiques que el rei Alfons XIII ordenà gravar a començaments del segle XX: El confesor, El ministro i Consultorio de señoras. Només són una xicoteta mostra de la col·lecció privada del monarca, que fou destruïda després de la seua mort. Estes tres es salvaren perquè restaren guardades en un convent de València

El joc és una cosa molt seriosa. Tant que l’historiador i erudit groningués Johan Huizinga considerava que en els orígens de tota expressió cultural –de la literatura al dret, passant per l’art, la filosofia i fins i tot la guerra– rau una forma lúdica. El gust per desafiar-se, competir, plaguejar i passar-s’ho bé és tan instintiu i universal que segons el docte professor de la universitat de Leiden la nostra espècie mereixeria rebre el nom d’Homo Ludens

Ací i allà s’alcen veus tractant de censurar comportaments del passat remot, siguen relatius a les massacres hispàniques a la península Ibèrica i Amèrica o a les barbaritats comeses per molts altres pobles dominadors arreu del món. Com reaccionar davant d’aquells esdeveniments de fa centúries? Evidentment, la negació frontal o la dulcificació justificadora no són en absolut una resposta. Però tampoc el refús simplista i barroer fet des de la materialitat contemporània. En el nou llibre de Vicent Baydal, Del Sénia al Segura: una nova història dels valencians (Drassana, 2018), es tracten estes i altres disquisicions en clau de divulgació.

No viatgem per coses raonables, per coses reals. Al final de totes les rutes del món no hi ha res seriós, cap cita de negocis, cap bitllet, ni tan sols un sentiment. Només hi ha un fantasma. Almenys això deia el poeta i assagista francés Léon-Paul Fargue en Le Piéton de Paris (Gallimard, 1939)

En el centre històric de la capital de Sicília, molt a prop del mític Teatro Massimo i de la seua catedral orientalitzant i quasi mil.lenària, s’alça travessant els segles el Grand Hotel et des Palmes, com una nau encallada en el cor d’una ciutat tan fascinant com decadent, en què la presència de visitants il.lustres (escriptors, artistes o mafiosos) és només una de les seues infinites i possibles històries

Els ingredients per a la vida van arribar de fora de la Terra? La hipòtesi de la panspèrmia, o l’origen extraterrestre de la vida, seguix viva des que es popularitzara a les primeries del segle XX i inspirara grans obres cinematogràfiques com 2001: una odissea de l’espai. Un article recent, signat per una trentena de científics, recupera este fascinant plantejament que defén que la rara morfologia i excepcional intel·ligència del polp, l’animal del fons marí que va fascinar genis com Verne i Lovecraft, podria ser la prova que tot allò viu que coneixem es va originar al cosmos.

La recent aparició d’El llibre daurat, obra de Josep Piera, suposa la consecució d’una fita de pretensions definitòries i totalitzadores, un referent en la genealogia de la paella que romandrà en el temps amb els seus elements desmitificadors. I també, paradoxalment, creant una nova mítica: la de la realitat i l’orgull raonat dels nostres veritables mèrits, de la nostra manera de cuinar i viure

“Un malson és un clevill pel qual s’esgola l’infern personal de cadascú, un infern  prenyat dels desitjos reprimits durant la vigília”, pensa aquella nit de juny del 1938, mentres fuma la darrera cigarreta al consultori ubicat al número 19 del carrer Berggasse de Viena. En pocs minuts, aprofitant la foscor, abandonarà la ciutat i, en menys de quaranta-huit hores, a bord de l’Orient Express, travessarà el Rin, passarà la frontera francesa, creuarà el Canal de la Mànega i arribarà a Londres

En El llibre del mar, de Morten A. Strøksnes, al costat de l’amor per la natura, la saviesa i el talent creatiu, apareix també un corrent submarí, invisible i fred de destrucció. Perseguim el tauró boreal com abans vam perseguir la balena blanca, en un xoc violent entre l’home i la natura en què, per a véncer, el protagonista ha de despullar-se de la primera capa de civilització i pintar-se la cara amb sang. Les històries clàssiques de mars i illes remotes acovilen monstres. La presència de la immensitat ens retorna a un estat depredador en què la norma queda supeditada al mandat de seguir vivint

La vinculació de la ciutat d’Alexandria amb les lletres és antiga, però serien tres escriptors –el grec Konstantin Kavafis i els anglesos E. M. Forster i Lawrence Durrell– els qui, entre la segona mitat del segle XIX i la primera del XX, vincularien la seua obra amb la memòria literària de la ciutat d’una manera irrevocable i definitiva

En repassar la història contemporània sorprén l’escassíssima presència coneguda de dones en els contorns del valencianisme. La constatació també ens porta a qüestionar-nos sobre el paper de la dona en el món cultural valencià, especialment durant el segle XX, i més específicament pel que fa als estudis lingüístics, la reivindicació de l’ús del valencià i la seua participació en el camp de la literatura

És la gamba roja de Dénia? Hi viu tot l’any o només estiueja? En realitat, el mengívol i deliciós crustaci que es compra en els mercats de la Marina procedix del Canal d’Eivissa, que s’allarga entre les costes valencianes i les pitiüses. En La cuina de la Marina Alta (Drassana, 2018), l’obra dels xabiers Josep Vicent Miralles i Marisa Piles, es tracten estes i altres disquisicions en clau d’humor