Roy Carlovich i Toni Mejías tornen amb el grup Rawpublik i Redemption, acompanyats de Panxo i Pollet de Zoo
Des de la Ribera envia taronges a tot l'Estat gràcies a la venda directa en línia i la confiança generada en xarxes... Una via de futur?
La trobada amb una família de senglars en la serra d’Irta i la pregunta: són perillosos?
Gent tòxica que es fa omnipresent i pretén que presencies en silenci la seua estultícia
Octubre. 1936. Jueus, irlandesos, comunistes i laboristes criden No passaran! en Cable Street, com en València o Madrid
López Barceló s’estrena en la ficció novel·lesca amb Cuando ya no quede nadie (Grijalbo, 2023)
Contrabando llança una col·lecció sobre pel·lícules llatinoamericanes, amb Tierra, de Medem, o Roma, de Cuarón
‘Quan es tanca una porta, se n’obri una altra’, diuen, però quina porta s’obri?
Monstres? En terres mediterrànies com en el nord? Com alimentaven la por dels xiquets, els valencians?
L’arribada del bon oratge sempre té un punt de catarsi, de renovellament. El cos s’adapta a la calor i a les olors. També a les pèrdues.
El fotògraf de Castelló Paco Poyato retrata en una exposició la dualitat del fenomen dels festivals: entre el consumisme agressiu i la capacitat sanadora de la calor humana
La periodista i professora Lola Bañón ens espera en sa casa de Benetússer. Ens havia advertit que no té una biblioteca, sinó una casa ocupada per llibres.
La història de la pilota a Borriana té un testimoni privilegiat: Tetín Viñes i el trinquet que porta el nom de son germà Batiste
Gent il·lusionada amb deixar la ciutat pel poble, com a opció vital. I polítiques que castiguen els habitants que resistixen en el món rural.
La cuina valenciana no acaba en la paella i els arrossos, ja ho sabem. Però tampoc en l’allipebre, el putxero, les coques, la pericana, la casca o el torró. Hi ha molt més i, sobretot, hi ha hagut molt més, que desconeixem. A cada bugada perdem un llençol i també són molts els plats valencians que van perdent-se amb el pas del temps. Però gormands com Xavier Benavent estan disposats a recórrer la geografia valenciana per a descobrir i preservar els secrets d’una història mil·lenària plena de colors, aromes, textures i sabors
Arrossegava la maleta a través del pont que separa Unter den Linden de l’Illa dels Museus, formada entre dos braços del riu Spree. Anava camí de l’estació de l’Alexanderplatz i pensava si tot allò havia sigut una bona idea. Després, en algun quadern, vaig apuntar que la catedral es debatia “entre el gris fosc i el negre carbó” i alguna nota més amb la mateixa nul·la capacitat impressionista. Al seu davant, a l’altra banda de l’avinguda, hi havia un solar vastíssim, inabastable
Humbert, li deien. El perfil del seu cos omplia la franja vertical que formava la porta arrimada d’aquell bany. Un improvisat enquadrament que vaig contemplar i vaig espiar assentat a la vora del seu llit, mentres a l’exterior acabava de trencar l’alba
A mitjan desembre de 1926, Arthur Conan Doyle aparegué a la porta d’una de les seues mèdiums de confiança. Es trobava agitat i tenia pressa. Quan la dona l’atengué, el creador de Sherlock Holmes, que creia ferventment en el poder de les forces tel·lúriques i la comunicació amb els morts, li donà un guant i li demanà que localitzara el més prompte possible la seua propietària: “Pertany a la meua amiga, l’escriptora Agatha Christie”. No calia que li ho especificara: la mèdium sabia perfectament qui era i que havia desaparegut. Tota Anglaterra ho sabia. No hi havia racó del país on no es coneguera la notícia que la novel·lista se n’havia anat sense deixar rastre ni avisar a ningú
Són el fenomen més cridaner de la música popular valenciana de les darreres dècades. El col·lectiu de Gandia ha confirmat la seua vertiginosa projecció amb només tres àlbums, l’últim dels quals, Llepolies (Zoo Records, 2021), compacta la seua combinació de compromís social, esperit lúdic i mescla intel·ligent d’estils
El muralista i restaurador Toni Espinar (Alzira, 1970) s’ha passat mitja vida al carrer. Format a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i provinent d’una nissaga de pintors, les seues obres revisiten la tradició més nostrada encreuant-la amb icones de creació pròpia. Una rastellera de figures simbòliques plasmades amb pinzells, esprais, acrílics i envernissats, que, transformats per la inclemència del temps sobre els espais oberts, fan germinar la llavor de tota una transformació social
La noble Margarida de Prades (1389-1430), descendent dels comtes de Prades, els vescomtes de Cabrera i els barons d’Entença, fou casada en 1409 amb l’obés, major i devot rei Martí l’Humà per tal d’intentar engendrar un fill que donara continuïtat a la dinastia aragonesa; una mampresa finalment frustrada. Anys més tard, ja viuda, Margarida es casà amb el cavaller valencià Joan de Vilaragut al palau del Real de València, però en secret, per tal de no perdre les rendes que rebia de la Corona com a antiga reina. És una història que l’investigador Abel Soler narra amb tota classe de detalls de l’època, en un llibre que vorà la llum d’ací a uns mesos
Els germans Noel Gallagher (Manchester, 1967) i Liam Gallagher (Manchester, 1972), els músics forans que més vegades han xafat el Festival Internacional de Benicàssim, es debaten entre el pes de la llegenda, la reinvenció impossible i el desitjat retorn
Letchworth City Garden, en el comtat de Herthfordshire, va nàixer de les inquietuds del periodista, urbanista i esperantista Ebenezer Howard (Londres, 1850-1928) enfront dels reptes que plantejava el fort desenvolupament industrial de l’època victoriana. Hui lluita per no convertir-se en un poble més de l’extraradi de la capital anglesa
En pocs àmbits de l’existència humana es manifesta de forma més tangible que en la taula la trama de fets i de coses que conforma una vida comunitària determinada. La cuina poua en la història dels pobles i és l’expressió viva de les respostes precises que cadascun d’ells ha donat a les circumstàncies ambientals, socials, econòmiques, polítiques i demogràfiques que li han tocat
Abans dels carrils bici, abans dels plans municipals de mobilitat sostenible, abans de la preocupació mediambiental, abans de tot això la bicicleta ja comptava amb una història pròpia, amb un relat que parla de supervivència obrera, feminisme, transgressió moral i emancipació
“Un breu moment en el temps” és una de les definicions-descripcions de l’art de la fotografia. Ara quasi que podria ser “una eternitat amb l’editor del mòbil”, ja que no s’estila tant enregistrar la realitat com fer palesa la pròpia fantasia personal. Però les fotos de ma mare, Patty Stratton (Berkeley, 1930 – La Vila Joiosa, 2019), cobrixen set dècades de moments breus, majoritàriament del segle XX. Era una fotògrafa constant i artesanal, amb la seua darkroom ben instal·lada a casa. A més, va ser capaç de criar una família, portar un negoci, llegir llibres constantment i mantindre una intensa correspondència amb els seus familiars i amistats d’ultramar
Si el tinent borrianenc Amado Granell és considerat hui el primer oficial que va entrar a París per a alliberar-la del domini alemany, això en bona part es deu al treball d’una periodista alacantina establida a la capital francesa que va començar fa més de vint anys a investigar la història dels espanyols que havien participat en la Segona Guerra Mundial. La publicació de La Nueve (Ediciones B, 2008), una investigació que la va portar a viatjar per tot el país a la busca dels espanyols silenciats per la memòria oficial, va permetre a Evelyn Mesquida (Alacant, 1945) vore acomplit el somni de retre honors a aquells lluitadors per la llibertat. Ara ha publicat un nou títol que reivindica el paper fonamental dels espanyols en la Resistànce
Al santuari xintoista de Tōshō-gū, en Japó, hi ha tres magatzems sagrats. El de Kamijinko conté unes talles en fusta d’elefants imaginaris. Se solen atribuir a Kano Tanyu i s’anomenen així perquè l’autor no havia vist cap elefant real quan les va fer. Sabé d’ells pels llibres. Però les talles no diferixen molt de l’animal de carn i os
De tots els llibres que mai llegiré, els que més em dolen no són els descatalogats, les edicions que és complicat trobar o aquells per als quals senzillament no tindré temps suficient. Ni tan sols em consola saber que no soc jo a soles qui no els podrà llegir, sinó que tampoc podrà fer-ho ningú, ja que m’estic referint als llibres que mai han existit, però que sí que es troben en les pàgines d’altres llibres
Cadascú té un primer record social del el sexe i el meu és Manuel R. contant que havia ejaculat dins dels pantalons mentre la besava en un portal de l’Eixample. Cosa inèdita, per a mi i per a tots els qui, ara no sé ben bé on, ni com, l’escoltàvem raonablement meravellats del que deia
Tot comença en la mar. Els fonaments de la nostra civilització s’assenten sobre els viatges marítims més o menys atzarosos d’un grapat de grecs que van abandonar els seus arxipèlags per a visitar la resta de la Mediterrània i poder tornar a casa (o no) a contar el relat de les seues aventures. Lluny de la narrativa èpica i moltes voltes lluminosa dels mites, els grecs es van fer amos de la mar durant segles a força de necessitat, acceptant el destí aquàtic al qual els obligava una terra massa escassa i massa poc fèrtil
Entre 1968 i 1972 en les editorials Garbí i Tres i Quatre, gràcies a Josep Lluís Blasco i Vicent Raga, a la València del franquisme crepuscular veren la llum obres com Lenin i la filosofia, de Louis Althusser, Sociologia i psicologia, de Theodor Adorno, opuscles d’Anatoli Lunatxarski i György Lukács, i fins i tot la Lògica materialista de Galvano della Volpe. El fet va provocar una irònica entrada en el “Vocabulari Elemental” del País Perplex de Josep Vicent Marqués, en 1974, que definia així el lector de català: “Home o dona de clara abnegació i provat eclecticisme que actualment intenta fer la síntesi entre Els horts de Martí Domínguez i la Lògica Materialista de Della Volpe, puix que se’ls ha llegit tots dos per militància”
Les artistes Patricia Gómez (València, 1978) i María Jesús González (València, 1978) veuen les parets com un testimoni mut de la historia. Un objecte que acumula circumstàncies i vicissituds en les seues capes. Utilitzant la tècnica de l’strapo, apeguen teles sobre les parets d’espais políticament sensibles i les arranquen per a recuperar els seus relat
En El fantasma de Canterville Oscar Wilde ja anunciava el gos dels Baskerville, o almenys la suma de les seues parts, a falta d’ajuntar-les en un tot. Un gos negre, fosforescència i el caràcter espectral: tres inquietants elements que després Arthur Conan Doyle podria haver unit en el seu gos. O no
Per als valencians, l’aragonés hauria de ser alguna cosa més que una simple llengua romànica veïna i germana en procés de desaparició, pel paper que ha tingut en la nostra història i en la nostra pròpia llengua. Després de la conquesta de Jaume I, en el segle XIII, milers de colons aragonesos van vindre a poblar el nou Regne de València i s’hi van instal·lar, portant amb ells la seua llengua. D’això i de molt més ha parlat recentment l’historiador i arxiver saragossà Guillermo Tomás Faci, en el llibre El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2020)
L’aparició de qualsevol nou llibre de Joan Francesc Mira és una perspectiva de felicitat, una sort de festa entre setmana que ens ix al pas sempre d’una manera sòlida, com pedres miliars de saviesa que ens trobem entre els marenys de les moltes publicacions que cada any ens inunden. Els Papers de l’observador (Afers / Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2020) són la darrera mostra de la voluntat de l’autor de regalar-nos més fragments d’eixe festí quotidià del qual, des de fa més de cinquanta anys de trajectòria intel·lectual, ve fent-nos orgullosos partícips com a valencians
Quan entrevistem a Bárbara Blasco (València, 1972) està a punt d’entrar en màquines la tercera edició de Dicen los síntomas, novel·la amb què obtingué el premi Tusquets el passat mes de setembre. Autora de Suerte (2013) i La memoria del alambre (2018) en l’editorial valenciana Contrabando
El pintor holandés Carel Fabritius (1622-1654) va ser l’alumne més destre de Rembrandt i mestre de Johannes Vermeer. En l’actualitat, de fet, La lliçó d’anatomia del doctor Tulp, de Rembrandt; La jove de la perla, de Vermeer, i La cadernera, de Fabritius, són les tres joies pictòriques del museu Mauritshuis de La Haia. Fabritius va morir el 12 d’octubre de 1654, als 32 anys d’edat, junt amb el seu deixeble Mattias Spoors i el diaca Simon Decker, mentres feien un retrat
“La mitat de tot és geografia, l’altra mitat és Shakespeare”, diu una frase de Robert Kaplan que expressa la convicció que les idees, esperances i passions humanes no s’alcen sobre el buit, sinó sobre un medi que les predetermina i afaiçona de manera inevitable.
L’exposició Infralleu, mostrada al Bombas Gens Centre d’Art entre març de 2020 i gener de 2021, és el resultat de la investigació d’Inma Femenía (Pego, 1985) entorn de la percepció determinada pels mitjans digitals i l’experiència resultant sobre la realitat física. Una percepció entesa com una ferramenta que modifica l’aparença de les formes i que Femenía tracta de plasmar mitjançant l’ús de diferents superfícies. L’artista ens du als límits d’allò perceptible, com pot comprovar qualsevol espectador que visite l’exposició
