VALÈNCIA. Els antics egipcis consideraren els escarabats copròfags, que se soterren en les dunes per a ressorgir-ne transformats i fan de la matèria més baixa el nodriment de les seues cries, un símbol sagrat del cicle de la mort i resurrecció de totes les coses. És sols un exemple primitiu de com l’estudi dels insectes infon un sentit de meravella per la varietat heterogènia de la vida i avesa al tracte amb unes realitats inferiors i amagades que reflectixen les grans veritats còsmiques.
Familiaritzar-se amb el grup més nombrós d’animals del planeta és, si més no, endinsar-se en un univers regit per les categories del gènere fantàstic, sovint pel vessant més esbalaïdor: tocacampanes que practiquen el canibalisme sexual, ortòpters que fan la criptobiosi i revifen després d’una hibernació molt propera a la mort, hexàpodes que muden d’exosquelet dotzenes de voltes al llarg de la vida o vespes maragda que convertixen les paneroles en zombis i hostes voluntaris de les seues larves. Les anatomies de sers com els mecòpters, les erugues bramans o els membràcids brasilers, d’altra banda, no desentonarien en un bestiari lovecraftià. O així ho degué pensar el biòleg Gustavo Hormiga quan en 1994 tingué l’acudit de batejar un aràcnid com a Pimoa cthulhu.
Panoràmica d’una atracció permanent
Vulnerable des de sempre a la seua fascinació, comprenc que els insectes hagen inspirat tants escriptors, els hagen servit per a elaborar metàfores socials o xifrar angoixes íntimes, trobar espills de conducta o projectar malsons; convertir-los en exemple d’industriositat i harmonia natural –com fa Virgili en el llibre quart de les Geòrgiques– o en emblema de l’estranyesa i asfíxia de la vida moderna, com succeïx en la més coneguda de les al·legories kafkianes.
Els romàntics, amb una imaginació orientada cap a tot allò que fora anòmal i inquietant, tingueren molta tirada per l’entomologia i no pareix una casualitat que Charles Nodier, introductor en les lletres franceses del relat sobrenatural, es dedicara a la disciplina i publicara abans d’engegar la seua carrera literària una Dissertation sur l’usage des antennes dans les insectes (1798). No fou una excepció, val a dir, puix les ciències naturals visqueren una gran onada expansiva en el segle XIX i les classes benestants n’incentivaren el conreu. Balzac i Flaubert, dos dels observadors més perspicaços de l’època, tingueren sengles col·leccions d’insectes, mentres que la figura de Jean-Henri Fabre, gran divulgador de la matèria i autor de deu volums autobiogràfics amb el títol de Souvenirs entomològiques (1879-1907), gaudí d’una popularitat incontestable, amb lectors i admiradors tan notables com Marcel Proust o Saint-John Perse.
