VALÈNCIA. Les discoteques estan en perill d'extinció. Com els porters de futbol amb gorra, les raquetes de fusta, les balenes o els sabaters que folren sabates de fallera. L'alcoholímetre es va carregar les macrodiscoteques que es repartien com les gambes en un arròs del senyoret, a poquets i sense molestar-se massa unes a altres. Excepte en la carretera del Saler, allí on volen muntar un enorme carril bici, hi havia un carril vici que unia discoteques des de la Malva-rosa fins a Cullera. De tot això no queda més que el record de molts, un estil de música nostàlgic anomenat remember i edificis abandonats a la seua sort on els joves cremaven neurones com si no costaren.
Els americans mengen com si tingueren seguretat social, els valencians ballem com si s'acabara el món, alguns més al pàrquing que dins de la discoteca. Perquè eixa és una altra, entre porters perdonavides, dret d'admissió basat en "portes sabatilles", preus alts de l'entrada i de l'alcohol, i fum, tones de fum per tot arreu, molts estaven millor fora que dins de la disco. Era el que feia la joventut en l'època, mudar-se, acudir molt tard a una discoteca, drogar-se o vore molta gent drogada, ballar música bacala, intentar lligar i tornar a casa a morir-se al llit... o continuar la festa en les discoteques matinals. Ara no ha variat massa la cosa, es canvia discoteca per parc, música bacala per reggaeton i l’after per alguna rave en casa d'algú, i apanyat.
Alguns diran que sens dubte la més mítica va ser Barraca, la pionera i més internacional.
Altres defendran que Chocolate va ser la que millor música oferia, i la que va fer que arrancara definitivament la ruta.
El pàrquing i la piscina de The Face són també molt enyorats.
Arabesco i les seues columnes dòriques van convertir en llegenda la frase: "Vamos a Arabesco, a ver qué pesco".
Els reservats de Puzzle i les seues sessions dels divendres per a molt són inoblidables.
Distrito 10 per estar al centre de la ciutat i ser una discoteca de gent amb dinerets. I si parlem del centre de la ciutat qui no recorda Woody i les seues festes universitàries que deixaren un so propi.
El logotip de l'ACTV i acabar fent-se un bany a la platja o dormir la mona a l'arena, també és molt mític.
Potser la teua discoteca fora la de la rata penada, Spook, i les seues sessions matinals que arreplegaven tots els qui no tenien límit.
Les llumetes al cel, el besódromo i el discotren gratuït a Bananas feren d'aquesta discoteca el segon lloc amb llumenetes més famós del Romaní.
Heaven i les sessions de diumenge de matí on allò no era música, era tralla pura.
NOD en Riba-roja tenia el pàrquing més gran que es recorda, i fins i tot feien paelles.
Per a altres, la ruta serà recordada pels concerts que es feien en Espiral o en Arena.
O la coneguda com "catedral del remember", Ku Manises, on fins i tot un dia tocaren Green Day.
Discoteques hi havia tantes que és quasi impossible haver anat a totes, molts pensaran que la millor no està en aquesta llista i va ser El Templo, Masía, Zona, Villa Adelina, Jardines del Real, Giorgio Enrico (tetes a mansalva), Penélope, Central o KKO. Per a gustos tapisseries, el cas és que pràcticament no queden discoteques, i les que queden ja no convoquen gent de tota Espanya que ve només a pegar-se la festa.
Més enllà de les discoteques que han tancat i de les poques que queden obertes, hi havia coses que es veien en les discos que ja han passat a millor vida. I no parle dels Opel Kadets i Renauls 5 a la porta amb els altaveus a tota virolla. Parle de modes que formen part de la memòria... pel bé de la humanitat.
- Les jaquetes Alpha Industries, eixa bomber que semblava part de l'uniforme oficial de la discoteca. Si algú no en portava l'alternativa eren les jaquetes de pell enormes comprades en Llombai i Catadau amb muscleres reglamentàries.
- El pentinat estil cendrer o raspall, els xics, i els engominats amb 200 ganxos que estiraven cap arrere el monyo cosa mala, les xiques.
- Les sabates negres amb calcetins blancs a l'estil Michael Jackson. Amb sabatilles no podies entrar al local, però amb sabates blanques coentes sí.
- Els palmitos de publicitat que gastaven per a ballar a l'estil Locomia els assistents a la sala.
- Quatre cançons empalmades de 10 minuts cadascuna que en el fons eren totes la mateixa cançó. Bé, açò igual encara passa però amb Daddy Yankee i companyia.
- Les ulleres de sol posades inclús de nit, diuen que alguna cosa a vore tenien les pupil·les dilatades.
- Algunes begudes que estaven de moda a l'època com el Tia Maria o el Peche, i de les quals parlàrem fa poquet.
- Els adolescents amb DNI fals que intentaven colar-se a la discoteca.
- Discoteques amb entrada gratuïta per a les xiques i de pagament per a ells.
- Els concursos de "Miss Camiseta Mojada" que feien entre festa de l'escuma i algun striptease.
- Els pantalons de cuir negre arrepretats, les muscleres, els cardats, les perilles i les constants baralles a la porta.
Potser, algunes d'aquestes coses continuen o han tornat a posar-se de moda com els xandalls que vesteix Rosalia o els Levis 501. No ho tinc massa clar, perquè ja fa temps que no hi vaig. Ara bé, una cosa cal deixar-la clara, la festa era tan sana o insana com qualsevol altra festa de qualsevol lloc del món i ací es desbarrava el mateix, només que ho féiem millor. Perquè, independentment de quina fora la teua sala favorita, tots hem sigut joves, hem ballat, festejat, ens hem divertit i hem sigut imprudents i salvatges. I, si no ho has fet, pots aplicar un lema molt valencià com “encara estàs a temps”, tot i que mai serà igual.