L'escriptor de l'últim Premi Lletraferit de Novel·la s'endinsa en la seua obra
VALÈNCIA. Rafa Lahuerta Yúfera (València, 1971) ha creat una fenomen literari, Noruega. Ell ho viu amb certa distància, potser la més encertada. La història d'Albert Sanchis, guardonada amb el Premi Lletraferit de Novel·la ha donat -almenys- dos colps damunt la taula: València es pot contar d'altra manera i la narrativa valenciana és capaç de superar el seus cercles d'audiència més estancs. Hereu de la ploma de Juan Marsé, Lahuerta camina per les entranyes de Ciutat Vella per teixir una biografia on la mort, la família, l'amor i la literatura són els pilars principals. Idees potents i una veu sincera han provocat un boca-orella que ha esgotat la primera edició en menys d'un mes. Amb la transparència i el carisma discret que li defineix, l'autor respon les preguntes de Culturplaza.
- L'impuls d'encetar aquesta història et ve espentat per la teua relació amb la literatura o des de l'observació d'una ciutat que té coses a contar?
- Sobretot, el segon. Jo, de jove, era un gran lector de Juan Marsé i sempre trobava a faltar eixe perfil de novel·les vinculades a València. Pensava que no era una ciutat menys novel·lable que Barcelona, i com que la meua trajectòria personal m'obligava a estar molt vinculat als carrers de la Ciutat Vella, jo veia que se'ns escapaven històries que mereixen ser contades de forma literària.
En realitat es tracta d'una barreja de coses: sóc un gran lector i em considere una persona observadora, tenia també una memòria familiar molt vinculada a eixos carrers (jo vaig néixer al carrer Assaonadors fins que la casa es va quedar quasi en runes i el negoci familiar no era viable en eixes circumstàncies), la malaltia de mon pare va espentar-me a tindre una mirada diferent de la que em pertanyia…
I després, una altra circumstància. Jo recorde com una espenta molt forta un dia que ma mare (que té una història personal molt curiosa), quan jo tenia uns huit anys, em va dur a la casa del carrer Teixidors on va viure amb la seua família a l'arribar a València. Per a mi va ser determinant, un moment epifànic. Sempre havíem tingut una relació molt distant per les circumstàncies de la nostra casa (ma mare cuidava al meu germà i a la meua iaia, que estaven molt malalts), i eixe instant va ser d'un apropament poderós cap a ella i, d'alguna forma, eixa vivència es va quedar. Tot acaba sent una barreja d'emocions i d'experiències, i si a això li afegeixes la meua intenció literària, era inevitable que acabarà escrivint aquesta història.
- El pensament metaliterari té un pes molt important al llarg de la novel·la. Són aquestes les reflexions que tu mateix et fas com a autor?
- Jo crec que ací és on realment l'autor es fa visible. En aquestes reflexions s'evidència més allò que pense. Perquè, certament, veig amb pena que cada vegada es llija menys, que la literatura tinga un paper més residual en la societat... Més quan sent que la literatura és una font de llibertat, potser l'única. No com a passatemps, sinó com a forma de vida. Per a mi, llegir és una de les tres o quatre coses més importants de la meua vida, i si ho fora de tots, ens donaria una visió diferent de les coses i ens permetria viure de manera més amable i més humana.
- Mescles la narrativa a l'ús amb projectes de novel·la, dietaris, monòlegs... Necessitaves anar més enllà de la novel·la canònica?
- De fet, els projectes el que volien és fixar-se en la meua incapacitat en creure una novel·la canònica a l'estil de fa 40 o 50 anys. En el món en el qual vivim, eixa escriptura ja ha quedat arrasada per la modernitat. Per al narrador, per la seua voluntat de ser escriptor, potser sí que vulga fer-ho així, però des de la meua perspectiva d'autor, jo sóc conscient que eixes novel·les no tenen sentit per moltes raons.
En canvi, jo considerava que eixos projectes em servien per a introduir digressions i poder sumar subhistòries que d'altra manera no podien estar; i així, parlar de personatges que no tenien cabuda en la vida del personatge però si en la seua novel·la. Al final, la història és la vida d'Albert Sanchis i allò que ell vol escriure queda en un segon pla.
- Construeixes un personatge fictici però en una València molt reconeixible i amb interaccions amb persones conegudes, com periodistes. Fins i tot, t'hi fas vàries autoreferències. Per què volies deixar eixes marques?
- Perquè la meua obsessió era fer al narrador creïble. De fet, la meua primera intenció era que el narrador signara el llibre. Per a aquest projecte, en realitat, jo volia fer una xicoteta autoedició d'entre 100 i 150 exemplars a nom d'Albert Sanchis i que fora un detall meu per als amics. Després, un d'ells em va dir que la novel·la era més gran i va ser quan ho vaig presentar al premi Lletraferit.
- Parles de la València contada. Noruega ho fa des de la nostàlgia o des de la tasca d’impulsar una memòria real de la ciutat?
- La segona, en efecte. La nostàlgia no m'interessa gens, i només des de la memòria es pot construir alguna cosa. De fet, la gran errada d'eixe debat és que la gent confon memòria amb nostàlgia, quan no tenen res a veure. Eixa reflexió és molt important.
- La València que contes també és la que no contes. Em pareix molt interessant que pugues parlar de la ciutat en els anys 80 i 90 sense fer molt present la Ruta Destroy. Era una manera d’evitar llocs comuns?
- Sí, però sobretot perquè no la vaig viure. Jo en aquella època portava una vida molt peculiar: eixia molt poc a les nits, o d'una altra forma, perquè treballava en el forn familiar després de la mort del meu pare. Tenia unes responsabilitats que, per a la meua edat, no em pertocaven, però eren les meues circumstàncies personals. Jo no em podia permetre el luxe d'estar tres o quatre dies per ahí. Vaig viure la joventut des d'altra visió, potser la mateixa que m'ha fet veure les coses des d'un punt de vista diferent, potser també siga la raó que m'ha permés tindre una història que contar. Llegia molt, eixia en horaris diferents de la resta, coneixia a gent diferent i la meua vida no va estar en la Ruta.
- Però la literatura ambientada en eixa època a València està molt capitalitzada per eixe moviment.
- Es que va ser molt important. Simplement no la vaig viure, i si parlara de la Ruta, seria una gran impostura per la meua part.
- Al llarg de la història d'Albert Sanchis, el personatge intenta redimir-se, però mai ho aconsegueix. Cap al final, confessa "la novel·la va ser sempre l'estiu de 1984". Volies deixar clar que mai hi havia redempció possible?
- La redempció no és possible perquè el personatge comença a escriure la seua història al final de la seua vida, quan fa balanç amb una espasa de Dàmocles ja al damunt. De fet, en principi anava a ser molt més evident el seu final, però em va paréixer que no era bo que quedara tan determinat. En tot cas, la idea estava clara des del principi: aquesta era la història d'algú que està morint. De fet, pense que eixe aspecte m'ha fet més lliure i m'ha deixat jugar amb la seua personalitat tan marcada per la mort. I també era el que m'interessava: jo comence a pensar en aquesta història quan me n'adone que tinc la mateixa edat que la que tenia mon pare quan li digueren que li quedaven quatre dies. Fins i tot, el procés de la malaltia d'Albert és el mateix que el del meu pare, jo no he inventat res.
- El protagonista viu la seua vida amb una perspectiva certament misògina, però almenys sempre és conscient dels seus privilegis. D'on ve aquesta consciència? Es tracta d'una qüestió d'humilitat o del pas del temps i de la nova forma d'entendre la igualtat dels últims temps?
- Jo crec que és una persona molt lúcida. Detecta que ell pot viure com viu gràcies al fet que té un matalàs econòmic que li permet viure sense les angoixes de no poder arribar a final de mes. La seua perspectiva diferent. També té la sort que la seua germana li ha introduït dins d'un cercle cultural que li ha permés llegir, anar al cinema... I això sempre encamina a ser més conscient d'ú mateix. Ell és un privilegiat, i no és un borinot: la cultura sempre és un privilegi, el matalàs econòmic és un privilegi, tindre salut (quan la tens) és un privilegi...
Per altra banda, no estic molt d'acord amb açò que dius que ell siga una persona misògina. De fet, totes les dones que apareixen en la novel·la són millors persones que ell. Són elles les que intenten redimir-ho, però ell entra en un cercle de mandra i de pensar que la vida no té sentit (segurament, perquè no té la capacitat de fer allò que ell volia fer o per pur atzar).
- Eixe matalàs econòmic del qual parles és crucial per a la seua història, perquè si una vida està travessada per la precarietat, no pot centrar-se en altres temes com la família o l'amor.
- Evidentment, per això li faig tindre eixe xicotet matalàs. Són concessions que, com a autor, fas perquè puga preocupar-se per altres coses.
- Cap al final del llibre, la història es pausa l'espai es cedeix per als seus pensaments i divagacions. És un últim exercici de vanitat o, al contrari, d'humilitat?
- D'humilitat. Ell, d'alguna forma, se n'adona que ha viscut de manera equivocada per no parar atenció en allò que importava, per estar massa centrat a escriure la gran novel·la que mai sabrà fer, i al final veu que les coses són més fàcils i més senzilles. De fet, hi ha una frase que li diu el iaio, "l'amor és lleialtat, respecte i confiança", i és una aposta que ell -evidentment- no pot abastar. Les grans coses són més senzilles, i jo el que estic fent és dir-li que ha de viure el dia a dia. Però no el que diuen els poderosos, sinó el dia a dia del que és la vida realment: aturar-se, passejar, no eixir al carrer sense observar, intentar ser bona persona... Si fas això, inevitablement la teua vida millorarà, i això és al que aspire jo mateix.
- El turisme acabarà amb València o hi ha alguna alternativa?
- No tinc ni idea. És una pregunta que jo no estic capacitat per a respondre. No tinc ni la visió ni la informació ni la competència per fer-ho. El turisme és el que és, una indústria que funciona. Jo amb les indústries que funcionen tinc molt de respecte, perquè no sóc ningú per dir res.
- Parles de la gentrificació en el llibre, encara que ets ambigu en el tema.
- És que no puc fer una altra cosa. Perquè, quina és l'alternativa? Qui sóc jo per dir-li a una persona que a partir d'ara no va a treballar de allò seu. En aquest model econòmic i social que vivim, i sobretot per prudència i per incapacitat, preferisc ser així. Jo no sóc ningú, només he escrit una novel·la.
- En tot cas, és un luxe caminar aquests mesos pel centre de València sense turistes, no?
- Sí, però és un luxe per a tu. Pensa ara en tota la gent que està en casa sense guanyar cales i sense poder tindre un matalàs que els permeta mantenir a la família. Hi ha molta gent que ho està passant malament. I aleshores és quan pense: "qui sóc jo?". I per això és complicat trobar un equilibri.
Aquesta ciutat va perdre la guerra fa molts anys. Si no, no tindríem la ciutat que tenim. D'alguna manera, des de la meua humil posició, jo he intentat fer una foto. Però només és això, una foto, una postal.
- Dues qüestions sobre referències literàries. La primera és Pasolini, que apareix durant tota la novel·la; una figura que és molt ambigua i polèmica. Com la llegeixes tu?
- M'apassiona Pasolini. Creua la novel·la i no n'hi ha molta gent que haja reparat en això. Tot en Pasolini és vibrant. T'obliga a parar l'atenció. Per exemple, va ser una de les primeres persones que va parlar de maig del 68 amb una visió diferent, quan va dir allò que segurament estiguera més a prop dels policies que dels manifestants.
I després, el tema de la homosexualitat també ho tracte amb la vida del pare, que no se sap molt bé, però que es clau per entendre com una familia d’una tradició tan menestral neix una voluntat artística amb la germana, que provoca al germà a tindre una vida vinculada a la literatura. Pasolini està ahí.
I a banda, encara que açò és més una palla mental meua, sempre he relacionat la platja de La Patacona amb Ostia, que és on ell mor. I aquesta visió poètica i pròpia que d’alguna forma volia plasmar.
- La segona és a Fuster, o millor dit, al moviment intel·lectual de "lo fusterià", una qüestió acadèmica amb la qual pareix que el narrador (no sé si tu) no estiga del tot d'acord.
- Et diré una cosa, sóc un gran lector de Joan Fuster i he gaudit moltíssim amb els seus llibres. No estic d'acord amb la visió que cert fusterianisme de la ciutat de València, crec que l'han maltractada d'una manera prou lleugera. Ridiculitzan-la massa. Encara que potser no estiga encertat, perquè com a bon fusterià, sóc una persona que dubta molt i que en els seus plantejaments intel·lectuals intenta ser molt prudent. Jo em sent amb un tarannà fusterià i me'n recorde d'un aforisme d'ell que diu "Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics". Després, nacionalment, no estic d'acord amb ell.
- He escoltat a molt poca gent que haja llegit el llibre i no s’haja emocionat prou. I això és una fita per a un escriptor, haver sabut traslladar l’emoció a la persona que llig. Quina creus que ha sigut la clau en Noruega?
- A vore. Jo intente escriure sempre el millor que puc. Jo crec que sóc... Intente ser bona persona. Em sap greu que la gent patisca. Intente estar a l'aguait dels sentiments i les emocions. Crec que igual va per aquí, que tinc certa capacitat per llegir a les persones i que he treballat. Si, segurament anirà per veure allò que altres persones no han sabut veure.
---
Un quart d’hora després de finalitzar l’entrevista, rep una trucada de Rafa Lahuerta.
- Sí?
- Álvaro, volia comentar-te una cosa, que he estat pensant en l’última pregunta.
- Clar, dis-me!
- Jo he escrit la novel·la per a ser millor persona, no millor escriptor. Crec que eixa pot ser la clau.