Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

generació avariada

Recordes el teu primer bes?

18/02/2020 - 

VALÈNCIA. Ha passat Sant Valentí, i encara que els valencians som hauríem de ser més de Sant Dionís, ens ocorre com amb el Pare Noel i els Reis d’Orient: els regals els fem com més prompte millor. I passa tant amb els regals de Nadal, com amb els regals d’enamorats: segons et vas fent major, vas perdent la il·lusió. Per això, hui vos convide a rememorar l’amor juvenil, aquell moment de perdre el cap i fer bogeries per amor, el primer bes i la primera decepció. Molts recordaran la primera noteta de Sant Valentí, el primer regal d’un enamorat i moltes coses més que féiem els adolescents als anys 90 i que ara… són ben diferents. 

Vols eixir amb mi?

Era la gran pregunta, el pas necessari per a iniciar una relació. Calia estar molt convençut i enamorat per a afrontar una petició d’eixir. Era un salt al buit, un risc que calia córrer si es volia començar un festeig, per innocent que fora, amb el teu estimat o estimada. Com que un NO era molt demolidor, calia fer un estudi previ de mercat, una investigació exhaustiva de la situació. Així que li preguntaves a un amic o amiga que anara a tantejar el terreny amb un simple: “T’agrada Bruno?”. Per molt que li agradara Bruno no anava a reconéixer-ho si la pregunta li la feia una persona que no fos del seu entorn, o si li ho preguntaves davant de molta gent. Així que fins i tot amb l’emissari calia anar amb peus de plom per a evitar un fracàs abans inclús d’haver iniciat l’ofensiva. 

Si les investigacions prèvies eren positives i t’atrevies a fer el pas, ja podies anar de la maneta del teu estimat. Ara bé, normalment no passaves d’un parell de “picos” fins que no arribaves a l’institut on el magreig entre granets i hormones alterades era prou més pujat de to que a l'escola. Allí el pas previ a eixir passava per les notetes de pupitre en pupitre que intentava interceptar el mestre com si fos correspondència en temps de dictadura. Era el Tinder de l’època, que de les classes passava a la discoteca light. Eixes sales que obrien de vesprada perquè els adolescent prengueren begudes ensucrades escoltant cançons de Los 40 Principales. 

Ja que parlem de sales, la nit de Cap d’Any i les sales de festes eren també localitzacions on fluïa el flirteig. O les sales de ball de les discoteques que hi havia als hotels on acudíem de viatge de fi de curs. Discoteques, hamburgueseries, el parc o el passeig marítim també eren escenaris ideals per a armar-se de valor i llançar-se pel precipici de l’amor. I pot semblar intranscendent vist amb els ulls d’un adult, el que va fer eixe mateix adult quan tenia 14 anys, però tan trivial no serà quan encara recordem qui ens va trencar per primera volta el cor, o a qui li regalàrem la nostra primera morrejada.

Besaré bé?

Mira que ens preocupava el fet de besar bé o malament, ara vist en perspectiva segurament ho féiem fatal, i quasi sempre per excés de ganes. Ara bé, tots pensàvem que besàvem millor que ningú. Tal volta, el mateix passa amb el fet de cardar bé o malament, que amb els anys perds vigor, però guanyes en experiència. I quan parlem de plaer, el vigor és important, però com deia l’anunci de Pirelli, “la potència sense control no val per a res”. 

Potser el teu primer bes fora amb la persona amb qui ara estàs casada, potser fora amb un familiar llunyà, ja saps quan diuen que “cuando más primo, más me arrimo”. I, fins i tot, és possible que fora jugant a la botella o a beso, verdad o atrevimiento. Eixos jocs destinats a forçar parelles, a fer-nos passar moments incòmodes i, també, a expandir la mononucleosi entre els més tímids de l’escola o el campament. 

Perquè el campament d’estiu o de pasqua és un moment habitual on brolla l’amor. Canviar d’aires, de companyies i estar lluny de casa, provoca que el personal s’anime a ser més lliure. Mira, com passa ara amb els Erasmus o amb els matxutxos que van a Cuba. El cas és que ser monitor de campament o el mestre que acompanya els estudiants als viatges de fi de curs, consistia més a intentar que ningú acabara perdent la virginitat, que intentara ensenyar a la jovenalla alguna cosa de profit. 

El moment de conéixer a la família

Si la cosa acabava sent duradora i mantenies la teua primera relació formal, a banda de moltes promeses incomplides, la relació solia estar acompanyada d’una dolçor infinita i insuportable. “Penja tu; no, penja tu; no, penja tu…” fins que s’escoltava de fons a algun germà cridar: “Pengeu ja, collons, que he d’usar el telèfon!”. Era una època sense mòbils, on les cabines estaven plenes d’enamorats que telefonaven a casa de la seua parella durant hores. Allí podies tindre la mala sort que t’agafara el telèfon la sogra i t’esbrinara vida i miracles abans de dir-te: “Ara no està, ha anat a comprar al Pryca”. 

I com els teus pares no tenien Facebook ni Instagram per saber com era la persona amb qui eixies, insistien en el fet que la portares a casa. Recordeu com era eixe moment de presentar-li als teus pares el teu noviet o novieta? Solia ser un moment decisiu, perquè pensaves que seria l’amor de la teua vida i esperaves l’aprovació familiar. Així que quan anaves a ca els sogres volies causar bona impressió mentre et feien un qüestionari digne de la CIA. Si anaves a estudiar a casa del teu amor, sempre era amb la porta ben oberta i interrupcions horàries per a escodrinyar oferir-te berenar o alguna beguda. Perquè les mares són patidores i no volen que et deshidrates, ni que la seua filla perda la virginitat amb el primer que passa per sa casa. 

En fi, m’he posat nostàlgic de nou pensant en la colònia que usava, el sabor dels seus llavis, les cosquerelles del seu coll i aquella xuclada que vaig portar durant una setmana ben visible. Portar una xuclada era motiu d’orgull entre les amistats i de vergonya entre els familiars. Com vergonya ens faria llegir ara aquelles cartes d’amor que enviàrem o rebérem en moments on pensàvem que Neruda, Bécquer i Pausini parlaven de nosaltres. Tots tenim algun “com seria la meua vida si haguera continuat aquella història” i més d’un “gràcies a Déu vaig passar de complicar-me amb aquell o aquella”. I segurament som qui som ara gràcies a aquells primers amors, alguns ens trencaren per dins, altres ens ajudaren a descobrir qui som. Però com diu Sabina, a qui li desitgem una ràpida recuperació “el amor, cuando no muere mata, y amores que matan nunca mueren”, encara que soc més de McCartney quan diu “al final, l’amor que reps és igual a l’amor que dones”. 

Noticias relacionadas

next