Sandra Monfort: "Visc mitjançant la música i el meu cap no descansa"

VALÈNCIA. Sandra Monfort va publicar el passat divendres el seu primer treball en solitari, Niño reptil ángel (Hidden Track, 2021). L'evolució des de Marala de la valenciana és inèdita a la nostra música i obre un camí de creació a mig camí entre la tradició i l'electrònica dins del marc pop. Per parlar de la seua proposta, de la poesia i la natura, i de la situació de la música valenciana, atén les preguntes de Culturplaza.

- La primera pregunta potser és la més evident. Fas un pas endavant des de Marala amb un projecte en solitari. Com has decidit fer aquest pas i quines són les diferències creatives que marques amb el teu paper en el grup?
- Bé, Marala ha anat agafant un caminet propi, i aquest ha sigut fruit de les tres mares que som, Selma, Clara i jo, de l'imaginari creatiu de cadascuna ajuntat. Eixe suc que es treu d'aquestes tres vessants és Marala i la diferència del grup amb allò que faig jo és que, encara que està la seua influència perquè són les meues amigues, la inspiració creativa només depén de mi mateixa. Jo pense en Sevdaliza, per exemple, que és una música iraniana que m'encanta i té un imaginari més electrònic, però no deixe de beure de la música tradicional... No sé, crec que el resum és que el to intenta ser una cosa més avantguardista.

- Conformes un disc molt arrelat a la natura, quasi cottagecore. Però no es tracta d'adoptar una estètica, sinó d'allò que vius, no?
- Si, exactament. És allò que jo visc i allò que jo llig també. M'agrada molt llegir poesia, com Miguel Hernández o altres autors espanyols que evocaven la natura en els seus versos. Tot això m'atrau moltíssim i m'inspira molt. A més, intente viure en llocs naturals i allunyats de la ciutat perquè em donen més llum. Tot això es reflecteix en les cançons i utilitze metàfores d'allò que m'inspira en la natura per explicar coses més profundes, més íntimes, dolors humans.

- Sent fàcil caure en les metàfores simples, més en el terreny de la música, tu construeixes un narrativa pròpia i molt interessant. Com has arribat a tindre eixa relació tan poètica amb la natura?
- Tot ve de la música tradicional, en realitat. En els últims anys he fet prou recerca, per exemple, per al meu treball de final de carrera (que parlava sobre la música tradicional valenciana i la influència del Mediterrani en aquesta). Al final, la música tradicional dels pobles està molt arrelada a la natura perquè enllà s'estava molt més en contacte del que podem estar ara nosaltres, amb les nostres feines i les nostres vides. Eixe primer contacte m'ha fet apropar, en l'àmbit literari, a poetes que també tenen eixa connexió amb la natura. I jo, com un riuet que va agafant d'ací i d'allà ja, no sé explicar les coses fora d'eixe to.

- D’altra banda, tindre la capacitat de transformar en reflexions tot allò que t’envolta fa que el cap mai s’ature…
- De fet, això em passa molt! Visc mitjançant la música, i això em frustra perquè quasi totes les vivències que en tinc, les acabe transformant en una cosa artística. Vaig treballar durant una temporada en un bar i volia fer cançons de totes les històries que contava la gent. El meu cap no descansa mai i cada cosa que passa la fique en aquesta bossa de la creativitat. Com si la música fora el mitjà des del qual vaig des del meu jo fins a la societat. Sense poder no passar per ahí.

- Potser per això hi ha un to tan contrastat al llarg del disc. Hi ha una foscor evident en Pajarillo verde, Ni cos ni brida, i per descomptat, Niño reptil ángel; però també hi ha llum i vitalitat en Resina o La llebre.
- Totalment. De fet, el nom Niño reptil ángel ja parla d'eixa dualitat en la qual cavalca el disc, entre el fet terrenal i l'espiritual. "Per què jo sent tot aquest dolor si la raó m'està dient que no és per a tant?", per exemple. Aquests contrastos m'interessen molt. La cançó parla d'un xiquet que naix prematur i que naix mort, i la seua malformació fa que tinga les manetes de rèptil i el pit morat, com si fora un amfibi dins de la panxa de la seua mare, que és un medi aquàtic. Aleshores, passa a convertir-se directament en àngel, quasi com un personatge mitològic, i des de la lluna plora i s'omplin els rius i els pous perquè puguem beure nosaltres... L'imaginari de la vida i la mort, i tot el cicle que ens espanta tant, però també ens palpita tant, era un dels temes que volia tractar.

- Utilitzes filtres de veus, les cançons tenen capes i capes difuminades… Com ha sigut la construcció de la textura sonora del disc? 
- Volíem intentar aconseguir sonoritats que no estem acostumats a escoltar de manera natural. La meua veu és la que escoltes ara, però en el disc volíem portar-la com a altra dimensió. Jugar amb el so, no només amb la veu, i fer que fora quasi inidentificable quin instrument estem fent servir. "Açò què és, un teclat? Sona airós... Però també polsat"... Tot ho hem fet pensant en el misteri, volíem un disc misteriós.

- Això té una adaptació al directe fàcil?
- Encara estem pensant com fer-ho! Ha sigut un procés molt diferent del que tinc en altres bandes. Habitualment, toques la música, i aleshores la graves. Ací ha sigut al contrari, l'hem gravada i ara ens toca posar-nos a tocar-la i portar-la a les nostres mans. Ara és quan estem investigant com apropar-nos el màxim possible al disc en directe.

- El disc ve acompanyat d’un univers audiovisual propi. El vídeo Solar ha estat dirigit per Modelo Zero i el disseny del LP ho ha portat Álvaro Chior.
- El disseny i la imatge també volíem que transmetera aquesta idea de dualitat que et parlava abans. Allò monstruós i deforme no ha de ser una cosa lletja; i tot el contrari, les fotos i l'univers gràfic buscarà que bellesa en llocs on no solem buscar. La portada és la radiografia d'un xiquet plorant, el vinil té una sobreportada que és una lluna... En tot buscàvem que hi haguera una relació amb la natura, però també que fora punxant, inclús molest. Que no transmeta només un "que bonic", sinó arrapar altres emocions.

- Dues preguntes sobre context musical. La música pop està plena de projectes DIY, que es llancen mentre s'aprén a fer ús d'algun instrument. Tu vens de tindre una formació musical prolongada i exhaustiva. Què opines del panorama?
- Haver estudiat molts anys de música no em fa més música que cap altra persona que en faça cançons. Tinc amics i amigues que no han estudiat en cap conservatori i que m'inspiren moltíssim i m'ensenyen. És necessari que hi haja tota classe de música, i hi ha gent que sap fer melodies precioses sense haver fet una carrera, simplement havent escoltat molta música i tenint molta sensibilitat a l'hora de construir les seues cançons. En realitat es tracta d'això, de sensibilitat i d'ull, de saber què vol la gent i què pots aportar. Ara mateix, en aquest moment tan concret, la gent vol certes coses, i és qüestió d'estar ahí.

- Obres un camí inèdit dins de la música valenciana. Amb Marala no has girat molt per territori valencià, t’ha fixat una discogràfica catalana…
- Jo m'he criat artísticament a Catalunya perquè em vaig anar amb 17 anys i he viscut allà huit anys. Tinc en Barcelona molts els meus col·legues músics i és on m'he desenvolupat musicalment. Ara ja fa tres anys i mig que he tornat al poble i volia obrir el camp per fer concerts i música ací, i la veritat és que m'ha costat moltíssim. Ha sigut molt difícil perquè no hi he trobat un circuit que m'empare. Ara ja es va notant millor (amb Marala estem venint més) però sí que hi ha una necessitat d'obrir nous circuits.

- Tens alguna idea per a corregir-ho? 
- Jo no soc ministra de cultura ni gestora, però si puc veure la carència que hi ha des del meu prisma com a música. No sé si el problema són els programadors, les institucions o jo què sé, però sí que hi ha una necessitat dels músics i del públic de gaudir d'altres tipus de música i de representacions artístiques que ara mateix no s'estan promulgant.