Si encara gastes refranys, segur que són estos

VALÈNCIA. Una de les coses que més m’agrada d’una llengua és la paremiologia, t’ajuda molt a comprendre la idiosincràsia d’una cultura, d’un territori i dels seus habitants. No crec que al Perú diguen això de “menjar cacaus i rotar gambes”, perquè la seua gastronomia és diferent, encara que tenen una frase amb significat idèntic “comer gallinazo y eructar pavo”. El poble valencià és particularment propens a soltar frases fetes, de fet ja ho diu el refrany “home refranyer, gos i malfaener” o en la seua versió femenina “dona refranyera, bagassa i malfaenera”, sempre un poc més cruel amb el sexe femení. Tal volta per este motiu concret, que els refranys solen ser masclistes, o també perquè a banda d’ofensius utilitzen referents antics, cada volta s’escolten menys i estan més passats de moda, “refrany vell, caga’t en ell”. 

I no hauria de ser així, perquè si ens parem a pensar, en este món de missatges curts i de tindre la raó de totes totes, haurien d’encaixar bé els refranys. Són sentències curtes, dissenyades per a deixar poc marge de rèplica i amb una càrrega de realitat històrica darrere. Però passa com amb els llibres de relats curts, a priori haurien de ser un format ideal per als trajectes en metro, la mancança generalitzada de temps i per a la vida frenètica del segle XXI; en canvi, es consumixen molt menys que novel·les llarguíssimes. Tot i això, hi ha alguns que sobreviuen a les modes, que passen els anys i continuen vigents. Per tant, si encara soltes frases fetes, segurament són estes:

Els 10 refranys més usats del valencià

Anem ja a la faena que “faena feta no corre pressa” i detto fatto ens posen a buscar els refranys més utilitzats del valencià. Si no està el vostre favorit o el que més es diu al vostre poble, disculpeu, “qui fa el que pot, no està obligat a més”: 

Anar com cagalló per séquia

Impossible viure per ací i no haver escoltat mai esta frase. És possiblement de les primeres que et ve al cap quan penses en un refrany valencià, i també de les més visuals. Caldrà agrair els musulmans la implantació del sistema de regadiu, perquè la paremiologia no els deixa massa bé i diu allò de “moros a l’horta, tanca la porta” o “anar com els moros a missa”. Però a l’hora de la veritat “o tots moros, o tots cristians”, que en castellà té la versió “o follamos todos…” prou més políticament incorrecta.

A la taula i al llit al primer crit

Este s’aplica de categoria a tots els impacients com jo, que després de cuinar una paella i parar-la en taula, ens provoca estar “més serio que un gos quan caga” haver d’esperar qui va “a pas de formiga”. Que, per cert, en relació amb la paella “qui la cuina, no l’escura” i està qui sempre “arriba a taula parada” i “no fa ni un brot”, que per no fer “no fa ni ombra”.

Lligar gossos amb llonganisses

Hi ha qui ho fa de veres, això de gastar els diners “com capità moro”, i també està qui “caga per mig cul” i només aparenta tindre diners. En francés hi ha un refrany paregut “jeter l’argent par les fenêtres”, en sentit de malgastar, de ser un afonacases.  

Arrancà de cavall, parà de burro

Burro, ase o ruc, les tres paraules servixen per a anomenar un animal en perill d’extinció, que és “més cabut que els matxos”. Al remat no paga la pena “cremar-ho tot” a l’inici de cap aventura, perquè “piano, piano, si va lontano”. 

Els diners i els collons per a les ocasions

“Això és aixina”, que els valencians “som de bon caure” i quan eixim ho fem “amb cavall i picador”. I tal volta la nostra tendència a presumir i “gastar aires” fa que algunes festes locals, bodes, batejos i comunions semblen coses de “gent de cartera alegre”, amb molta afluència perquè als “rics no els falten mai els amics”. No som tant de “la pela és la pela”, i en general som més de “donar més que un músic” que “del puny tancat”. 

Qui no plora no mama

I és més, jo afegiria que “qui té padrins el bategen” i “amb diners torrons”. I ja hauríem resumit el mercat laboral al qual ens enfrontem ara com ara molts valencians. En italià també ho diuen “chi non piange, non poppa” però està en desús, sí que ho gasten els genovesos al seu dialecte “chi no cianze no tetta”, i els portuguesos on es diu molt allò de “quem não chora, não mama”, perquè al remat tots hem sigut “criatures de bolquers”. 

Sempre plou quan no hi ha escola

També està qui diu “quan no fan escola” la qüestió és queixar-nos, “com més millor”. De l’escola també es diu prou allò de “patir més fam que un mestre d’escola” o “saber més que un mestre d’escola”. I resulta curiós que els pares que ara tant es preocupen per la presencialitat, de jovenets, només pensaven en “fer fugina”, “fer campana”, “pelar-se-la”, “fer fotja”, “fer safrà” o el castellà “hacer pellas”. 

Tota pedra fa paret 

És una obvietat molt gràfica, com la majoria de les sentències valencianes a l’estil “el que va davant, va davant”, “com més sucre, més dolç”, “fill de gat, gatet”, “cadascú és fill de sa mare” o “d’on no n’hi ha, no es pot traure”. No me les sé totes de memòria, he consultat el llibre De Molta Categoria on ja feia un repàs paremiològic punk.

Pardal que vola a la cassola

Usant esta excusa alguns et “donen gat per llebre” i et claven xoricets en la paella. I no, per ahí sí que no passem els valencians. Perquè quan veiem un “arròs amb coses” ens posem “més calents que el mànec de la paella”, ens “bull la sang” i pot anar “tot per l’aire”. Encara que normalment “la sang no arriba al riu”, el que arriba és l’aigua perquè “L’eau va à la rivière”, en una demostració que els francesos també tenen sentències obvies i que “in every country dogs bite” i “tutto il mondo è paese”. 

Tindre la sang d’orxata

Qui no té espenta sembla que tinga orxata en la sang per als valencians. Si tens “poca corretja” i et toca algú que “bufa en caldo gelat” pots perdre la paciència i acabar tot “com el rosari de l’Aurora” o com “el ball de Torrent”. En fi, ja arribem al final així que “qui tinga pressa que arranque a córrer” i “tanqueu la porta a l’eixir” que cal “paciència i una canya,” ja que “València no es va fer en un dia”. 

“Long story short” m’atrevisc a assegurar que estos 10 refranys (i alguns altres que he anat clavant pel mig) estan entre els més usats del valencià. Com també és segur que n’hi ha altres, molts més, també molt “d’anar per casa” que s’han quedat fora de la llista. De fet, el meu favorit és “les manies no les curen els metges” que personalment el trobe molt encertat, i tinc una samarreta que diu “on va la corda va el poal”, i una altra amb la frase “massa per a la carabassa”. Podríem seguir així fins a quasi l’infinit, però res millor que acabar com es pot donar per acabada qualsevol conversa, amb un “això és com tot”, el que en francés seria “c’est la vie”. I recorda, “no canvies sendes velles per les novelles” i “llavar-li el cap a un burro és perdre temps i sabó”.