FOTOS: KIKE TABERNERBoira, molta boira. La situació social, econòmica i també política del nou curs 2020-2021 està marcada per les incerteses. Hi ha molta boira en el camí i és ben difícil poder mirar a uns quants metres cap avant. Portem sis mesos molt difícils i no sabem com serà el que vindrà. Vivim temps de boira.
En el plànol polític valencià, i a diferència d’altres territoris o el propi estat espanyol, estem vivint aquests moments greus amb una realitat institucional estable: un Consell amb cinc anys llargs de fórmula testada, amb una majoria ferma i un full de ruta reconeixible, l’Acord del Botànic, complementat per un acord de reconstrucció a les Corts amb més partits signants.
Ara és el moment d’encarar l’elaboració i aprovació dels pressupostos al si del Consell i posteriorment a les Corts. I veiem que hi ha diferents maneres d’encarar-ho. Hi ha la postura de dos dels tres socis del govern, Compromís i Unides Podem: el Consell fixa les prioritats i aprova el pressupost i l’envia a les Corts per a la seua tramitació, esmenes de millora i aprovació. Però la via del tercer soci, el PSPV-PSOE, pareix imbuïda del que podem anomenar “el mantra del consens”. Crida l’atenció com s’ha anat imposant durant els últims mesos el marc de l’acord i el consens com finalitat, com a element imprescindible de base en les polítiques públiques per a eixir de la crisi. Un consens que, per cert, ningú va reclamar en la crisi de 2008, que ja sabem qui la va pagar i sobretot qui no la va pagar.
Aquest mantra deixa de costat el contingut de les polítiques. Obvia, sobretot, que tant en una paella com en un pressupost els ingredients en determinen el resultat. I per tant no és el mateix que prioritze la despesa pública una majoria parlamentària de clara vocació social, que aposte per serveis públics forts i l’extensió de drets socials per a la majoria, que una altra majoria amb components pseudoliberals que reclamen retallades i no tocar el negoci privat dels serveis públics.
Cal furgar un poc en les raons darrere d’aquest mantra de l’acord. Pensem per un moment en l’ocupació d’espais ideològics i en la competició electoral. En l’actual configuració de l’espectre valencià hi ha tres ofertes electorals des del centre cap a l’esquerra i tres a la dreta, amb diferents gradacions entre elles. Això dibuixa el que s’anomena eix ideològic de competició electoral.
El PSOE sap que competeix en dos fronts. Per l’electorat més progressista, amb Compromís i UP, clarament ancorats a l’esquerra, i per la part del centre amb PP i sobretot C’s. Si vol mantindre aquesta frontera per la seua dreta o inclús créixer necessita oferir també arguments a un electorat poc o gens esquerrà. Un electorat que fluctua entre l’ala dreta del PSOE i els referents públics que la representen i l’oferta de C’s, sobretot en la fase actual de suposat retorn al centredreta després d’haver competit indissimuladament pel vot d’extrema dreta. Arguments que puguen seduir a l’electorat de C’s que es podria cansar de la flexibilitat gimnàstica del seu discurs, ara pseudoliberal, ara ultra, ara multicolor. Això sí, sempre d’extrem centre. Del centre d’Espanya, concretament.
Per ací podem interpretar algunes temptacions liberals darrere el discurs del consens del partit que va guanyar les últimes eleccions a les Corts Valencianes. Introduir elements de la dreta en l’aprovació del pressupost pot alimentar temptacions, com, per exemple, refredar la reversió de les concessions sanitàries, donar un paper excessiu a les grans patronals -especialment la turística- en el full de ruta i les poques ganes d’impulsar una fiscalitat verda per a lluitar contra el canvi climàtic. Tres temes que poden ser atractius per a un electorat socialment tebi que tampoc veu amb bons ulls l’actual pacte de govern perquè el considera massa esquerrà.
Vivim en una democràcia i la competició per espais polítics és legítima i necessària. La gent ha de triar a qui votar. Cadascú juga les cartes que vol i pot. Però no perdem de vista que, a l’hora d’impulsar polítiques reals, s’ha de triar. Més encara en temps de boira com els actuals. No es pot estar a favor al mateix temps d’aprofundir els drets de la majoria i de perpetuar els privilegis d’uns pocs. Dels serveis públics i les privatitzacions. Dels posseïdors i els desposseïts, que diria l’escriptora Ursula K. Le Guin.
Un pressupost del Consell és una cosa molt seriosa que fixa les prioritats. Ha arribat el moment de superar la retòrica buida per a enumerar i pressupostar el que volem fer per a millorar la vida de les persones. El preu de cap acord pot ser retrocedir en l’aposta social que es ve desenvolupant des de 2015 només per a acontentar qui vol trencar aquesta aposta. La recepta botànica ha funcionat els últims cinc anys i especialment durant la pandèmia. Un full de ruta de protecció social que lluny de retrocedir necessitem que s’accelere més encara. Per això el proper pressupost ha de redoblar l’aposta per les persones, especialment les classes populars i mitjanes, i deixar-nos de temptacions pseudoliberals. Una direcció nítida que funciona, i qui vulga apujar-se al carro benvingut.
En temps de boira, millor les coses clares.
