Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Tràcia, la nació del cavall

Els tracis amaven tres coses en el món: el vi, l’or i els cavalls. No necessàriament en este orde. No està massa clar què és Tràcia: un país, una cultura, un imperi, un agregat de tribus amb una llengua comuna, una nació, una civilització… Què va ser, hauríem de dir. Tràcia va ser esborrada del mapa. Trossejada primer i, en acabant, els tracis assimilats. Hui és el topònim, sense entitat política, de la part europea de Turquia: Tràcia oriental, un recurs semàntic, d’èpiques connotacions, per a referir-se a cinc províncies. També és el nom de la regió més al nord-est de Grècia.

22/12/2019 - 

VALÈNCIA. Si el topònim amb què es coneix la imperial i vasta Tràcia és hui un tant imprecís, el seu gentilici, “els tracis”,  encara ho és més, perquè en el temps present no es troben rabasses –excavacions a banda– d’allò que fon Tràcia. Tampoc existix un estat que haja heretat aquell legat, l’haja fet seu, l’haja rescatat i l’haja reivindicat en tot o en part. Tràcia és essencial per a la història d’Europa, però ningú en reclama la seua herència com a pròpia. El territori per on camparen els tracis al llarg de la història està a cavall de diversos països actuals (Bulgària, la Turquia continental, Grècia), però també pareix que excedí eixes terres que se li assignen tradicionalment i tingueren presència a Romania, Moldàvia o Hongria. En definitiva, en un altre temps molt llunyà, de fa mil·lennis, els tracis foren el poble sobirà, a lloms dels cavalls, d’una vastíssima regió del sud-est d’Europa, entorn de la península balcànica, des del Danubi fins a l’Egeu.

Tracis des de l’edat del coure

La calcigada més antiga dels tracis es remunta al quart mil·lenni abans de Crist. Així es desprén de l’extraordinària troballa de la necròpoli de Varna (en l’actual Bulgària). Allà es trobà l’or treballat més antic de la humanitat i el rastre més primitiu dels tracis. Varna, a la vora de la Mar Negra, és l’arcàdia fundacional coneguda de la civilització dels tracis. Passarien moltes centúries fins que la història enregistrara la seua presència en la defensa de Troia, junt als nadius. És l’any 1200 a.C. Després, fins a l’any 46 de la nostra era, quan el regne de Tràcia fon annexionat per Claudi en nom de l’imperi com una província romana, els tracis tingueren altres destacades irrupcions en la història d’Europa.

El segle V a. C., amb Teres, son fill Sitalces i Seutes, ens regala el gran moment de glòria del país, en un període d’estabilitat, benaurança i amb el territori més extens, en les fronteres entre el Danubi i les mars Egea i Negra. La decadència arribaria un segle i mig després, amb la conquista per part de Filip II de Macedònia, arrematada per Alexandre el Gran, a pesar de la ferotge resistència dels mítics guerrers tracis, grans genets i autèntics folls en el camp de batalla, amb escassa estima per la pròpia vida quan es tractava d’aniquilar les hosts invasores.

Més enllà de reis i emperadors, o de mites com Orfeu, probablement Espàrtac és el traci més conegut de tots els temps. Els romans el feren esclau i l’espentaren a liderar la revolta més popular de l’antiguitat, amb el seu exèrcit de gladiadors i esclaus, entre els anys 73 i 71 a.C. Qui haja vist la magistral pel·lícula protagonitzada per Kirk Douglas i dirigida per Stanley Kubrick (algú no l’ha vista?), o haja llegit la novel·la en què s’inspirà, de Howard Fast (algú l’ha llegida?), sap massa bé com acabà aquella aventura.

La decisiva irrupció del cavall

Anell del segle V a. C

Tot i que encara queda molt per investigar i descobrir al voltant de la civilització tràcia, els arqueòlegs van allumenant les singularitats d’un poble que va existir durant vora quatre mil·lennis, amb unes característiques comunes que permeten esbrinar una identitat elemental, la convicció més arrelada de la qual està al voltant de la idea de la immortalitat i de la importància de l’instrument que probablement va permetre la seua pervivència al llarg dels segles: la introducció i domesticació dels cavalls en l’edat del coure. La nova relació d’humans i cavalls està considerada pels estudiosos, junt amb l’especialització laboral, com el fenomen més determinant de l’era calcolítica.

Com en tants altres llocs i en tants altres moments històrics del planeta, els animals permeteren en la península balcànica acurtar les distàncies, un assumpte definitiu en tot allò relacionat amb l’administració d’un territori extens i, per tant, en la creació de protoestats, que a Europa nasqueren en esta regió. El cavall, a més, es va convertir en el millor aliat, tant en la batalla com en el treball.

El Genet Traci, precursor de Sant Jordi

Els tracis eren plenament conscients de la importància del cavall i el cult als equins es troba omnipresent en els vestigis materials que ens han aplegat d’ells, amb el Genet Traci com a icona destacadíssima. Existixen vora tres mil relleus i esteles que el representen com un valent guerrer armat i a cavall, constituint també un dels primers testimonis de la religió tràcia que el tenia com una deïtat. El lector pot comprovar –en les fotografies adjacents– la més que òbvia influència iconogràfica sobre Sant Jordi.

Esta considerable homogeneïtat de la península balcànica –in extensum– es deu en gran part, segons els experts, a la vitalitat poblacional i socioeconòmica de la regió des del Neolític i, per tant, a la tradició dels intercanvis comercials que permeteren una interrelació permanent. En este context es varen desenrotllar l’agricultura i la ramaderia, però també, ja en l’era dels metalls, la indústria de l’or i del coure. Serà a finals del Calcolític, coincidint amb la datació del jaciment de Varna, quan tot indica que apleguen als Balcans les tribus del nord que Homer anomenà tràcies.

Cupula en una tomba tràcia en Kazanlak

Vi, or i cavalls

Que un poble que creu en la immortalitat tinga en tan alta estima el vi, l’or i el cavall no és casualitat: l’ebrietat del vi és el plaer efímer alhora que porta d’accés al territori dels somnis; l’or és la noblea feta art, la manifestació artística i perdurable dels símbols d’un poble –com els cavalls–, de la puixança i l’ànima d’un personatge o d’un llinatge, sempre amb una vocació inequívoca de la permanència; el cavall és el companyó inseparable que permet augmentar el domini sobre el concepte del temps. Ignorem com era exactament el concepte d’immortalitat que alimentava la vida dels tracis durant el seu trànsit terrenal, però amb vi abundant i de qualitat, majestuoses joies i cavalls de bona nissaga segur que ja es feien una idea d’allò que vindria.

De tot açò i més ens parlen els tresors trobats a Panagyurishte, Rogozen, Vratsa, Borovo o Letnitsa: àmfores i pitxers, cults a Dionís, or treballat amb fruïció, genets i espectaculars armadures, muntures, ornaments i joies per als cavalls, un aspecte que ja va destacar Homer. No debades, gran part del rastre de Tràcia ens aplega de la mà dels autors clàssics grecs. La primera referència escrita apareix en el cant dècim de la Ilíada, en la defensa de Troia: “Els tracis acaben d’arribar, amb el seu rei Resos, fill d’Eioneu. He vist els seus corsers, bellíssims i de gran altura, més blancs que la neu i lleugers com el vent. El seu carro té preciosos abillaments d’or i argent, i les armes son d’or, magnífiques, admirables, més pròpies de déus immortals que d’hòmens mortals”. La descripció d’Homer coincidix amb les troballes dels jaciments: els cavalls eren, pràcticament, sagrats.

L’escriptura tràcia, mai desxifrada, es conserva només en algunes inscripcions, amb la qual cosa la història dels tracis, al marge dels jaciments, és coneguda a través de les fonts gregues i romanes i, per tant, és la història que atenyeren bàsicament els autors clàssics. Un d’ells, Heròdot, parla dels tracis en el llibre V de la seua Història com la nació més populosa del món, sense comptar els indis, però la seua fragmentació els feia dèbils. Eren molts valents, anaven tatuats per a indicar noblea, el seu pas per la Terra era un trànsit a la immortalitat i amaven els cavalls, ens diu el geògraf i historiador grec d’Halicarnàs (484-425 a.C.).

Just un any després de fallir Heròdot, en el 424 a. C., huit segles després de la batalla de Troia, Eurípides escrivia Hècuba, la tragèdia en què la reina de Troia venja la mort de sos fills. En un moment de la lectura es pot llegir: “Llancers de Tràcia, ben armats i esplèndids genets inspirats per Ares!”. Ares és el déu de la guerra per als grecs, fill de Zeus i d’Hera; el mateix que inspirava l’existència dels genets tracis. Segur que havien brindat amb vi per la victòria. I que portaven amb ells tots els seus fetitxes daurats, per si el trànsit a la immortalitat els acaçava abans que es ponguera el sol.

next