Estela Tormo (dreta) i Lídia Vila (esquerra), components de 'Júlia'ALCOI. L'Estat d'Alarma les va agafar, tot just, quan preparaven l'últim concert de la gira Pròxima B - previst pel passat 28 de març al pub Bad Voodoo-. També les va forçar a aplaçar la presentació del disc que tenen a mitges amb la cantautora Clara Andrés, L'Eix Radical. A més a més, han hagut de deixar una mica de banda el projecte que els va valdre el Premi de Creació i Investigació en Arts Contemporànies Llançadora 2019, dins la categoria musical, i que estaven enregistrant a l'IVAM-CADA-Alcoi amb l'ajuda del tècnic Adrià Sempere, sota el nom de Casa.
Certament, un títol, si menys no, premonitori -encara que elles parlen d'emocions i sensacions que "abriguen", s'han plantejat durant aquest enclaustrament inclús canviar-li el nom-, ara que les xiques de Júlia ens reben a la seua llar, a Alcoi, encara que amb els braços oberts -com ens tenen acostumades-, amb certa distància social. "Estàvem amb els últims temes de Casa, solament faltaven alguns detalls; dins del mal, ha sigut el mínim", confessa Lídia Vila, una de les meitats de la formació. "Hem estat intentant avançar amb el xicotet estudi que tenim a casa, a l'espera de saber si s'obren algunes restriccions i podem tornar".
I és gràcies a aquesta 'Home Edition de Luxe' que el teletreball pel grup Júlia ha estat menys traumàtic aquestos dies. "En eixe aspecte és cert que no ho hem notat quasi", reconeix Estela Tormo, la creadora de la formació de dream pop alcoiana. En la vessant negativa, el "buit existencial" de no poder fer cap concert, matisa. "Ja sabem que serà un any en blanc, i serà dur, sobretot per a mi, perquè havia decidit viure d'açò durant al menys una temporada", lamenta. I davant un panorama frustrant i d'incertesa, contar-ho. Mentre cuinen el llançament del disc Casa, que havien previst per a febrer de 2021, han parit, en paral·lel, un nou senzill, de caràcter purament 'pandemiall', anomenat Tòxic.
"No té res a veure", comença Estela. "Ha estat com una espècie de revelació, una punció, ja que ara mateix no podem fer res", segueix. "Jo tenia moltes ganes de fer una cançò per treure una mica la incomoditat que estem patint, i la incertesa, apel·lant sobretot a aquesta ecologia emocional; quan estem envoltats en un món de plàstic del qual, paradoxalment, intentem fugir", apunta i recorda en relació al canvi climàtic. "És a dir, com depenem de tot allò que és tòxic, també en tema emocions; el que no ens va bé seria equivalent al plàstic, és el mateix".
Una manera de sustentar que vivim en un planeta essencialment infectat. La seua raó de ser des dels inicis, com manifesten, i que no ha canviat, és aquella de qüestionar-s'ho tot. De fet, és probable que s'haja intensificat durant aquesta quarentena. Un exemple és la particularitat que van tindre, respecte a altres grups de música i de la cultura en general, de no sumar-se a l'apagada cultural de la segona setmana d'abril. "Nosaltres som de natura hater", bromeja Estela. "És cert que estem acostumades a posar-ho tot en dubte", argumenta Lídia.
"El cas de l'aturada cultural, és que ens va agafar amb Tòxic; amb el segell amb qui treballem, que és Hidden Track, feia dues setmanes que teníem fixada la data de llançament del senzill. I ens vam plantar amb què el sector havia pensat en aquesta apagada amb 24, 48 hores vista, sense cap marge de maniobra", critica. "El raonament era lícit, clar, no parlem de què no recolzem l'argumentari, perquè les manifestacions del ministre de Cultura han estat lamentables, però vam sentir que no s'havia comptat amb tota aquesta gent que teníem projectes en marxa, i que les formes no havien sigut les adequades, més quan estaven fent-se tants concerts en streaming, i es tallava de sobte, no era coherent", expliquen.
Que no els agrada el borregueo, com elles mateixes diuen, està més que clar, encara que el rerefons, el missatge comú, siga compartit. "Ara no és el moment de posar sobre la taula, en calent, aquest debat, més quan hi ha gent que està jugant-se la vida i amb feines tan precàries". La qual cosa no vol dir que no els preocupe, com a les que més, el seu futur dins la música en valencià, i aquest tema en concret. "Sí, el realisme ara és ser pessimista, però no vull pensar més enllà de la feina de producció del disc, estic entretinguda amb això", reconeix Estela. "No sóc partidària de fer les coses debades, i no perquè ara m'haja tornat una pessetera; és un treball amb el qual nosaltres no vivíem, sinó que sobrevivíem, i ara està en perill d'extinció", lamenta.
"Igual el fet d'infectar-se pot ser la manera de seguir endavant en moltes coses". Tal volta. I és que, ara més que mai ningú, va a regalar-los res, però volen llançar aquesta sentència abans d'acomiadar-se: "Ara és quan l'estructura política d'aquest país, més concretament del País Valencià, ha de pensar molt i pegar-li moltes voltes al cap a veure de quina forma pot ajudar a la indústria cultural, però en tots els estrats, més enllà de les sis o set productores que organitzen els principals festivals", insisteixen. De moment, elles segueixen oferint-nos delícies amb mans infectades de plàstics que no es toquen, geometries extretes directament del seu carret de la compra i serpentines fetes de papers de colors, on solament manen elles.
