pilota

Un trinquet qualsevol

A vegades pots anar amb el teu fill a vore el passat. El meu em parla poc del seu passat, a penes alguna cosa que va ocórrer fa una setmana, perquè els fills són com cotxes amb el depòsit ple de gasolina. Van a tota velocitat i sense mirar arrere

6/12/2020 - 

VALÈNCIA. Ahir vaig anar a arreplegar-lo a l’escola. Li agrada que caminem junts. A mi també. Li vaig proposar que anàrem a vore el trinquet vell d’Alzira. Era la primera vegada. Ell juga a raspall en el club de la Valldigna. Son tio juga a raspall. Sa mare també jugava. Mentres anem em pregunta si he jugat en alguna ocasió en el del nostre poble. Ni he jugat, ni he vist en ell cap partida. 

El trinquet vell d’Alzira està molt deteriorat. Va ser una canxa de categoria. Per a accedir a la pista has de travessar el bar, com passa en els trinquets de tota la vida. A la barra encara es parla de pilota. Però quan arribem, a les quatre menys quart de la vesprada, no hi ha més que un parell de clients, com en els carrers pels quals hem vingut, on ens hem creuat amb dos o tres persones. A vegades la ciutat sembla un d’eixos poblats solitaris de les pel·lícules de l’Oest. A vegades la ciutat sembla un poble. I no sé si això és bo o roín. El meu fill em pregunta on para el trinquet. Només veu el bar amb la màquina de café, un porquet de vidriola, les botelles de cassalla Cerveró, un Sant Pancraci, caixes de medicaments. El meu fill està acostumat a jugar en trinquets de poliesportius. En canxes quasi buides de públic. On ja no es fuma i ja ningú s’emporta els cubalibres a l’escala. 

La primera vegada que vaig entrar al d’Alzira vaig anar amb mon tio Bernardo. Jo tenia huit anys, els mateixos que el meu fill ara. La part de darrere de sa casa donava a la muralla del trinquet. De xicotet se’n pujava a la paret mitgera per a vore les partides: Juliet, Rovellet, Enriquito d’Alzira. Mon tio es va traure de la butxaca una moneda d’una pesseta i la va llançar amb força des del dau. La vaig perdre de vista fins que va donar a la paret del rest. “Abans quan jugava”, em digué, “era capaç de llançar una moneda i que es perdera per damunt de la galeria”. Esta història li la conte al meu fill, perquè són el tipus d’històries bones per a contar sobre la pilota valenciana.

El meu fill i jo traspassem el brancal de la porta de fusta que dona al llosar. Quan estem dins em pregunta si encara es juga. Novament no és important el passat per a ell, només hi ha present. Pegue una ullada ràpida i calcule que farà quinze o vint anys que no s’haurà disputat cap partida. El cel va camí de convertir-se en tronada. Les cases dels voltants continuen apegades a la muralla del trinquet. En una d’elles una dona recull la roba estesa. Abans els trinquets estaven en l’estómac dels pobles. On diuen que passen les coses importants.

Este trinquet, li dic, no alçarà cap. El meu fill fa un parell de gestos sobre la pista descurada, com si anara a raspar una pilota. Tinc la impressió que amb poc es podria recuperar i fer-lo servir de nou per al joc. Que hi ha alguna cosa en ell que demana a crits tornar a ser xafat per tota classe de pilotaris. Mire l’escala i pareix que romanga la presència dels espectadors. Mire cap al rest i em venen ganes de fer el dau. El meu fill trau la pilota de badana amb què juga i entrena. La colpeja amb la mà. “Juguem”, em diu.

El so que fa un esparver en impactar contra la presa s’assembla al de la mà del jugador que colpeja una pilota. La pilota de vaqueta és com una pedra. La mà del pilotari com el tronc de la carrasca. El passat i el futur són una carrasca. El futur són les branques i el passat les arrels. El meu fill torna a dir: “Vinga, juguem”. I ferix.