El jardí d'espècies de Toque, la Casa SD i la Casa Mac de l'estudi La Erreria de Novelda. foto: DAVID DE FRUTOSLa Fundació Arquia recull per al seu setè festival 128 projectes de la península Ibèrica d’arquitectes graduades a partir del 2008. Qüestionem els 20 equips seleccionats del context valencià sobre els seus projectes i el futur de l’ofici.
VALÈNCIA. Molts d’estos projectes ja han aparegut per les pàgines de Plaza i ara reben el reconeixement de la Fundació Arquia, una de les institucions més mediàtiques de l’arquitectura ibèrica. Un jurat conformat per Gonzalo Herrero Delicado, Arturo Franco, Naiara Montero, Marta Pelegrín, Ester Roldán, Ana Luisa Soares i Fran Silvestre ha seleccionat les “estratègies, reflexions i materialitzacions que actuen amb risc per qüestionar l'statu quo i les concepcions preestablertes”.
Des de Novelda (Vinalopó Mitjà), Luis Navarro Jover i Carlos Sánchez Garcia formen part de la generació postbombolla immobiliària. Han fet surf estos anys amb projectes acurats com la renovació exterior de la fàbrica Toque o les cases S&D i Mac, reconegudes ara al catàleg del Foro Arquia.
“Per a nosaltres, aquestes convocatòries són sempre un motiu d'orgull, ens permeten reconèixer i validar el nostre treball en primer lloc i, en segon, situar-nos dins el context d’allò que s'està fent hui a Espanya, especialment entre els joves arquitectes”, expliquen Navarro i Sánchez. “Això ens aporta amplada de mires, testar i posar en relació aquest treball entre tanta gent a qui admirem i no viure abstrets en la nostra oficina”.
Des d’una perspectiva geogràfica, de les 128 obres catalogades, 19 estan projectes per equips relacionats amb el context valencià i 10 estan construïdes ací. “No som aficionats de categoritzar per àmbits geogràfics, però és cert que al sud-est sempre s’ha produït una quantitat d'arquitectura fabulosa, potser pel nostre caràcter o l’atmosfera”.
“En qualsevol cas, aquests dies llegim molt sobre les conseqüències d'aquesta nova crisi que se'ns acosta. Als fills legítims de la crisi econòmica ara se'ns suma la crisi sanitària, esperem que no es torne a quedar gent pel camí, emigracions, etc., però la nostra actitud ha de ser, si és possible, més combativa”. Reivindicarem i exigirem una nova manera de fer arquitectura, en la qual creiem ferventment”.
Durant els últims dos anys, l’alacantina Paula Vilaplana va estudiar als Estats Units perquè els fantasmes femenins s’inscrivien a l’arquitectura victoriana. “Partint d'estudis recents en cinema, economia, sociologia i gènere, Haunted Real Estate explora les arquitectures vinculades a l'ocupació espectral reflexionant sobre les interseccions entre gènere, arquitectura i valor immobiliari que aquests espais articulen”, conta Vilaplana. “A través de l’estudi de material d'arxiu, visites i entrevistes en diferents localitzacions dels Estats Units, aquest treball inspecciona el paper que l'arquitectura juga donant suport a la ficcionalització dels esperits a la casa victoriana, desvetllant els mecanismes subjacents i les estratègies polítiques, culturals i espacials que aquesta relació genera”.
Però l’arquitecta també signa amb Amelia Vilaplana altres dos projectes seleccionats al catàleg. El monument Expediente CJ-19: Territorios desclasificados que va plantar la foguera Ruperto Chapí d’Alacant el 2019. Es tracta de la segona foguera que signa Vilaplana+Vilaplana i en este cas, convertia l’avinguda de la Constitució en un camp d’albiraments OVNIS.
En canvi, l’antiga fàbrica de joguets Feber d’Ibi (l’Alcoià) s’ha convertit en JJDluxe Workspace amb la intervenció d’estes arquitectes. “Els tallers s’han condicionat per absorbir el canvi de fabricar cotxes de joguets per a xiquets a recompondre cotxes de col·lecció per a adults. Al mateix temps, l'espai industrial ha de readaptar per mostrar els seus engranatges tant als clients com davant les càmeres. Es requereix un espai de treball que siga fotogènic, instagramejable i que puga servir com a plató de TV”, asseguren a ca Vilaplana.
Les piscines poden ser vistes en el seu conjunt com un sistema lligat als processos especulatius del territori. En el Baix Segura hi ha 22.440 piscines privades o, en altres termes: 1 milió de metres quadrats d'aigua per al gaudi privat, un passeig de 587 km per vores de piscines, un riu de 163 km de longitud si les alineem totes o una piscina de 3,24 m2 per cada habitant, com ja contaven Joaquín Lucas Guirao i Diego Abellán Rodríguez a ValenciaPlaza el passat agost.
“La piscina geopolítica és un projecte que utilitza les eines pròpies de l'arquitectura per construir un dispositiu que no pretén ser útil, durador o eficient”, conta Joaquín Lucas Guirao. “Més bé, nosaltres ho utilitzem com un element expressiu per a retratar una situació concreta del Baix Segura. A través de la nostra interacció amb la piscina busquem trobar nous significats del lloc i de la nostra condició com a arquitectes en aquest territori. Aquesta selecció ens anima a pensar que treballs provinents d'interessos propis en contextos híper-locals poden generar cert interès”, afegeix Lucas Girao. “Ens impulsa a seguir investigant els nostres contextos més pròxims i repensar els seus possibles futurs”.
“Potser estem en un moment on tornar al lloc d'origen ha de predominar sobre la immigració a les grans ciutats. Al mateix temps, en la professió ens trobem en un moment de canvi, nosaltres pertanyem a una comarca en què l'arquitectura va lligada a l'especulació. Hem vist com la nostra comarca, sempre lligada a l'agricultura, ha canviat el seu model per convertir-se, en tot just cinquanta anys, en una economia vinculada a la rajola, destrossant gran part del territori”, lamenta Diego Abellán Rodríguez. “Crec que tant els organismes com les noves generacions hem de reflexionar al voltant de la sostenibilitat del model que s'ha realitzat fins ara i entendre-ho com una oportunitat de canvi per poder millorar les condicions actuals”.
“Al catàleg hi ha projectes de gran escala, d’investigació i, com el nostre, de detall, de gestos senzills i elements ben disposats i executats pels diferents oficis que connecten amb una arquitectura tradicional i artesanal treballada al mil·límetre per ser el suport dels microcostums d’una família”, conten Maria Donnini i Maria Grifo, arquitectes a Piano Piano Studio. “El conjunt de la selecció Arquia Próxima fa real el, de vegades clixé, que l’arquitectura és més que construcció, que suposa un exercici conceptual que dóna respostes a preguntes concretes. Aquest reconeixement n’és un exemple i estem molt satisfetes. A l’arquitectura amb la qual ens sentim còmodes, les respostes es tradueixen en treballar sobre la proximitat amb accions concises per establir relacions afectives amb l’entorn que s'està projectant i aportar substancials millores. Un projecte és aditiu i superposa capes a mesura que augmenta la complexitat, però sense perdre de vista que cal un discurs que entrellace els factors que influeixen al procés projectual.
“Des que som arquitectes mai hem deixat d’estar en crisi, així que el futur l’afrontem amb prudència. És inevitable la preocupació, però entenem que en un percentatge alt no dependrà del nostre treball, siga bo o dolent, sinó que hi haurà factors més enllà del nostre radi d’influència. Per altra part, és complicat per a estudis xicotets i joves com el nostre accedir a segons quin tipus de projectes. En canvi, de tot intentem fer una lectura optimista i redirigir la mirada per experimentar altres vies de l’arquitectura, d’índole més teòrica, que en altre context potser resultaria més complicat. Amb tot, intentem obrir-nos portes sense perdre en cap moment l’objectiu de fer bona pràctica arquitectònica”.
“Creiem que els arquitectes hauríem d’estar més cohesionats. Les institucions haurien avançar-se per protegir i facilitar aquesta cohesió, tindre la capacitat d’influir en la societat i ajudar a crear cultura arquitectònica i necessitat real”.
Per a María José Marcos, les intervencions d’urbanisme tàctic seleccionades per Arquia Próxima “són assajos del futur on dissenyem nous valors de l'arquitectura a través d'un desenvolupament politecnològic, un futur on l'arquitectura saludable possibilita la cura del ciutadà i on el biodisseny et posiciona en el discurs del canvi climàtic, fent emergir noves maneres de viure a la ciutat”, conta la també autora del Blooming Bath.
“M'interessa entendre l'arquitectura com una responsabilitat que ha d'incorporar valors ètics, ecològics i fins i tot pedagògics. En relació a la meva trajectòria, aquestes tres obres posen de manifest aquestes qüestions: el Museo de Suculentas pretén instruir sobre espècies de el món i la seva localització climàtica. L'Estrella Térmica és un node que regula l'ambient urbà amb una tècnica termocròmica, evidenciant un lloc fresc per a gaudir enmig de 'l'illa de calor' de la Ciutat de Múrcia. El projecte Japsang és un dispositiu de cura per als budistes que visiten el temple, refrescant l'entorn mitjançant un dispositiu que s'incorpora als seus propis rituals”.
“En aquesta última dècada he estat professora en universitats d'Alacant, Londres, Madrid, Barcelona i Seül, i malgrat haver-hi estudiants internacionals, és curiós com en totes elles la cultura del projecte sempre està arrelada a la idiosincràsia de la ciutat en la qual es projecta. En cada tribunal que he participat siga a Atenes, Xipre o Istanbul, al discurs dels meus alumnes pesa la influència de la perspectiva geogràfica, encara que bé és cert que hi ha un necessari moviment global entre professionals, professors i alumnat. En tots els casos es produeix una forma d'entendre l'avanç de l'arquitectura a través de la diversitat i l'intercanvi cultural.
Després de tres anys vivint a Seül, el meu treball allà comença a consolidar-se anys després, en la distància. Ara estic desenvolupant dos projectes urbans a Seül des d'Espanya. Les qüestions arquitectòniques són sempre assumptes a llarg termini i amb canvis radicals que es dissenyen amb anys d'antelació i que romandran altres tants, per això és necessari entendre el futur a llarg termini en tot moment d'ideació i construcció del projecte”.
“Més que un projecte, Te invité yo a exponer aquí és un duel inacabat pels espais i temps que habitem. La creença cega en el «desenvolupament" està produint una boira tòxica i vírica que dificulta cada vegada més la respiració i la vida. Te invité yo... busca exposar aquests conflictes que ens aclaparen i paralitzen al centre de Valparaíso, a Xile, juntament amb el constructor César Silva i múltiples col·laborants al llarg de 6 anys”.
“Potser ha arribat l'hora de posar en crisi la lògica de problema-solució o projecte-obra en arquitectura: potser no n’hi ha obres ni projectes infal·libles, però sí infinites respostes possibles més enllà del capitalisme asfixiant. Que Arquia reculla en el seu catàleg algunes -poques- propostes que no són cases ni edificis visibilitza altres maneres de fer arquitectura hui”.
“Diria que el problema rau precisament a l’haver separat, tant en escoles o institucions com en revistes i mitjans, «la professió» de «l'ofici», col·locant a la primera com a condició sine qua non per fer arquitectura”, pensa Francés Tortosa sobre el paper de l’arquitecte. “Aquesta actitud professionalitzant ha fet que l'arquitecte es vega com a dissenyador o projectista de receptes perquè siguen altres oficis qui les construeixen”.
“Això passa fins i tot en els autodenominats «projectes participatius», tan de moda en aquests temps: que un veí col·loque post-its de colors sobre un pla que després l'arquitecte "passa a net" segueix obviant que el 80% de l'arquitectura construïda en el planeta estiga materialitzada sense l'assessoria d'un professional. Deposar aquesta precarització implicaria llavors assajar junts noves maneres d'habitar, recuperant temps, materials, relacions, estètiques, polítiques”.
Alejandro Muiño i Mireia Luzárraga treballen com arquitectes entre Madrid i Barcelona. Però no ho fan només amb plànols i maquetes, també s’han nutrit de ferramentes provinents dels feminismes o l’ecologisme polític.
El catàleg d’Arquia Próxima 2020 ha seleccionat quatre de les seues intervencions que cavil·len sobre com els videotutorials (AXO1O), la cuina (Alchemia), els conglomerats materials (Grotto) i els agents no humans (Cabinet de Curiosités) també fan arquitectura.
Entenen els seus projectes com a “parlaments” perquè el rol de l’arquitecte ja no s’amaga a la cúspide de la piràmide, sinó que articula tots els agents que intervenen a l’espai. Una metodologia que també traslladen com a professors de Projectes Arquitectònics a la Universitat d’Alacant, des d’on han eixit 16 dels 20 projectes publicats al catàleg d’Arquia i relacionats amb el context valencià.
“Es tracta d'un exemple més on és possible fer una arquitectura que innova en les seues tècniques i sistemes constructius, traient partit a la indústria. I això al mateix temps que és respectuosa amb el medi ambient, utilitzant materials naturals i generant la totalitat de l'energia que consumeix mitjançant recursos renovables”, assegura el valencià Guillermo Gómez Nieto sobre el seu primer projecte construït.
“Durant aquesta època en què la realitat ens ha obligat a frenar en sec, hem pogut comprovar l'impacte de la nostra activitat sobre l'entorn natural que ens envolta i la qualitat de l'aire que respirem. Per això hauríem de reflexionar i seguir remant en aquesta direcció, perquè amb xicotetes accions, tractem de no abusar dels recursos limitats del nostre planeta. L'arquitectura encara té moltes tasques pendents”.
“Per als joves arquitectes espanyols, la incertesa i la precarietat s'ha convertit en una constant en el nostre desenvolupament professional. És per això que aquesta nova generació d'arquitectes compta amb una actitud més oberta i flexible. L'ofici tradicional de l'arquitectura ha donat pas a una major diversificació i deslocalització. En el meu cas concret, durant els meus inicis professionals, i partint des de València, he tractat de combinar el constant aprenentatge amb el treball per compte propi i al seu torn mitjançant la col·laboració amb altres estudis d'arquitectura de major pes nacional i internacional”.
“Aquesta reforma és una rehabilitació integral d'un habitatge que es trobava pràcticament en ruïnes. El projecte es basa en maximitzar aspectes com el bioclimatisme, la sostenibilitat i la ventilació sobre les bases de l'habitatge existent. No és una obra nova, no permet la llibertat estesa de la tabula rasa. Parteix dels condicionants de la preexistència, com repunts en una tela, però no obstant suposa una alteració pràcticament total respecte a la imatge prèvia, i a la manera d'ocupar i relacionar-se amb aquests espais”.
“El concepte d'una llar que se succeeix d'una família a una altra implica transformacions profundes. Les maneres d'habitar són canviants, tant generacionalment com per la mateixa personalitat dels habitants. El que cada persona espera de la seua llar es materialitzarà en ella. Els arquitectes joves hem realitzat molts encàrrecs d'aquest tipus en aquests últims anys, generacions anteriors d'arquitectes no es fixaven en aquest tipus d'encàrrecs de reforma per l'abundància de treball d'obra nova que tenien. La gent s'ha adonat el valor que pot aportar un arquitecte al procés d'una reforma o una rehabilitació, i això ha portat un camp d'experimentació molt interessant per als arquitectes joves.
“Nosaltres vam començar la nostra activitat en plena crisi, per tant, sempre hem estat immersos en un futur incert i ja estem acostumats. La nostra professió és molt exigent i amb molta responsabilitat, requereix molt esforç i atenció constants. Els clients ho veuen quan s'involucren en un projecte. És sempre una mala notícia per a la societat quan es precaritza l'ofici d'arquitecte, ja que això actuarà negativament en els nostres edificis i ciutats a llarg termini. Països com Noruega, Dinamarca i Suïssa cuiden molt als seus arquitectes perquè saben que això repercutirà positivament en les seues ciutats. A Espanya encara queda molt per fer. Les escoles haurien de plantejar-se quants arquitectes cal generar per any, els col·legis professionals han d'estar molt atents per cuidar-nos, els mitjans de comunicació haurien de mostrar més la nostra tasca i sobretot les institucions han d'avançar en posar en valor el nostre treball començant pels concursos públics d'arquitectura, on hi ha molt a millorar”.
“Entre les diferents escales i propostes que vam desenvolupar, potser una novetat a destacar és la introducció de mètodes d'adaptació i millora de blocs d'habitatge existents des de models propers al cohousing com La Borda a Barcelona o Entrepatios a Madrid, encara que estos són d'obra nova en parcel·la vacant”, explica l’arquitecte madrileny Gonzalo Navarrete.
“En el nostre equip vam plantejar que aquests models, encara que siga de manera parcial i progressiva, poden adaptar-se per introduir-se en barris i blocs existents, tant en la seua dimensió espacial com pel que fa a sistemes de gestió, models de convivència, criteris ecològics ... És clar que requereix un major nivell de complexitat, parlar de regeneració de barris i no només de rehabilitació d'habitatges, i aquest suport públic que trobem a faltar.”
“El projecte es va aturar perquè l'administració no li va donar suport, i per això no va rebre fons europeus. Així que el barri es va quedar sense desenvolupar la proposta, que comptava amb implicació veïnal. La idea va sorgir de la col·laboració de la universitat i el teixit social d'un barri, i és desenvolupada per nosaltres com a equip tècnic, però l'interès inicial de l'ajuntament va desaparèixer i no el van incloure en l'Estratègia EDUSI Alfafar2020, que va presentar a Fons Europeu de Desenvolupament regional (FEDER). Com a resultat de no incloure les propostes per al barri, literalment expressat en la valoració de l'adjudicació de fons, el municipi no va obtenir suficient puntuació i no va aconseguir finançament. Les idees transformadores en urbanisme no solen venir de les administracions públiques però sí que requereixen el seu suport i acompanyament per a desenvolupar-se”, lamenta Navarrete.
Els avanços científics ens exigeixen pensar qui és l’usuari i quins coneixements necessitem per a dissenyar el planeta
